Diferència entre revisions de la pàgina «Organització territorial d'Espanya»

m
Una referència més; correccións menors
m (m)
m (Una referència més; correccións menors)
L{{'}}'''organització territorial d'Espanya''' té el seu fonament jurídic en el Títol VIII de la [[constitució espanyola de 1978|constitució vigent]]. D'acord amb el que estableix la constitució, el [[Regne d'Espanya]] és un estat conformat per [[nacionalitat històrica|nacionalitats]] i regions, les quals s'han constituït com a comunitats autònomes per mitjà d'un procés de [[devolució de poders]] que va començar el [[1979]]. Durant la segona meitat de la dècada de [[1990]], es va atorgar autonomia a dues ciutats, les quals es van constituir com a ciutats autònomes. En l'actualitat, les 16 comunitats autònomes i les 2 ciutats autònomes són les '''divisions polítiques i administratives''' de primer nivell d'Espanya. Les comunitats autònomes són constituïdes per una o més províncies, les quals són, amb excepció de les comunitats uniprovincials, divisions polítiques i administratives de segon nivell. L'ens bàsic, en la majoria dels casos divisions de tercer nivell, són els municipis. Algunes comunitats, tanmateix, han creat ens supramunicipals amb personalitat jurídica pròpia com ara les comarques i les vegueries.
 
Des del [[2003]] i per raons estadístiques basades en les normatives europees i fixades per l'[[Eurostat]], s'han conformat les unitats NUTS a la [[Unió Europea]]. Les 16 comunitats autònomes són classificades en els nivells NUTS-2 i les 50 províncies i les dues ciutats autònomes són classificades en els nivells NUTS-3.
 
== Devolució de poders i la creació de les autonomies ==
 
[[Fitxer:Constitucion espanola 1978.JPG|thumb|Constitució espanyola de 1978, de la Cambra dels Diputats]]
L'organització política i territorial d'Espanya, abans de la restauració de la democràcia i la ratificació d'una nova constitució el [[1978]] era basada en el [[centralisme]]<ref>{{ref-llibre |cognom=Rodríguez-Arana Muñoz |nom=Jaime |títol=Estudios de derechos autonómico |pàgines=17 |lloc=Madrid |editorial=Montecorvo |any=1997 |isbn=84-7111-353-8}}</ref> per mitjà del qual Espanya es conformava com a Estat unitari dividit en províncies no-autònomes. Durant la transició i l'elaboració de la constitució, hi havia dos extrems polítics sobre la naturalesa territorial d'Espanya: un grup advocava pel federalisme dins un Estat plurinacional—i alguns fins i tot la secessió—l'altre advocava per la preservació del caràcter unitari i centralitzat d'una nació dividida en províncies.<ref>[{{ref-llibre| cognom = Keating| nom = Michael | url = http://www.oecd.org/dataoecd/61/8/37890628.pdf |títol = Federalism and the Balance of Power in European States (|any= 2006)], per|editorial Michael= Keating per a l'[[Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic]] (OCDE)}}</ref> El resultat va ser un compromís per mitjà del qual es reconeixia l'existència de tres nacionalitats: [[Catalunya]], el [[País Basc]] i [[Galícia]] totes tres que havien aprovat Estatus d'Autonomia durant la [[Segona República Espanyola]], i les quals rebrien autonomia per a la seva gestió interna. No obstant això, altres regions van demanar consideracions similars, principalment [[Andalusia]] que també seria inclosa en el grup de "nacionalitats", en allò que s'ha anomenat ''cafè per a tots''. Finalment la versió final de la constitució reconeixia la dicotomia de les "nacionalitats" i "regions" de la indissoluble nació espanyola, i garantia el dret a l'autonomia per a totes. A les primeres tres "nacionalitats històriques" i a Andalusia, se'ls va atorgar autonomia per mitjà d'un procés simplificat i gairebé automàtic. La resta de les regions havien de seguir el camí estipulat pels articles 143 i 152 de la constitució, si volien accedir a l'autonomia. Totes les províncies es van conformar en comunitats autònomes entre [[1979]] i [[1983]], i van aprovar, cadascuna, un [[Estatut d'Autonomia]]. El [[31 de juliol]], [[1981]], [[Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo]] president del govern i [[Felipe González]], líder de l'oposició, van acordar els Pactes AutonòmiquesAutonòmics (actualitzats el [[1992]] pel que seria aleshores el president del govern, Felipe González i el líder de l'oposició [[José María Aznar]]) que identificaven aquestes autonomies. No obstant això, la devolució de poders va ser asimètrica.
 
L'article 143 de la constitució establia que només dues o més províncies limítrofes, o una o més províncies insulars amb característiques o enllaços històrics, culturals i econòmics comuns podien constituir-se com a comunitats autònomes. Alternativament, una província no insular es podia constituir com a comunitat autònoma uniprovincial només si era una entitat regional històrica.<ref name="vuitè">[http://www.constitucion.es/constitucion/lenguas/catalan.html#8c3 Títol Vuitè, Capítol III]de la Constitució Espanyola de 1978</ref> A més de les quatre nacionalitats, la gran majoria de les comunitats que es van constituir corresponien a la primera categoria amb l'excepció de [[La Rioja]], la [[Regió de Múrcia]], [[Astúries]] i [[Cantàbria]], comunitats autònomes uniprovincials de la segona categoria. Tan bon punt les comunitats autònomes s'haguessin constituït, la formació de federacions entre comunitats autònomes era prohibida en l'article 145.<ref name="vuitè"/>
17.506

modificacions