|
Les vocals col·locades en una síl·laba accentuada oberta (que no vaja seguida d'una consonant pertanyent a la mateixa síl·laba) són sempre llargues, llevat que estiguen al final de les paraules (''sciame'' {{IPA|[ˈʃaː.me]}}). Segons alguns lingüistes (com [[Luciano Canepari]]), fins i tot les vocals en síl·laba tònica tancada serien llargues, però això sovint no es reporta en les transcripcions. Cap al nord, però, on els dialectes no fan geminació, les vocals es pronuncien sovint totes iguals i la diferència de llargada és mínima.
==Prosòdia==
En italià l'accent és mòbil. Les paraules es divideixen en quatre grups, segons quina siga la síl·laba accentuada:
* '''[[Paraula aguda|Paraules agudes]]''' (en italià ''tronchi''): l'accent recau en l'última síl·laba. Els mots aguts generalment es deriven de la tercera declinació del [[llatí]]; les paraules que deriven en general de l'[[acusatiu]] singular han patit una caiguda de l'arrel (''virtus'' > ac.''virtutem'', caiguda de ''tem'' a partir de la qual sorgeix l'italià ''virtù''; ''pietas'' > ac. ''pietatem'' caiguda de ''tem'' de la qual en sorgeix ''pietà''). Les paraules d'origen italià inqüestionable, quan no són monosíl·labs truncats o monosíl·labs acabats en vocal i sense accent, serien bisíl·labs i s'escriurien amb accent escrit obligatori: ''metà'', ''già'', etc.
* '''[[Paraula plana|Paraules planes]]''': l'accent recau en la penúltima síl·laba. La major part de les paraules en italià tenen l'accent en aquesta síl·laba. En [[llatí]] les paraules agudes eren molt poques i no hi havia biesdrúixoles; per aquesta raó la major part de les paraules italianes són planes o esdrúixoles. Exemples: ''andàre'', ''farìna'', ''cosciènza''.
* '''[[Paraula esdrúixola|Paraules esdrúixoles]]''': accent tònic a l'antepenúltima síl·laba. Exemples: ''lìmite'', ''aspàragi'', ''bòtola''.
* '''Biesdrúixoles''': accent tònic en la quarta síl·laba. Són rares, i es tracta generalment d'entrades verbals (''òccupano'', ''èsitano''), de vegades construïdes amb pronom enclític (''diménticalo''). L'addició de més [[afix]]os pronominal pot produir paraules excepcionalment accentuades en la cinquena síl·laba ('''triesdrúixoles''': ''diménticatelo'') o fins i tot en la sisena ('''quadriesdrúixoles''': ''fàbbricamicelo'')<ref>Amedeo De Dominicis, entrada ''[http://www.treccani.it/enciclopedia/fonologia_%28Enciclopedia-dell%27Italiano%29/ Fonologia]'', a ''Enciclopedia dell'Italiano'', 2010.</ref><ref>Sempre a través de sufixos, al [[Quartet (estrofa)|quartet]] ''[http://arrigoboito.soyombo.it/quartina.htm Sì crudo è il gelo]'', [[Arrigo Boito]] ha produït paraules en to de broma accentuades a la setena síl·laba.</ref>
== Ortografia ==
|
