Pius XII: diferència entre les revisions

'''Pius XII''', (en [[llatí]]: ''Pius XII'', en [[francès]]: ''Pie XII'', en [[italià]]: ''Pio XII'') i de nom seglar '''Eugenio Maria Giovanni Pacelli''' ([[Roma]], [[2 de març]] de [[1876]] - [[Castel Gandolfo]], [[9 d'octubre]] de [[1958]]), fou [[papa]] des del [[2 de març]] del [[1939]] fins a la seva mort. Després de consultar als bisbes d'arreu del món, fou l'únic Papapapa del [[segle XX]] a utilitzar el [[dogma de la [[Infal·libilitat pontifical|infal·libilitat]], quan establí el de l'[[Assumpció de la Mare de Déu]] en la seva constitució dogmàtica ''Munificentissimus Deus'' de [[1950]]. Va ser proclamat ''[[venerable'']], un pas en el camí de la santedat, pel Papa [[Joan Pau II]] la [[dècada de 1990]].

Va tenir males relacions amb [[Adolf Hitler|Hitler]] i va arribar a condemnar el règim feixista. El seu paper durant la [[Segona guerra mundial]] és molt discutit, així com la seva condemna del [[totalitarisme]] i de la [[Lluita de classes|lluita de classes]] que va incloure en més d'una [[encíclica]].

Va néixer en el si d'una família [[aristòcrata|aristocràtica]], la història de la qual els unia al papat, ja que pertanyien a l'anomenada "[[Noblesa Negra|noblesa negra]]". El seu nom de naixença era Eugenio Maria Giuseppe Giovanni Pacelli Graziosi. Era el tercer dels quatre fills de Filippo Pacelli, príncep d'[[Acquapendente]] i de [[Sant'Angelo in Vado]], i de la seva esposa la ''nobildonna'' Virginia Graziosi. El seu avi patern, Marcantonio Pacelli, havia estat secretari segon del Ministeri de Finances dels [[Estats Pontificis]] i després secretari de l'Interior sota el papat de [[Pius IX]] (al qual va acompanyar a l'exili de [[Gaeta]]) des de 1851 fins a 1870; va fundar el diari del Vaticà [[L'Osservatore Romano]] l'any 1861. El seu cosí, Ernesto Pacelli, va ser un dels més importants consultors financers del papa [[Lleó XIII]]. El seu pare, Filippo Pacelli, va ser degà de la Sacra [[Rota Romana]] i el seu germà, Francesco Pacelli, va ser un important advocat especialitzat en [[dret canònic]], conegut per les negociacions dels [[Pactes del Laterà]] de 1929 que van resoldre a la [[Qüestió Romana]]; més tard [[Pius XI]] el nomenaria marquès. A l'edat de dotze anys va anunciar les seves intencions d'ingressar en un seminari en lloc de ser advocat. La majoria de la informació biogràfica que existeix sobre la infància de Pacelli prové de l'obra de la germana Margherita Marchione.

Va fer els seus primers estudis en una escola catòlica privada. Després d'acabar els primaris, Pacelli va emprendre els secundaris clàssics en el liceu «Ennio Quirino Visconti» de Roma, una escola amb tendències [[Anticlericalisme|anticlericals]] i [[Anticatolicisme|anticatòliques]]. El 1894, a l'edat de divuit anys, va ingressar al ''Collegio Capranica'' per a assolir la seva ordenació sacerdotal. No obstant això, no va suportar l'internat, per la qual cosa l'estiu de 1895 va abandonar el Capranica i es va matricular per al següent curs a l'Institut ''Apollinare''. L'any 1899, ja sacerdot, es va matricular a la [[Pontifícia Universitat Gregoriana]] i a la [[Pontifícia Universitat Lateranense]]. Des de 1895 fins a 1896, va estudiar filosofia a la [[Universitat La Sapienza]], a Roma. El 1899 es va doctorar en [[teologia]] i ''[[In utroque jura|in utroque iure]]'' ([[dret civil]] i [[dret canònic|canònic]]). Durant l'estada a l'''Apollinare'' havia rebut una dispensa especial per a viure a casa seva a causa de problemes de salut; era [[hipocondria|hipocondríac]] i no suportava les mosques ni altres insectes, i quan ja era papa els jardiners del Vaticà havien de mantenir els camins lliures de qualsevol bestiola inoportuna. Vincenzo Vannutelli, cardenal del títol de ''S. Silvestro a Capite'' i avesat diplomàtic, que era amic personal del seu pare, el va prendre sota la seva protecció i el va tutelar en els seus estudis.

Va ser ordenat sacerdot el diumenge 2 d'abril de 1899 pel bisbe Francesco Paolo Cassetta (vice-regent de Roma i amic de la família) i va rebre la seva primera destinació com encarregat a Chiesa Nuova, on havia servit comd' [[acòlit]]. El [[1901]] va ingressar a la Congregació d'Afers Eclesiàstics Extraordinaris, una sub-oficina de la Secretària d'Estat vaticana de la qual esdevingué ''minutante'' gràcies a la recomanació del cardenal [[Vannutelli]]. El 1904 Pacelli va ser nomenat [[camarlenc]] i el 1905 [[Prelat domèstic|prelat domèstic]] de Sa Santedat. Des de 1904 fins a 1916, el pare Pacelli va assistir el cardenal [[Pietro Gasparri]] en la codificació del dret canònic en el Departament d'Afers Eclesiàstics Extraordinaris. Va ser també escollit pel papa [[Lleó XIII]] per lliurar el condol en nom del [[Vaticà]] a [[Eduard VII del Regne Unit]] després de la mort de la [[reina Victòria del Regne Unit]]. El 1908 va assistir com a representant del Vaticà al [[Congrés eucarístic|Congrés Internacional Eucarístic]] de [[Londres]], on va conèixer [[Winston Churchill]]. El 1911 va representar la Santa Seu en la coronació del rei [[Jordi V d'Anglaterra]]. El 1908 i el 1911, respectivament, Pacelli va rebutjar ser professor de dret canònic a la Universitat La Sapienza de Roma i a la [[Universitat Catòlica d'Amèrica]]. Pacelli esdevingué Sots-Secretari d'Estat l'any 1911 i Secretari adjunt el 1912 (càrrecs que va rebre del papa [[Pius X]] i que va mantenir durant en el papat de [[Benet XV]]), i el 1914 va ser secretari del Departament d'Afers Eclesiàstics Extraordinaris, succeint al cardenal Gasparri que va ser promogut a Secretari d'Estat. Com a secretari, Pacelli va concloure un concordat amb [[Sèrbia]] quatre dies abans de l'assassinat de l'arxiduc [[Francesc Ferran d'Àustria]] a [[Sarajevo]]. Durant la [[Primera Guerra Mundial]], Pacelli duia el registre vaticà dels presoners de guerra. El 1915 va viatjar a [[Viena]] per assistir monsenyor [[Scapinelli]], el [[Nunci apostòlic|nunci apostòlic]], en les negociacions amb [[Francesc Josep I]] d'[[Àustria]] sobre els territoris reclamats per Itàlia.[[Fitxer:PioXIIgernamia1917.jpg|thumb|300px|Pacelli amb l'emperador Guillem II d'Alemanya]]

El 1917, tot just acabada la guerra, el papa [[Benet XV]] el consagrà personalment arquebisbe titular de Sardes i el nomenà [[NunciaturaNunci Apostòlica a Bavieraapostòlic|nunci apostòlic]] al [[Regne de Baviera|regne de [[Baviera]] i, quan aquest desaparegué el 1920, a la [[república de Weimar]].

El 1929 el papa [[Pius XI]] el nomena [[cardenal]] del títol de ''Ss. Giovanni e Paolo'' i dos mesos després, a la dimissió de Gasparri, [[Secretaria d'Estat de la Santa Seu|Secretari d'Estat]]. Van pesar els anys de servei al dicasteri regit per aquest [[cardenal]], la seva experiència en política internacional i el fet que parlés fluidament sis idiomes, però a més Pacelli era sens dubte el millor expert en política alemanya i era Alemanya el país que marcava el ritme de l'època. Va negociar i va signar els concordats de la [[Santa Seu]] amb el [[Gran Ducat de Baden]] (1932), la [[República d'Àustria|república d'Àustria]] (1933) i el [[Regne de Iugoslàvia|regne de Iugoslàvia]] (1935). Destaca històricament la signatura del concordat entre la [[Santa Seu]] i l'[[Alemanya nazi]], amb el suport dels dirigents conservadors i catòlics alemanys [[Franz von Papen]] i [[Ludwig Kaas]]. Aquest concordat continua vigent en l'actualitat, per bé que matisat per acords particulars d'alguns ''[[land|länder]]''. D'altra banda, una de les seves actuacions més importants com Secretari d'Estat va ser donar forma a la qual després seria l'[[encíclica]] ''[[Mit brennender Sorge]]'' del papa [[Pius XI]], la qual va suposar una dura condemna de les polítiques del règim nazi. Aquesta encíclica va ser escrita a iniciativa dels bisbes alemanys, redactada a [[Roma]] en un primer esborrany per [[Michael von Faulhaber]], cardenal del títol de ''Santa Anastasia'' i [[Arquebisbat de Munic|arquebisbe]] de [[Munic]] i [[Bisbat de Freising|Freising]]. Pacelli va ser l'autor del text definitiu. Datada el 14 de març de [[1937]], va ser llegida en totes les esglésies alemanyes el [[Diumenge de Rams]] (21 de Marçmarç), cosa que provocà la ira de [[Hitler]].

En el breu [[Cardenals electors convocats al conclaveConclave de 1939|conclave]] de març de [[1939]] va ser elegit papa. Fou coronat el dia 12 d'aquell mes de mans de Camillo Caccia Dominioni, cardenal diaca de ''S. Maria in Dominica'' i [[protodiaca]]. Una de les seves primeres decisions va ser, l'abril següent, la d'esborrar de l'Índex les obres de [[Charles Maurras]], fundador de l'[[Action Française]], grup antisemita i anticomunista, als membres del qual els va ser aixecada la prohibició de rebre els sagraments que pesava sobre ells des del pontificat de Pius XI. També aquest any va publicar la seva primera encíclica, la ''Summi Pontificatus'', per la qual condemnava qualsevol forma de totalitarisme. No obstant això, afavorí clarament el règim [[Franquisme|franquista]] espanyol, el [[António de Oliveira Salazar|salazarista]] [[Portugal|portuguès]] i el [[peronisme|peronista]] [[Argentina|argentí]].

En la tot just esclatada II Guerra Mundial va mantenir, almenys des d'un punt de vista formal, una neutralitat entre els bel·ligerants, tal com havia fet [[Benet XV]] en la [[Gran Guerra]] anterior. A efectes pràctics, va mantenir el concordat que ell mateix havia signat amb l'Alemanya Nazi quan encara era cardenal, sota el pontificat del seu predecessor Pius XI. El seu major propòsit era conservar la presència catòlica en els països al marge del seu alineament en la guerra, i per això per fi d'aquesta es va sentir fortament agredit per l'ateisme militant en els països que van quedar en l'òrbita de la [[Unió Soviètica]]. Encara que havia quedat palesa la seva tasca caritativa i pal·liativa de les conseqüències del conflicte, la seva actitud massa tèbia i contemporitzadora d'abans que esclatés i partidista de després de la seva conclusió, ha estat i és objecte de gran polèmica, encara que cal assenyalar que va donar a milers de jueus directament i indirectament, com és el cas dels qui van salvar la vida per actes de [[baptisme]] falses que ell va ordenar se'ls fossin donades o dels milers de perseguits que van ser literalment entaforats en les dependències vaticanes. D'altra banda, molts criminals de guerra nazis van aconseguir de fugir gràcies a la "ruta dels monestirs" o "ruta de les rates", habilitada pel [[bisbe]] [[Alois Hudal]]. Hudal afirma en les seves memòries que comptava amb l'aquiescència vaticana per afavorir aquesta fugida.

El seu pontificat es caracteritzà per una fèrria personalització del poder (se li atribueix la frase "Jo no necessito col·laboradors sinó executors") i pel culte a la seva persona. Tanmateix vivia molt aïllat, només tingué dos [[Consistori papal|consistoris]] per a la proclamació de cardenals i reduí dràsticament la Cúria Vaticanamort.[[Fitxer:Tumulo pio xii.jpg|thumb|300px|left|Tomba del papa al Vaticà.]]