Diferència entre revisions de la pàgina «GATCPAC»

3 bytes afegits ,  fa 1 any
m
Entre els [[anys 1960]] i [[anys 1970|1970]] va sorgir la denominada [[Escola de Barcelona (arquitectura)|Escola de Barcelona]], segons la denominació proposada per [[Oriol Bohigas i Guardiola|Oriol Bohigas]] en el seu article ''Una possible Escola de Barcelona'', publicat en la revista ''Arquitectura'' el 1968. Hereva del [[Grup R]], la nova escola es va inspirar en el [[neorealisme (arquitectura)|neorealisme]] italià que triomfava en aquells dies a nivell internacional, combinant un llenguatge constructiu racionalista amb la funcionalitat i el disseny.{{Sfn|ref=Art de Catalunya 3: Urbanisme, arquitectura civil i industrial|''Art de Catalunya 3: Urbanisme, arquitectura civil i industrial''|1998|pp=338-339}} Entre els seus membres es trobaven alguns del Grup R, com Bohigas i Martorell, així com [[Federico Correa i Ruiz|Federico Correa]], [[Alfons Milà i Sagnier|Alfons Milà]], [[Ricard Bofill i Leví|Ricard Bofill]], [[Albert Viaplana i Veà|Albert Viaplana]], [[Helio Piñón]], [[Esteve Bonell]] o el grup Studio PER, format per [[Lluís Clotet i Ballús|Lluís Clotet]], [[Òscar Tusquets Blanca|Òscar Tusquets]], [[Cristian Cirici i Alomar|Cristian Cirici]] i [[Pep Bonet Bertran|Josep Bonet]].{{Sfn|Montaner|2005|p=117}}
 
En aquest període van retornar alguns dels arquitectes del GATCPAC que vanhavien marxarmarxat a l'exili, com [[Josep Lluís Sert i López|Josep Lluís Sert]], autor del conjunt residencial Les Escales Park (1967-1973) i de la [[Fundació Joan Miró]] (1972-1975), un singular edifici construït amb formigó i plaques prefabricades i format per la torre d'accés amb sala d'actes, bar i biblioteca, des d'on es configura un conjunt de patis que articulen les diverses sales d'exposició, disposades en circuit tancat.{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=M31}} O [[Antoni Bonet i Castellana]], autor del Canòdrom Meridiana (1962-1963, amb Josep Puig i Torné), un edifici lleuger format per dues plantes [[paraboloide]]s sobre pilars d'acer, amb graderies en volada cobertes d'un ''[[brise-soleil]]'' de formigó tancat en els extrems per una estructura d'alumini acristallada.{{Sfn|Bahamón|Losantos|2007|p=70}}
 
Finalment, entre els anys 1970, 1980 i 1990, ja en període democràtic, encara es percep la influència del racionalisme en alguns autors i moviments, com l'anomenat «racionalisme eclèctic», un grup hereu directe de l'arquitectura racionalista, que defensen la relació entre construcció i arquitectura, amb especial èmfasi en la composició; destaquen el compromís entre tradició i modernitat, així com el caràcter urbà de l'arquitectura. Els seus principals representants van ser: [[Rafael Moneo]], [[Josep Antoni Llinàs i Carmona|Josep Llinàs]], [[Josep Lluís Mateo]] i els tàndems [[Jaume Bach i Núñez|Jaume Bach]]-[[Gabriel Mora i Gramunt|Gabriel Mora]] i [[Esteve Bonell]]-[[Francesc Rius i Camps|Francesc Rius]].{{Sfn|Baldellou|Capitell|1995|p=541}}
41.018

modificacions