Peggy Guggenheim: diferència entre les revisions

|signatura =

}}

 

==Vida==

Com a conseqüència d'aquest fracàs, es va proposar crear una colònia d'artistes durant el temps que hi hagués guerra. La seva idea era que els artistes que visquessin allà, rebrien una mòdica paga a canvi de donar alguns dels seus quadres a Peggy, per tal de poder obrir el nou museu. Temps després de l'esclat de la guerra, va començar a recórrer el sud de França buscant un lloc ideal per el nou projecte, que tampoc es va poder dur a terme: ''"Tan pronto regresé a París y vi algunas de las personas a las que teníamos pensado invitar, me di cuenta de que sería un infierno de vida (...) Era increíble la cantidad de celos y disputas triviales que había entre ellos. En consecuencia, tuve que renunciar al proyecto"''<ref name=Confessions/>

 

L'any 1929 va ser el principi d'una [[Gran depressió|gran crisi a nivell mundial]] i Estats Units va ser el primer país que va tocar fons. L'era del [[jazz]] va arribar a la fi juntament amb l'inici del creixiement de l'atur, inclòs quan l’any 1933 [[Theodore Roosevelt|Roosevelt]] va ser substituït per [[Herbert Hoover]], Estats Units va trigar molt a recuperar-se. Amb el nou govern es van crear un gran nombre de llocs de treball, creant un programa d'obres públiques, ''Civil Works Administration'', i cap a finals de 1933 aquest programa va finançar la ''Public Works of Art Project'', curiosament els artistes que formaven part d'aquest grup van viure una bona època. Aquest projecte només va durar sis mesos, i quan es va desfer, es va crear el ''Federal Art Project'', que era part de la ''Works Progress Administration''. Dintre del FAP trobem a artistes com [[Thomas Hart Benton]], [[John Steuart Curry]] i [[Grant Wood]] que vivien a la ciutat de Nova York, que ràpidament es va convertir en un nucli del nou art americà, però amb l'esclat de la guerra, la WPA va arribar al seu fi.

Durant un temps, mentre buscava un lloc per viure i per muntar el seu museu, es va plantejar la idea d'anar-se'n a [[Connecticut]], ja que molts artistes s'havien traslladat a aquella zona, però després de treure-li de les mans dues cases va tornar cap a [[Manhattan]], on va trobar una casa al final de carrer 51 Est, Hale House, tal com es deia la casa, era un lloc perfecte per fer festes i trobades d'artistes.

 

[[Fitxer:Musee guggenheim venise.JPG|thumb|333px|[[Museu Guggenheim (Venècia)|Museu Peggy Guggenheim de Venècia]]]]

Finalment, va trobar una última planta al carrer 57 Oest, on va decidir muntar el seu museu. Aquest carrer era un lloc molt cèntric pels col·leccionistes d'art modern i començava a ser el centre d'aquests marxants i Peggy volia trobar un dissenyador que fos capaç de reflectir en les parets l'art que allà s'exposaria, volia alguna cosa per complementar a les seves obres i, com en el cas de Guggenheim Jeune, [[Marcel Duchamp]] li va aconsellar al dissenyador [[Frederick Kiesler]], qui li va proposar un pressupost assequible per la nova galeria. Peggy volia obrir la galeria al més aviat possible, però Kiesler en una carta el 7 de març de 1942 li va advertir: "el desenvolupament de noves idees... Requereix cert temps – en especial si s'ha de fer amb sentit pràctic – i no hauria de ser la teva intenció ni la meva fer malbé aquesta excel·lent oportunitat de crear un nou centre d'art a Nova York per precipitar-se".<ref name=Confessions/> Finalment la galeria es va obrir el 20 d'octubre de 1942, però mentre duraven les obres, Peggy va seguir comprant quadres i escultures amb la intenció de completar la llista que li havia donat Herbert Read, així com acabar el catàleg que havia començat a [[Grenoble]] i que va titular ''Art of this Century''.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Guggenheim |nom=Peggy |títol=Out of this Century: The Informal Memoirs of Peggy Guggenheim |url= |llengua=anglès |editorial=Dial Press |data=1946 |pàgines= |isbn=}}</ref>