Absolutisme: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
m Revertides les edicions de 2.138.137.126. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Etiqueta: Reversió |
||
Línia 1:
L''''absolutisme''' fou una [[filosofia política]] característica de l'[[Europa]] d'[[edat moderna|època moderna]], que propugnava que la [[monarquia]] havia de tenir un poder absolut, és a dir sense límits i sense compartir-lo, i per això anomenaren aquesta forma de [[govern]] com a '''[[monarquia absoluta]]'''.
Intel·lectualment aquest pensament el van formalitzar com a tal diversos filòsofs durant el segle XVI i XVII. Un dels primers fou [[Jean Bodin]] (1530-1596)<ref name="Diccionari" >''Diccionari d'Història de Catalunya''; ed. 62; Barcelona; 1998; p. 3</ref> que proposava una monarquia sense limitacions jurídiques (però sí les religioses) a qui tots els súbdits havien de retre obediència (però admetia que aquest sistema podia degenerar en una tirania). El teòric més important per definir l'absolutisme fou l'anglès [[Thomas Hobbes]] (1588-1679).<ref name="Diccionari" /> Ell considerava que els humans en estat natural són dolents i lluiten entre ells per sobreposar-se els uns damunt dels altres; per això considerava necessari que renunciessin a la seva llibertat en favor d'un ens sobirà omnipotent que vetllés pel benestar general. Finalment l'influent clergue [[Jacques-Benigne Bossuet|Bossuet]] (1627-1704)<ref name="Diccionari" /> va aportar la teoria de l'origen diví de la monarquia francesa durant l'enfrontament que aquesta mantenia amb el [[Papa de Roma]] sobre qui devia obediència a qui, teoria que després van reivindicar totes les monarquies (i posteriorment algunes dictadures, admiradores de l'absolutisme). Alguns pensadors sostenien que, com que el [[rei]] és escollit per [[Déu]], el monarca ha de tenir en l'exercici de les seves funcions els mateixos límits que la divinitat, és a dir, cap.
Tot i que l'absolutisme teòric no va imposar-se plenament, les monarquies van utilitzar els seus diversos arguments i les necessitats creades per les guerres continuades de l'època moderna per reforçar la seva capacitat de mobilització i concentració de recursos militars, fiscals i burocràtics.<ref name="Diccionari" /> Paral·lelament els corrents jurídics admiradors del [[dret romà]] justificaren també la monarquia absoluta en nom del dret públic, en contraposició dels vells drets feudals privats.<ref name="Diccionari" />
L'oració "''Tot pel poble però sense el poble''" fou el lema que adoptaren els intel·lectuals partidaris de la monarquia absoluta que creien sincerament en un bon govern incontestable que apliqués les mesures més convenients pel bé general, però sense que la societat tingués drets polítics per evitar les lluites entre grups. Aquest corrent de pensament s'anomenava [[despotisme il·lustrat]].
L'absolutisme -un dels pals de paller de la societat d'[[antic règim]]- donà nom al concepte de '''[[Monarquia absoluta]] (o autoritària)''' que va ser la forma de govern característica de les monarquies europees dels segles [[segle XVI|XVI]], [[segle XVII|XVII]] i [[segle XVIII|XVIII]]. Els trets característics i fonamentals de tota monarquia absoluta són dos:
* La creença en una '''monarquia de [[dret diví dels reis|dret diví]]''': Els defensors de l'absolutisme sostenien que el rei havia rebut el poder directament de Déu, raó per la qual ningú no podia contradir la seva voluntat. Oposar-se als designis del monarca era una ofensa directa a Déu i era només a ell a qui el rei havia de retre comptes.
* L'existència d'un '''poder il·limitat dels reis''', pel qual els monarques concentraven tots els poders en la seva persona (els quals posteriorment [[Montesquieu]] classificaria en el [[poder legislatiu|legislatiu]] (fer lleis), l'[[poder executiu|executiu]] (dirigir el govern) i el [[poder judicial|judicial]] (aplicar justícia).
Per tot plegat és habitual que els historiadors es refereixin a aquestes monarquies com a '''Monarquies absolutes de dret diví''' atès que amb aquesta designació es recullen alhora les dues característiques bàsiques que acabem de citar. Tradicionalment s'ha considerat que el monarca absolut per excel·lència fou [[Lluís XIV]], anomenat el [[Rei Sol]].
La complexitat organitzativa de les monarquies absolutes féu del tot necessària la creació d'una complexa xarxa diplomàtica i burocràtica connectada al monarca per fer complir les seves decisions. Aquest fet establia el precedent de la centralització de l'estat modern.
==Oposició a l'absolutisme==
La filosofia absolutista sorgí com a '''contraposició''' a les monarquies medievals tradicionals europees en què el rei havia de compartir el poder amb altres institucions (corts, parlaments i altres) on hi havia representats els [[estaments]] que aglutinaven els membres més poderosos de la societat: la noblesa (el poder militar i territorial), el clergat (el poder ideològic i també territorial) i la burgesia (que tenia poder financer líquid), amb els quals sovint havia de pactar les lleis dels seus dominis o els hi havia de demanar diners per tirar endavant les campanyes militars. Aquest fet evitava que la monarquia governés en solitari amb la seva única agenda i depengués del consens d'un ampli grup de persones influents, sobretot quant a la recaptació de tributs. A més a més cada monarquia podia estar sotmesa a més d'una institució d'aquest tipus, ja que poques vegades la totalitat dels seus dominis feudals configuraven una sola unitat política tradicional: Per exemple, la monarquia espanyola moderna era reina de diversos països diferents: Castella, Aragó, València, Balears, Catalunya, etc. cadascun amb les seves pròpies corts, lleis i funcionaments. Això provocava, al seu torn, que la monarquia governés no un sinó diversos [[estat|estats]] diferenciats que el rei havia d'anar visitant amb la seva cúria itinerant. L'absolutisme, en canvi, advocava per concentrar i centralitzar tot el poder ([[Separació de poders|legislatiu, executiu i judicial]]) en una sola persona per regnar un sol país.
Per aquests motius al llarg de l'edat moderna es desencadenaren constantment conflictes socials i polítics. Les permanents revoltes pageses sorgien per les conseqüències negatives que tenien per a ells les noves pràctiques de les monarquies absolutes, que no respectaven les lleis tradicionals vigents fins llavors: nous impostos per pagar, lleves d'homes per anar lluitar fora dels seus països en comptes de treballar la terra, l'obligació d'allotjar les tropes del rei a la pròpia casa, etc.<ref name="Diccionari" /> S'arribaren a produir autèntiques guerres entre els països amb una concepció [[pactisme|pactista]] o contractualista del poder i llurs monarques amb voluntat absolutista.<ref name="Diccionari" />
== Fallida de l'absolutisme ==
Al final del segle XVII a [[Comtat d'Holanda|Holanda]] i al Regne d'Anglaterra es van produir una sèrie de transformacions polítiques que van començar a limitar el poder de la [[monarquia absoluta]]. Al mateix temps, les [[Il·lustració|idees il·lustrades]] van donar lloc, a molts països, a una sèrie d'experiències reformistes conegudes amb el nom de [[despotisme il·lustrat]].
===Revolucions angleses===
Des de l'[[edat mitjana]], a Anglaterra el poder reial estava limitat per l'acció de les dues cambres del [[Parlament]]: la dels [[Noblesa|nobles]] i la dels [[Clergat|clergues]] ([[Cambra dels Lords|Lords]]) i la dels [[burgesos]], representants de les ciutats ([[Comuns]]). Els [[monarques]] en necessitaven l'autorització per declarar la guerra.
Però el segle XVII, una nova [[dinastia]], els [[Stuart]], va pretendre governar sense el control del Parlament i va procedir a detenir o ajusticiar els qui se'ls van oposar. Aquests fets van donar lloc a una [[guerra civil]] entre els defensors del Parlament i els de la [[monarquia absoluta]]. El [[1649]], el rei [[Carles I d'Anglaterra i d'Escòcia|Carles I]] va ser ajusticiat i es va proclamar la [[República]].
[[Oliver Cromwell]], el principal impulsor del canvi polític, va transformar la república en una [[dictadura militar]]. El [[1660]], després de la mort de Cromwell, el Parlament va restablir la [[monarquia]].
[[Carles II d'Anglaterra i d'Escòcia|Carles II]], el nou rei d'Anglaterra, va haver d'acceptar el control del Parlament, que el [[1679]] va votar a favor de l'''[[habeas corpus]].'' Aquest text garantia les llibertats individuals i impedia al rei qualsevol detenció arbitrària.
El [[1689]], una segona revolució va posar fi definitivament a la monarquia absoluta de Stuart, i el Parlament va oferir la corona a [[Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia|Guillem d'Orange]]. El rei va jurar la [[Declaració de Drets]] (''Bills of the Rights''), que limitava els poders del [[monarca]] i sotmetia algunes de les seves decisions al Parlament.
Anglaterra va ser, doncs, el primer país que va tenir una monarquia de poder limitat: el sobirà estava condicionat pel Parlament, que elegia el primer ministre d'entre els seus membres. Els poders [[Poder executiu|executiu]] i [[Poder legislatiu|legislatiu]] estaven separats, i un tercer poder, la [[Poder judicial|justícia]], era [[independent]].
A més a més, els ciutadans tenien garantida la defensa de la [[llibertat individual]]. La [[monarquia parlamentària]] britànica es va convertir en un exemple a seguir pels [[filòsofs]] francesos de la [[il·lustració]].
===Despotisme il·lustrat===
Malgrat l'exemple anglès, la majoria dels monarques europeus continuaven exercint un [[poder absolut]]. N'hi havia alguns, però, com [[Frederic II de Prússia]], [[Maria Teresa I d'Àustria|Maria Teresa d'Àustria]], [[Caterina II de Rússia|Caterina de Rússia]], i el monarca espanyol [[Carles III d'Espanya|Carles III]], van intentar fer compatible el principi d'autoritat de l''''absolutisme''' amb les idees de progrés, [[Racionalització (psicologia)|racionalització]] i [[modernització]] de la Il·lustració.
Els [[dèspota il·lustrat|dèspotes il·lustrats]] i els seus [[ministre]]s van promoure un cert [[reformisme]] amb la voluntat d'actuar a favor del bé del poble, però es reservaven la capacitat de decisió.
== Referències ==
<references />
| |||