Hexafluoroplatinat de xenó: diferència entre les revisions

El 1962, Neil Bartlett va descobrir que una barreja d'hexafluorur de platí gasós i [[oxigen]] formava un sòlid vermell.<ref>Bartlett, N. (June 1962). </ref><ref>Neil Bartlett and D. H. Lohmann (March 1962). </ref> El compost sòlid de color vermell va resultar ser dioxigenil hexafluoroplatinat, O₂⁺ [PtF₆]^-. Bartlett va advertir que l'energia d'ionització de l'O₂ (1175 kJ·mol^-1) estava molt a prop de l'energia de la ionització del Xe (1170 kJ·mol^-1). Llavors va demanar als seus col·legues que li proporcionessin una mica de xenó ''"perquè pogués provar algunes reaccions"'',<ref>Clugston, Michael; Rosalind, Flemming (2000). </ref> així doncs va establir que de fet el xenó reacciona amb l'PtF₆. Tot i que, com s'ha mencionat anteriorment, el producte va ser probablement una mescla de diversos components diferents, el treball de Bartlett va ser la primera prova que es podien preparar compostos a partir d'un [[gas noble]]. El seu descobriment demostra que la troballa de nous mètodes químics sovint condueix inicalmentinicialment a productes impurs. Des de l'observació de Bartlett, molts compostos de xenó, de fórmula ben definida, s'han sintetitzat com a difluoruro de xenón, XeF₂; tetrafluoruro de xenón, XeF₄; i hexafluoruro de xenón, XeF₆.