Escola eleàtica

Escola d'Elea. Rep el nom d'escola d'Elea una escola de filosofia que existí sobretot el segle VI aC. El seu fundador sembla haver estat Xenòfans, i el seu principal membre molt possiblement fou Parmènides, si bé també tingué com a membres el conegudíssim Zenó d'Elea, i l'almirant Melissos. Entre els filòsofs del segle VI aC i V aC que estigueren influits per les seves teories, es troben, per exemple, Sòcrates, Euclides de Megara, Demòcrit, Empèdocles i, sobretot, Plató. Les teories de l'escola d'Elea possiblement es desenvoluparen en contraposició a Heràclit, contemporani d'aquesta escola.

En tot la història de la filosofia occidental, l'escola d'Elea fou de les primeres en defensar, almenys en el pla filosòfic, teories metafísiques. Malgrat que Heràclit suggerís una mica la metafísica en els seus escrits (sobretot en la seva particular afirmació del Logos), els eleàtics contradiuen a Heràclit en el sentit que afirmen la unitat i la immutabilitat de l'Ésser, en contra de la teoria heracliteana, que afirma precisament la pluralitat i el canvi constant de l'Ésser.

Quasi sense dubte, l'escrit més important de l'escola d'Elea (se n'han conservat més aviat pocs) és el poema de Parmènides, conservat parcialment. No obstant, s'ha conservat també algun escrit de cadascun dels altres tres membres d'aquesta escola.

En certa manera, la unitat de l'Ésser era, en aquells temps, una gran novetat filosòfica. La frase emblema de la Unitat de l'Ésser era "l'ésser és, el no ésser no és".

També els quatre membres d'aquesta escola intenten esbrinar la relació entre ésser (immutable) i semblar (canvi, aparença), i entre pensament (vertadera realitat) i realitat física material (aparença i ficció). També Parmènides i l'escola d'Elea contraposen la veritat de la unitat de l'ésser amb "la ficció de les opinions dels mortals"; efectivament, segons les opinions dels homes les coses canvien, en contra de "la veritat" de l'ésser, que no canvia mai, ni en l'espai ni en el temps, quedant-se sempre paralitzat en l'eternitat; tant, que emocionalment "no pot ni sofrir ni sentir pena".

Malgrat tot, el més profund desenvolupament (i futures innovacions) de l'escola d'Elea no es troba en els seus mateixos membres, sinó en els pensadors que recolliren la seva influència, ja sigui en un "desenvolupament científic" de les seves idees (Demòcrit), en un desenvolupament metafísic i ontològic (Plató) o fins i tot en la creació d'una ètica principalment individualista, simple i pragmàtica (Euclides de Megara).