Llengua llemosina: diferència entre les revisions

«'''Llemosí''' o '''llengua llemosina'''» va ser un terme que es va utilitzar a partir del segle XVI per a designar la [[Català|llengua catalana]], inspirant-se en el seu parentiu amb l'[[occità]] i referint-s'hi a través del nom d'un dels dialectes occitans, el de la regió nord-occitana de [[Llemotges]]. Al principi, al s. XVI, als regnes de València i de Mallorca la denominació designava el català arcaic i la llengua [[Trobador|trobadoresca]]. Aquell mateix segle, al País Valencià, ja s'aplicà a la llengua contemporània. Al segle XIX, quan [[Bonaventura Carles Aribau]] va escriure l'[[oda]] ''La Pàtria'' ([[1833]]), el terme fou acollit a les [[Illes Balears]] i, especialment, al [[País Valencià]], on es va fer molt popular en els ambients de la [[Renaixença valenciana|Renaixença]]. Es va veure en el terme llemosí l'oportunitat d'una denominació unitària per a la llengua sense referències geogràfiques que provoquessin susceptibilitats. Però, a mitjan segle XIX, els especialistes en [[literatura trobadoresca]] consideraren inadequada aquesta denominació i, el [[1862]], [[Marià Aguiló i Fuster]] reivindicà la recuperació del nom de "«català"» als [[Jocs Florals]].

L'origen de l'aplicació al català, i de vegades a l'occità, d'aquesta denominació es troba ja vers el 1200 en el primer tractat de retòrica trobadoresca i primera obra gramatical d'una llengua romànica, ''Razós de trobar'', obra del català [[Ramon Vidal de Besalú]], que hi aplica el nom de "«lemosin"» a tot l'occità, dins el qual molts han considerat que incloïa el català, en parlar "«del nostre lengatge"».

El 1220, el trobador occità [[Albertet|Albertí de Sisteron]] encara posava Occitània del costat de Catalunya, terres que oposava a França, que les havia conquerides, però per a ell [[Llemotges]] ("«Limosin"») era una regió més ("«Monges, cauzets: segon vostra ciensa, /qual valon mais, catalan o francés? / Et met deçai [de la banda de Catalunya] Gascuenha e Proença, / e Limosin, Alvernha e Vianés"»).

[[Germà Colón]], però, considera que l'aplicació de '''«llemosí'''» a tot l'occità és equivalent a l'ús del nom «[[provençal]]» per al mateix idioma ([[Jofre de Foixà]] fa referència a "«cantar proençals"» i [[Lluís d'Averçó]] a "«proensalesch"») i que en els dos casos l'aplicació del nom procedeix del país veí a l'àrea dialectal corresponent, França per al llemosí i Itàlia per al provençal. D'altra banda, la importància d'alguns trobadors llemosins, com [[Bertran de Born]] i [[Giraud de Bornelh]], ajudà a la identificació de la llengua amb un dels seus dialectes.

La primera vegada que s'aplicà '''«llemosí'''» a l'[[edat moderna]] a la llengua de la poesia fou l'any 1502, a Mallorca, en el cartell d'un premi per a obres en "«cobles lemosines"» en honor de [[Ramon Llull]].

I el primer cop que s'aplicà aquesta denominació a la llengua catalana medieval fou el [[1521]] («la llengua llemosina primera»), referint-se a la llengua de Ramon Llull, en l'edició del seu ''Llibre d'Evast e Blaquerna'' modernitzat i publicat per [[Joan Bonllavi]]. En aquest cas el nom era justificat perquè per a l'edició es compararen diversos manuscrits de l'obra i un era en llengua occitana. I el [[1523]] el nom ja s'aplicà a la versió modernitzada que s'havia d'imprimir d{{'}}''Scala Dei'' de [[Francesc Eiximenis]], l'original del qual ja era català. Finalment, el [[1531]] ja s'aplicà el nom «'''llengua llemosina'''» a la llengua catalana contemporània, a l'edició de l{{'}}''[[Espill de Jaume Roig]]'' de [[Jaume Roig]].

La [[Reial Cèdula d'Aranjuez]] de 1768, dictada per [[Carles III d'Espanya]] anomenà "«lengua lemosina"» a la catalana a l'hora de prohibir-ne l'ús als jutjats i a les escoles.