Peitoví: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
mapas llengues
mapas llengues
Línia 17:
El '''peitoví'''<ref>{{GEC|0200052|peitoví}}</ref> és una varietat del [[peitoví-saintongès]],<ref>El peitoví-saintongès, desaparegut el gener de 2007, reaparegué el 2010 dins la llista de les llengües de França, llengües d'oïl, al web de la [[Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França]] (DGLFLF), servei del ministeri de Cultura, amb la llegenda : « peitoví-saintongès [amb dues varietats : peitoví i saintongès] » : [http://www.culture.gouv.fr:80/culture/dglf/lgfrance/lgfrance_presentation.htm DGLF - Ministère de la Culture]</ref> [[llengua d'oïl]] de la família de les [[llengua romànica|llengües romàniques]] parlada a l'antiga regió francesa del [[Poitou]], als departaments de la [[Vendée]], [[Deux-Sèvres]] (llevat el nord del [[Thouars]]ès), la [[Viena (departament)|Viena]] (llevat algunes comunes occitanes del sud i el Nord-Loudunès), el Sud del [[Loira Atlàntic]] ([[país de Retz]]), i el nord-oest de la [[Charente]] (Ruffécois,<ref>Paul Dyvorne (de Cozes (Charente Marítim) : ''Folklore saintongeais'', 1935, p. 44) : ''« Dans le Confolentais, c’est le patois limousin que parlent les paysans; à l’est d’Angoulême, c’est celui du Périgord; à Ruffec, celui du Poitou. Dans l’Angoumois du sud, vers Cognac et Barbezieux, l’idiome saintongeais est seul en faveur».'' Brigitte Horiot (''Les parlers du Sud-Ouest, a : Français de France et Français du Canada : Les parlers de l’Ouest de la France, du Québec et de l’Acadie, Centre d’Etudes Linguistiques Jacques Goudet, Université Lyon III, 1995''), qui atribueix implícitament el Ruffécois al domini peitoví remarcant que la descripció lèxica del domini de l'ALO (Atlas Linguistique de l'Ouest : Poitou, Aunis, Saintonge, Angoumois) mostra que ''« il est possible de retrouver une situation déjà observée au cours de l’étude phonétique : le département des Deux-Sèvres (mis à part le nord), le sud-est de la Vendée, le sud-ouest de la Vienne et le nord-ouest de la Charente [Ruffécois] ont tendance à former une aire originale dans l’ensemble de l’ALO»''. I també : Léo Ganachaud (''d'Ambérac en Charente : Lée Bitons chérentais : Ambérac, mon pays !, 1949'') : « ''La région de Ruffec a plutôt les coutumes peitovines que charentaises, et là, pas de bons repas sans qu’au dessert arrive le tourteau fromageou.'' »</ref> i la zona d'oïl del Confolentès: [[Le Bouchage (Charente)|Le Bouchage]] i part de [[Pleuvila]]),<ref>Els escrits de Jean-François Migaud (originari de Pleuville, comuna de la zona d'oïl del Confolentès) hi són presentats, al diari ''Le Subiet'' dels anys 1980, com a escrits en ''"poitevin méridional"''. Hom pot retrobar aquesta esmena al ''"poitevin méridional"'' a les obres de Jean-François Migaud : ''Que l’bon Dieu nous eûy’de !!!'' (a ''Le Subiet'' de novembre-desembre de 1985); ''Saint-Piarre et la Chabre'' (a ''Le Subiet'' de novembre-desembre de 1989).</ref> l'extrem nord del [[Charente Marítim]] ([[illa de Ré]],<ref>- Albert Dauzat (''Les Patois'', 1927, p. 142) parla del límit : ''« entre les îles de Ré (parlers vendéens) i d'Oléron (parlers saintongeais du sud) »'' - Raymond Doussinet (''Le Parler savoureux de Saintonge'', 1958, p. 21) : ''« L’île de Ré se rattache plutôt au patois poitevin, l‘île d’Oleron au patois charentais'' »</ref> nord de l'Aunis<ref>Brigitte Horiot (''Les parlers du Sud-Ouest, dans : Français de France et Français du Canada : Les parlers de l’Ouest de la France, du Québec et de l’Acadie'', Centre d’Etudes Linguistiques Jacques Goudet, Université Lyon III, 1995, p. 226) parla del sector comprès entre L'Ile-d'Elle, Courçon-d'Aunis, Péré, Saint-Marie-de-Ré i Les Portes-en-Ré : ''« On constate que cette partie nord du département de la Charente-Maritime, surtout l’île de Ré, a tendance à se rattacher à la Vendée et, plus généralement, au poitevin. »''</ref> regions de Loulay i d'Aulnay),<ref>Raymond Doussinet (''Le paysan charentais dans ses bots'', 1963) dins el mapa del ''« patois saintongeais »'' a la primera pàgina de la seva segona obra (1963) indica ''« zone de transition »'' entre les localitats de [[Tonnay-Boutonne]] i [[Saint-Jean-d'Angély]] (tendència saintongesa) i les de Surgères, Loulay i [[Aulnay]] (amb tendència peitovina)</ref> així com algunes comunes de l'extrem sud-oest de l'[[Indre]] (entre [[Le Blanc (Indre)|Le Blanc]],<ref>[http://www.communedelurais.com/viepratique/lexique.htm] i [http://www.communedelurais.com/histoire.htm]</ref> [[Bélâbre]] i [[Argenton-sur-Creuse]]).
 
[[File:Aire du Poitevin-saintongeais II.jpg|300px|thumb|rightrihgt|El peitoví i el espaiespaci lingüísticlinguistic [[peitoví-saintongès]] (fonetic)]]
[[File:Aire_du_Poitevin-saintongeais.jpg|right|300px|thumb|El peitoví i el espaiespaci lingüísticlinguistic [[peitoví-saintongès]] (grafia normalitzadanormalizada)]]
 
{{clr}}
 
Entre gener de 2007 i gener de 2010 el peitoví va aparèixer en la llista de [[llengües de França]], llengua d'oïl, al web de la [[Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França]] (DGLFLF), igual que el saintongès i desaparegué el peitoví-saintongès. Tanmateix, a principis de 2010 el peitoví-saintongès reaparegué a la llista de llengües de França, llengües d'oïl, al web de la [[Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França]] (DGLFLF) sota l'expressió "peitoví-saintongès [en les seves dues varietats: peitoví i saintongès]".<ref>L'extracte en qüestió mostra la llista següent: llengües regionals: alsacià, basc, bretó, català, cors, flamenc occidental, fràncic de Mosel·la, francoprovençal, llengües d'oïl (franc-comtès, való, xampanyès, picard, normand, gal·ló, peitoví-saintongès [en les dues varietats: peitoví i saintongès], lorenès, borgonyó-morvandiau), parlars d'oc o occità (gascó, llenguadocià, provençal, alvernès, llemosí, vivaro-alpí). Vegeu el lloc DGLFLF [http://www.culture.gouv.fr:80/culture/dglf/lgfrance/lgfrance_presentation.htm DGLF - Ministère de la Culture]</ref>