Regne de Jerusalem: diferència entre les revisions

La [[Primera Croada]] es va iniciar com a conseqüència del [[Concili de Clermont]], convocat pel papa [[Urbà II]] el [[1095]]. El seu principal objectiu era la conquesta de [[Terra Santa]]. El Regne com a tal va néixer amb la [[setge de Jerusalem (1099)|presa de Jerusalem]] el [[1099]], el punt àlgid de la Croadacroada. [[Jofré de Bouillon]], duc de [[Lorena]] i un dels principals caps de la Croadacroada, va ser escollit com a primer rei. No obstant això, va refusar prendre aquest títol, al·legant que un home no havia de dur una corona on [[Crist]] havia dut la corona d'espines; en el seu lloc, va triar el títol d{{'}}''Advocatus Sancti Sepulchri'' (Defensor del Sant Sepulcre). La fundació del Regne de Jerusalem va quedar finalment assegurada amb la derrota de l'Egipte [[fatimites|fatimita]] en la [[batalla d'Ascaló]].

Al principi va haver certs dubtes sobre com hauria d'organitzar-se políticament el territori. Alguns croats pensaven que havia de ser governat com una [[teocràcia]] pel [[Papa]], una idea que el llegat[[legat|legat papal]], [[Daimbert de Pisa]] va tractar d'imposar el [[1100]]. Jofré possiblement hagués estat d'acord amb això i hagués intercanviat el regne teocràtic de Jerusalem per un secular a [[Egipte]], però durant el seu curt regnat es van crear a Jerusalem les bases d'un regne secular, malgrat els esforços de Daimbert. Ràpidament es va establir una jerarquia [[catolicisme|catòlica]] que va substituir les autoritats cristianes [[Església Ortodoxa|ortodoxes]], [[Església Ortodoxa Grega|gregues]] i [[Església Ortodoxa Siríaca|sirianes]]: un [[Patriarca ortodox|Patriarcapatriarca]] Llatíllatí es va instal·lar a Jerusalem, i amb ell gran nombre de [[bisbe]]s i [[arquebisbe]]s que depenien d'ell. Jofré va morir el 1100. El seu germà i successor, [[Balduí I de Jerusalem|Balduí I]], es va decantar clarament per una monarquia secular a l'estil de les dde l'Europa occidental. Balduí no era tan escrupolós com el seu germà, i es va fer coronar [[Reis de Jerusalem|rei de Jerusalem]] (encara que Daimbert, llavors Patriarcapatriarca Llatíllatí de Jerusalem es va negar a coronar-lo en aquesta ciutat i la cerimònia va tenir lloc a [[Betlem]]).

Balduí va estendre amb gran èxit les fronteres del regne, en conquistar els ports d'[[Acre (Israel)|Acre]] ([[1104]]), [[Beirut]] ([[1110]]) i [[Sidó]] ([[1111]]), al mateix temps que exercia la seva sobirania sobre altres estats croats: el [[comtatComtat d'Edessa]] (que ell havia fundat), el [[principatPrincipat d'Antioquia]], i més tard, quan es va conquistar [[Trípoli (Líban)|Trípoli]], el [[comtatComtat de Trípoli]]. Igualment va tenir èxit en la seua defensa dels regne enfront de les successives invasions musulmanes que va haver d'afrontar: la dels fatimites d'Egipte, als quals va vèncer en [[Ramla]] i en diferents llocs al sud-oest del regne; i la dels musulmans de [[Damasc]] i [[MosulMossul]], al nord-est, el [[1113]]. Així mateix, va ser testimoni d'un augment del nombre d'habitants llatins, degut al fet que la petita Croadacroada del [[1101]] va portar reforços per al regne. Les ciutats-estat italianes de [[República de Venècia|Venècia]], [[República de Pisa|Pisa]] i [[República de Gènova|Gènova]] van començar a tenir un paper molt important en el regne. Les seves flotes ajudaven a la presa dels ports, on posteriorment se'ls concedien barris que tenien gran autonomia econòmica. Balduí també va repoblar Jerusalem amb cristians nadius, després de la seva expedició més enllà del [[riu Jordà]] el [[1115]]. De totes maneres el regne mai va superar el seu aïllament geogràfic d'[[Europa]], ni va ser capaç d'augmentar les seves fronteres més cap a l'est ambper fital de crear un front amb més possibilitats de defensa. Durant la major part de la seva història, el regne va restar confinat a una estreta franja de terra entre el [[Mediterrani]] i el riu Jordà; els territoris més enllà del Jordà estaven subjectes a guerres i constants ''razzies'', que finalment van provocar la seva caiguda.

Balduí I va morir sense hereus en [[1118]] i el va succeir el seu cosí, Balduí de Le Bourg, comte d'Edessa; [[Balduí II de Jerusalem|Balduí II]] va ser igualment un rei capaç i va saber defensar-se enfront dels atacs de fatimites i seljúcides. En el seu regnat es va establir el primer dels [[Orde militar|ordes militars]] i les fronteres del regne van seguir eixamplant-se amb la captura de la ciutat de [[Tir]] el [[1124]]. La influència del regneRegne de Jerusalem es va estendre igualment sobre Edessa i Antioquia, en les quals Balduí II va actuar com a regent en morir els seus governants en el camp de batalla, encara que Balduí mateix va ser derrotat i dut a la presó pels turcs seljúcides diverses vegades al llarg del seu regnat, i el mateix regneRegne de Jerusalem hagué de ser governat per un regent. Les filles de Balduí es van casar amb familiars del comte d'Edessa i del príncep d'Antioquia. La seva filla [[Melisenda de Jerusalem|Melisenda]] va ser declarada hereva i el va succeir a la seva mort el [[1131]].

La població del regne va ser sempre escassa: encara que constantment arribava un petit flux de colons i nous croats, la major part dels quals havien lluitat en la [[Primera Croada]] van tornar a les seves cases sense res més. Els [[llatins]] no van ser més que l'estrat superior situat sobre els musulmans nadius i la població siriana. No obstant això, Jerusalem va passar a ser coneguda com a ''Outremer'', paraula francesa que significa [[Ultramar]], i, conforme les noves generacions creixien en el regne, van començar a considerar-se orientals en comptes d'immigrants. Així, en molts sentits, es comportaven més com els ''orientals'' ([[sirià|sirians]]) que com els europeus occidentals d'aquells dies. Amb freqüència aprenien [[Grec modern|grec]], [[Llengua àrab|àrab]] i altres idiomes orientals, i es casaven amb grecs i [[armeni]]s. Tal com el cronista [[Fulqueri de Chartres]] va escriure: «''nosaltresNosaltres que érem occidentals ara ens hem convertit en orientals''.»

Fulqueri, un participant en la Primera Croada, va continuar la seva crònica fins aal [[1127]]. Després no hi ha cap testimoni de l'esdevingut a Jerusalem fins a l'arribada de [[Guillem de Tir]], arquebisbe de Tir i canceller de Jerusalem, quique va començar a escriure al voltant del [[1167]] i va morir cap aal [[1184]]. No obstant això, els seus escrits inclouen molta informació sobre la Primera Croada i els anys transcorreguts entre la mort de Fulqueri i el seu temps. Des del punt de vista musulmà, estan les memòries d'[[UsamaUssama Ibnibn MunqidMúnqidh]], un soldat i ambaixador de Damasc a Jerusalem i Egipte. Aquestes memòries, ''Kitab al i'tbiar'', inclouen un relat molt viu de la societat creuada de l'est. La resta d'informació es pot obtenir de viatgers com [[Benjamí de Tudela]] i [[Ibn YubayrJubayr]].

El regne de Jerusalem es va basar en un sistema [[Feudalisme|feudal]] similar al de l'Europa del seu temps, encara que amb importants trets propis. Per a començar, el regne ocupava només una petita franja de terreny i disposava d'escàs terrenycamp agrícola. En la zona, a diferència de l'Europa medieval, l'economia havia estat predominantment urbana des de temps immemorials. Encara que la [[noblesa]] tècnicament posseïa terra, preferia viure a Jerusalem o en altres ciutats, prop de la [[Cort noble|cort]]. Igual que a Europa, els nobles posseïen els seus propis [[vassall]]s, al mateix temps que ells mateixos eren vassalls del rei; no obstant això, la producció agrícola es regulava per l'equivalent musulmà del sistema feudal (denominat ''itqa''), sistema que no va ser qüestionat pels croats. Encara que els musulmans (igual que els [[jueu]]s i els cristians orientals) van ser perseguits a les ciutats (i als musulmans al principi se'ls va prohibir l'entrada a Jerusalem), en les zones rurals van continuar vivint com abans. Els ''rais'', capcaps de la comunitat musulmana, eraeren una espèciemena de vassall del noble propietari de la terra en la qual vivia, però com de fet els nobles croats eren [[latifundi|terratinents]] absentistes, elels ''rais'' i la seva comunitat tenien un alt grau d'autonomia. Conreaven aliments per als croats, però no estaven obligats a un servei militar com els vassalls europeus. Les ciutats-estat italianes, per la seva banda, no pagaven gens a pesar de posseir barris en les ciutats portuàries. Com a resultat de tot això els exèrcits cristians solien ser petits, i compostos per individus pertanyents a les famílies franceses de les ciutats. El problema més gran de la societat creuadacrouada era que un elevat percentatge de la població estava constituït per pelegrins i soldats que només romanien allí durant un temps. Per aquesta raó mai va arribar a consolidar-se una societat occidental estable i, per tant, es va fer necessari recórrer a la població local aen la recerca d'efectius militars.

La manca de soldats es va solucionar parcialment amb la creació dels [[Orde militar|ordes militars]]. Els [[Templers]] i els [[Orde de Sant Joan de Jerusalem|Cavallers HospitalarisHospitaler]], ordes creats en els primers anys de la història del regne, amb freqüència prenien el lloc dels nobles en el camp de batalla. Encara que la seva caserna general estava a Jerusalem, els cavallers habitaven generalment en enormes castells i eren governats directament pel [[Papa]], no pel rei. Eren autònoms i, tècnicament, no estaven obligats a un servei militar, encara que de fet van participar en la major part de les batalles. En el [[segle XIII]], [[Joan d'Ibelin (jurista)|Joan d'Ibelin]], va escriure una llista dels feus i els cavallerssenyors que els governaven; desgraciadament aquesta llista reflecteix el regne en el {{segle|XIII}}, i no dóna cap indicació de la població que no nobleeren inobles ni dels que eren d'origen no llatinaeuropeu.

La composició bàsicament urbana de la zona, juntament amb la presència dels mercaders italians, va dur al desenvolupament d'una economia que tenia molt més de comercial que no pas d'agrària. [[Palestina (regió)|Palestina]] des de sempre havia estat una cruïlla de camins on es trobaven diferents rutes comercials; ara aquest comerç es va estendre fins a Europa. Els productes europeus com les llanes del Nord d'Europa, van arribar fins a [[Orient Mitjà]] i [[Àsia]], mentre que els productes asiàtics arribaven Aa Europa. Jerusalem es va dedicar especialment al comerç de la [[seda]], [[cotó]] i [[espècies]]; altres productes que es van donar a conèixer a Europa per primera vegada a causa del comerç iniciat per aquest regne van ser les [[taronja (fruita)|taronges]] i el [[sucre]]. D'aquest últim producte diria Guillem de Tir «''és molt necessari per a la salut i la humanitat''». Les ciutats-estat italianes van extreure d'aquest comerç grans beneficis, que després es reflectirien en l'opulència del [[Renaixement]], uns segles més tard.

Alhora, Jerusalem obtenia beneficis a través dels [[tribut]]s, en primer lloc de les ciutats costaneres que encara no havia conquistat, i després dels estats veïns com [[Damasc]] i [[Egipte]], als quals no va poder conquistar directament. Una vegada [[Balduí I de Jerusalem|Balduí I]] va estendre els seus dominis més enllà del [[Riu Jordà|Jordà]], Jerusalem també va obtenir beneficis de les taxes que cobrava a les caravanes que creuaven de [[Síria]] a Egipte o [[Aràbia]]. Aquesta economia monetària va permetre que el problema de l'escassetat d'efectius militars se solucionés contractant mercenaris, cosa poc habitual en l'Europa medieval. Els [[mercenari]]s podien ser croats europeus, o bé, amb més freqüència, soldats musulmans com els famosos turcoples[[turcople]]s.

[[Fitxer:Tower of david jerusalem.jpg|thumb|300px|La [[Torre de David]], a [[Jerusalem]], en l'actualitat.]]

Amb les conquestes de la Primera Croada la terra va ser repartida entre els vassalls lleials a [[Jofré de Bouillon]], creant-se d'aquesta manera un gran nombre de senyories dintre del regne. Així va continuar amb els successors de Jofré. A més, el rei era assistit per diversos funcionaris de l'estat. Atès que els nobles tendien a viure a la ciutat en comptes d'aldel camp, la seva influència sobre el Reirei era molt més gran del que era habitual a Europa. Els nobles constituïen la ''[[''Haute Cour'' de Jerusalem|Haute Cour]]'' (Cambra altaAlta), una forma inicial de [[parlament]] que també s'estava ja desenvolupant a Europa. La Cambra altaAlta estava formada pels [[bisbe]]s i els [[noble]]s més importants, i era la responsable de confirmar l'elecció del nou rei (o la regència si es donava el cas), recaptar impostos, encunyar moneda, assignar diners al rei i reclutar exèrcits. La ''Haute Cour'' era l'únic òrgan judicial per als nobles del regne, i actuava en casos com assassinat, violació i traïció, o simplement en disputes entre senyors feudals tals com recuperació d'esclaus, venda i compra de [[feu]]s, i manquesincompliment de serveis. Els càstigs podien arribar a la confiscació de la terra i exili, o, en casos extrems, a la mort. Les primeres Lleislleis del Regneregne van ser establertes, segons la tradició, durant el curt regnat de [[Jofré de Bouillon]], però el més probable és que fossin promulgades per [[Balduí II de Jerusalem|Balduí II]] enel [[1120]], encara que en realitat no ha sobreviscut cap llei escrita d'abans del [[segle XIII]]. (elsLa compilació legal del segle XIII s'anomena ''Assizes de Jerusalem)''.

Havia altres càmeres o tribunals de menor importància, per a llatins no nobles així com per a no llatins: La ''Cour des Bourgeois'' era el tribunal per als llatins no nobles, i també hi havia tribunals especials com el ''Cour de la Fond'' i el ''Cour de la Mer'' utilitzats per als mercaders de les ciutats costaneres. Els tribunals islàmics van continuar com abans de la invasió, i també els tribunals dels cristians orientals, encara que els crims importants eren jutjats també en la ''Cour donis Bourgeois'' (o fins i tot la ''Haute Cour'', si el crim era els suficientsuficientment greu).

A Balduí II el va succeir enel [[1131]] la seva filla [[Melisenda de Jerusalem|Melisenda]], que va regnar juntament amb el seu marit Folc, primer comte d'[[Comtat d'Anjou|Anjou]] ([[Folc de Jerusalem]]). Durant el seu regnat va tenir lloc l'apogeu artístic i econòmic del Regneregne, amb l'edició del ''Missal de la reina Melisenda'', encarregat entre el [[1135]] i el [[1143]], i la construcció de l'església del [[Sant Sepulcre]], que fou acabada el [[1149]], en estil [[arquitectura gòtica|gòtic]] occidental. Folc va haver d'enfrontar-se a un nou i perillós enemic: l'[[atabeg]] [[Imad al-Din Zengi I]] de Mossul, que es va estendre sobre [[Alep]]. Encara que durant tot el seu regnat va aconseguir mantenir-lo a ratlla, [[Guillem de Tir]] va criticar Folc per no haver assegurat millor les fronteres; els estats croats del nord, a més, van començar a ressentir-se de la sobirania de Jerusalem i van iniciar intrigues contra el seu rei. Folc va morir en un accident durant una cacera enel 1143, i Zengi va aprofitar aquesta mort per a conquistar el comtatComtat d'Edessa el [[1144]]. La reina Melisenda, en aquell moment regenteregent del seu fill primogènit, [[Balduí III de Jerusalem|Balduí III]], va designar un nou conestable que va esdevenir el nou dirigent de l'exèrcit, [[Manasses de Hierges]].

L'any [[1147]] va arribar a Terra Santa una [[Segona Croada]]. Els components d'aquesta Segona Croada es van trobar a [[Acre (Israel)|Acre]] enel [[1148]]. Per a intentar frenar els avanços de [[Zengi]] i del seu fill i successor [[Nur al-Din Mahmud]], els reis croats [[Lluís VII de França]] i [[Conrad III d'Alemanya]] van decidir atacar l'emir de Damasc, aliat del regne de Jerusalem. Els croats occidentals veien en Damasc un objectiu fàcil i el jove Balduí III, possiblement desitjós d'impressionar els monarques europeus, va estar d'acord amb els plans, que es van dur a terme a pesar de l'oposició de la reina Melisenda i el seu conestable Manasses, que opinaven que l'objectiu principal hauria de ser la ciutat d'Alep, ja que amb la seva presa hauria més possibilitats de reconquistar Edessa. La Croadacroada va acabar amben derrota el 1148 en el desastrós [[setge de Damasc (1148)|setge de Damasc]].

Melisenda va continuar el seu mandat com a regent malgrat que Balduí havia arribat a la majoria d'edat. Finalment Balduí va enderrocar a la seva mare el [[1153]], arribant ambdós a un acord consistent a dividir el regne en dos: Balduí governaria des d'Acre al Nord i Melisenda al Sud des de Jerusalem, però els dos sabien per endavant que la situació era inestable. Així, Balduí, molt aviat va envair els terrenys de la seva mare, va derrotar Manasses, i va assetjar a la seva mare, que estava en la Torre de David, a Jerusalem. Melisenda finalment es va rendir i va abandonar la regència deixant al seu fill Balduí III com a únic monarca. No obstant això, Balduí la va tornar a nomenar regent i consellera en cap a l'any següent. Balduí III va conquistar alsels reis [[fatimites|fatimins]] a [[Ascaló]], el seu últim bastió a la costa palestina. Al mateix temps la situació general dels croats empitjorava cada dia, ja que [[Nur al-Din Mahmud]] va aconseguir prendre Damasc i d'aquesta manera es va unificar tota Síria sota el seu mandat.

[[Balduí III de Jerusalem|Balduí III]] dugué a terme la primera aliança directa amb l'[[imperiImperi Bizantí]], en casar-se amb [[Teodora Comnena]], neboda de l'emperador [[Manuel I Comnè]]; Manuel també es va casar amb [[Maria d'Antioquia]], cosina de Balduí. Malgrat això, Balduí III va morir sense descendència el [[1162]], un any després de la seva mare Melisenda, i el regne va ser heretat pel seu germà [[Amalric I de Jerusalem|Amalric I]]. El regnat d'Amalric es va caracteritzar per la lluita aferrissada pel control d'Egipte, entre Amalric d'una banda i per l'altrealtra Nur al-Din i el seu astut subordinat [[Saladí]] (no sempre desitjós d'actuar). La primera expedició d'Amalric va tenir lloc el [[1163]], i una llarga sèrie d'aliances i contra aliances entre Amalric, els visirs d'Egipte i Nur al-Din va fer que es realitzessin quatre invasions més a Egipte fins a l'any [[1169]]. Les campanyes a Egipte van ser sufragades per Manuel Comnè i Amalric es va casar amb una altra neboda d'aquest emperador, Maria Comnè, encara que de fet, una aliança completa entre Croatscroats i Bizantinsbizantins no es va arribar a realitzar. Finalment Amalric no va aconseguir conquistar Egipte i Nur al-Din va obtenir la victòria, establint-se Saladí com a soldà d'Egipte. Tant la mort d'Amalric com la de Nur al-Din el [[1174]] van afermar el domini de Saladí, el govern del qual es va estendre ràpidament també per les possessions sirianes de Nur al–Din, envoltant completament el regne croat.

A Amalaric el va succeir el seu fill [[Balduí IV de Jerusalem|Balduí IV]], malalt de [[lepra]] des de la infància. Durant el seu regnat l'estat va començar a col·lapsar-se internament. Els enllaços matrimonials van desembocar en dues faccions que competien entre si. Una d'elles era el "partit de la Cort", que girava al voltant de la família realreial i el líder de la qual era la mare de Balduí IV, la primera esposa d'Amalaric, [[Agnès de Courtenay]] (aquest matrimoni va ser anul·lat per haver consanguinitat entre ambdós, raó per la qual posteriorment es va poder casar, com s'ha dit, amb Maria Comnè), quique tenia una gran influència tant en el regne com sobre el seu fill Balduí IV. Agnès, per la seva banda, rebia suport d'un gran nombre de parents nouvinguts al regne, entre els quals s'incloïen [[Reinald de Chatillon]], [[Guiu de Lusignan]] i [[AmalaricAmalric II de Lusignan]], als quals la reina mare donava el seu suport polític. Heracli, arquebisbe de CesàreaCesarea i més tard Patriarca, també donava suport Agnès. La segona facció estava formada, pel "partit dels nobles", el líder dels quals era el comte [[Ramon III de Trípoli]], i que rebia suport la noblesa que portava més temps establerta en el Regneregne, descendents tots ells dels primers Croatscroats, com la família [[Ibelin]]. Balduí IV, en ser leprós, mai podria casar-se i per tant donar un hereu al regne, d'aquesta manera la successió es va enfocar cap a la seva germana [[Sibil·la de Jerusalem|Sibil·la]]. Ramon de Trípoli, quique actuava com a regent al principi del regnat de Balduí IV, va fer casar Sibil·la amb [[Guillem V de Montferrat]], de qui va quedar embarassada del futur [[Balduí V de Jerusalem|Balduí V]], però al cap de poc Guillem va morir. Mentrestant, el partit dels nobles va obtenir un aliat molt poderós, la mare política de Balduí IV, [[Maria Comnena de Jerusalem|Maria Comnè]], quique es va casar amb Balià[[Balian d'Ibelin]].

Balduí IV va arribar a la majoria d'edat el 1176 i a pesar de la seva malaltia ja no va tenir necessitat alguna del suport legal d'un regenteregent. Sent rei, va derrotar [[Saladí]] en la [[batalla de Montgisard]] el 1177, donant un respir a Jerusalem enfront dels continus atacs de Saladí. Cap aal [[1180]] la salut de Balduí empitjorà, i Sibil·la fou casada per segona vegada amb [[Guiu de Lusignan]], partidari d'Agnès i a qui es va nomenar regenteregent del regne. Aquesta regència va trobar gran oposició per part del partit de la noblesa, que el consideraven incompetent i es van negar a seguir-lo com a líder en la guerra. El [[1183]] Ramon i els nobles van obligar que el fill de Sibil·la, [[Balduí V de Jerusalem|Balduí V]], fos coronat com a co-príncepcopríncep regnant juntament amb el seu oncle Balduí IV, decidint-se que quan ell morís el seu nebot li heretaria, evitant completament el mandat de Sibil·la i Guiu completament.

Balduí IV va morir el [[1185]], i Balduí V va heretar el regne sent el seu regent Ramon. La crisi successòria va fer que s'enviés una missió a Occident amb la finalitat de recaptar ajuda, el Patriarcapatriarca [[Heracli]] va viatjar per totes les Cortscorts d'Europa, però ningú va respondre ala seula seua crida. La ''Crònica de Ralph Niger'' explica que les seves enormes despeses així com la seva opulenta vestimenta ofenien les sensibilitats dels europeus occidentals, ostentació que no consideraven adequatsadequada per a un Patriarcapatriarca; si Orient era tan ric com per a permetre aquestes despeses, no calia cap ajuda per part seva. Heracli va oferir el regne tant a [[Felip II de França]] com a [[Enric II d'Anglaterra]]; aquest últim, com a renebot de Folc, pelcosa que erael feia primer de la família realreial i a més havia promès anar a la Croadacroada uns anys abans, després de l'assassinat de [[Thomas Beckett]], no obstant això, va preferir romandre en el seu regne per a defensar els seus territoris.

Segons Ralph, el Patriarcapatriarca Heracli va arribar a oferir la corona a qualsevol altre príncep que acudís a Terra Santa, però ningú va mostrar el més mínim interès. Balduí V era un nen malaltís i va morir l'any següent. El regne llavors va ser heretat per la seva mare Sibil·la, amb la condició que el seu matrimoni amb Guiu de Lusignan fos anul·lat, cosa amb ella qual ella va estar d'acord sempre que pogués triar el seu següent marit. Sibil·la, al ser coronada va triar com a espòs una altra vegada Guiu. El "partit dels nobles" havia estat burlat, raó per la qual van intentar portar a terme un cop d'estat, triant com a reina la germanastra de Balduí i Sibil·la, [[Isabel de Jerusalem|Isabel]], casada amb HunfredHumfred IV de [[Toron dels Cavallers|Toron]]. No obstant això, HunfredHumfred no va voler iniciar una guerra civil, i va abandonar el partit dels nobles. Ramon, disgustat, va tornar a Trípoli, i amb ell altres nobles com Balduí d'Ibelin.

Guiu de Lusignan va demostrar ser un pèssim governant. El seu millor aliat, Reinald de Châtillon, senyor de la Transjordània i de la [[Crac de Moab|fortalesa de Kerak]], (bandit amb el títol de cavaller que no es considerava lligat per les treves signades) va provocar Saladí iniciant una campanya per arribar al [[mar Roig]]<ref name=Regan>{{Ref-llibre |cognom=Regan |nom=Geoffrey |títol=Saladin and the Fall of Jerusalem |url= http://books.google.cat/books?id=-pIOAAAAQAAJ&pg=PA79&dq=Raynald+of+Ch%C3%A2tillon+moab&hl=ca&sa=X&ei=eLPBT7fhNYTMhAfgyNzkCQ&ved=0CEEQ6AEwAw#v=onepage&q=Raynald%20of%20Ch%C3%A2tillon%20moab&f=false |llengua=anglès | editorial=Routledge |data=1987 |pàgines=p.79 |isbn=0709942087 }}</ref> i duent-lo a una guerra oberta en atacar caravanes musulmanes i amenaçant la pròpia [[La Meca|Meca]] mitjançant atacs pirates als vaixells de pelegrins. L'atac portat a terme contra una caravana en la qual viatjava la germana de Saladí va ser la gota que va fer vessar el got. Per a empitjorar les coses, Ramon de Trípoli s'havia aliat amb Saladí contra Guiu i l'havia permès ocupar el seu feu de TiberiesTiberíades amb una petita guarnició. Guiu, de fet, estava a punt d'atacar Ramon fins que [[Balian d'Ibelin]] i el "partit dels nobles" va aconseguir que es reconciliessin el [[1187]], d'aquesta manera, ambdós es van unir per a atacar a Saladí a Tiberíades. No obstant això, Guiu i Ramon no van ser capaços de posar-se d'acord per a fer un pla d'atac, i el 4 de juliol dedel 1187, l'exèrcit del regne va ser vençut totalment en la [[batalla de Hattin]].<ref>{{ref-llibre|cognom=Nicolle |nom=David |títol=Hattin 1187: Saladin's greatest victory |url= http://books.google.cat/books?id=q5Nun7yACrgC&printsec=frontcover&dq=hattin+1187&hl=ca&sa=X&ei=RL3rUNL5HZS3hAf-tYDQCQ&ved=0CDMQ6AEwAA | editorial=Osprey Publishing |data=1993 |pàgines=p.65 |isbn=1855322846}}</ref> Reinald va ser executat personalment per Saladí i Guiu va quedar presoner a Damasc. Al llarg dels mesos següents, Saladí [[Setge de Jerusalem (1187)|prengué Jerusalem]] i reconquistà la totalitat del regne,<ref>{{ref-llibre|cognom=Smail |nom=R. C. |títol=Crusading warfare, 1097-1193 |url= http://books.google.cat/books?id=GZ08AAAAIAAJ&printsec=frontcover&dq=Siege+of+Jerusalem&hl=ca&ei=zqAnTP2KBN6nsQaV7vHEBA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&ved=0CDkQ6AEwAw#v=onepage&q=Siege%20of%20Jerusalem&f=false | editorial=CUP Archive |data=1972 |pàgines=p.37 |isbn=0521097304 }}</ref> a excepció del port de Tir, ciutat que va aconseguir defensar-se dirigitsota pella direcció del nouvingut [[Conrad I de Montferrat]].

La presa de Jerusalem l'octubre d'aquest any commocionà Europa, cosa que va servir perquè es portés a terme la [[Tercera Croada]] que va arribar a les costes de Terra Santa el [[1189]], liderada per [[Ricard Cor de Lleó]] i [[Felip II August|Felip II]] de França, també conegut com a Felip August ([[Frederic I Barba-roja]] precisament va morir en el camí cap a la Croadacroada, ofegat al creuar un riu). Gràcies a l'esforç de Ricard la major part de les ciutats costaneres de Síria foren novament conquistades pels Croatscroats, especialment la ciutat d'Acre, encara que en aquest cas després d'un llarg setge en el qual el Patriarcapatriarca Heracli, la reina Sibil·la i molts altres van morir d'una epidèmia. Guiu de Lusignan a qui se li va negar l'entrada en la ciutat de Tir quan Conrad de Montferrat la defensava, ara, no tenia cap dret legal sobre el regneRegne de Jerusalem i la successió va passar a Isabel, la germanastra de la reina Sibil·la. Conrad va argumentar contra el matrimoni d'Isabel amb HunfredHumfred que era il·legal, ja que ella tenia 11 anys quan es va celebrar i amb el suport de Felip II de França i els croats francesos va anul·lar dit vincle. D'aquesta manera Conrad es va casar amb Isabel, però va regnar per poc temps, ja que va ser apunyalat per la secta dels [[Hashshashin]] ("Assassins"). Isabel ràpidament va tornar a casar-se amb el comte [[Enric II de Xampanya]]. A Guiu, en compensació per tot l'esdevingut se li va atorgar el nou [[regneRegne de Xipre]], illa que va conquistar Ricard Cor de LeónLleó camí d'Acre.

MentreMentrestant, l'ambient entre Ricard i Felip barallavenera entrede contínues disputes, que no ellsacabaren fins que finalment Felip va tornar a França. Ricard va derrotar a Saladí en la [[batalla d'Arsuf]] el [[1191]] i en la [[batalla de Jaffa]] el [[1192]], però no obstant això no va poder recobrar Jerusalem ni tampoc cap territori de l'interior del regne. La Croadacroada va arribar a la seva fi pacíficament, amb el Tractat de Ramla que es va negociar el 1192; Saladí va autoritzar el pelegrinatge a la ciutat de Jerusalem, permetent que els Croatscroats portessin a terme els seus vots per a després tornar a la seva terra. Els Croatsnobles croats nadius nobles van reconstruir el regne, o el que en quedava d'ell, des de la ciutat d'Acre així com des d'altres ciutats costaneres.

* [[Senyoria d'ArsourArsur]]