Nombre dual: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
|||
Línia 7:
== Característiques comparatives ==
La categoria dual es pot reconstruir per als proto-indoeuropeus, avantpassats de totes les llengües indoeuropees, i s'ha conservat com una categoria plenament funcional en les primeres llengües fecundades. La millor evidència per al dual entre les antigues llengües indoeuropees es pot trobar al vell indo-iranià (sànscrit védic i avestan), el grec homèric i La llengua eslava antiga, on el seu ús era obligatori per a totes les categories flexibles incloent verbs, substantius, adjectius, pronoms i alguns números. També es poden trobar diverses empremtes de Nombre dual en el gòtic i el vell irlandès, i en alguns termes fossilitzats en llatí.<ref>
Moltes llengües fan distinció entre el singular i el plural. En altres idiomes apart d'aquests dos casos, hi ha una forma ''de dual'' que és usada quan exactament dues persones o dues coses són esmentades. En alguns d'ells el seu ús està exigit per la gramàtica, i el plural només s'usa per esmentar grups de més de dues persones o objectes. La categoria de dualitat proto-indoeuropea no només designava dosunitat d'alguna cosa: també es podria utilitzar com a marcador associatiu, l'anomenat dual el·líptic.<ref>{{harvtxt|Clackson|2007|p=101}}</ref>
Línia 13:
No obstant això, en altres llengües l'ús del dual és opcional, com en diversos dels moderns dialectes de l'àrab, per exemple, en el àrab egipci . En altres idiomes, com l' hebreu, només s'usa per a espais de temps (dies, setmanes ...), algunes paraules de mesura i de paraules que naturalment són una parella, però no s'usa per referir-se a més de dos excepte en retòrica : els ulls, les orelles ... en [[eslovè]], el seu ús és obligatori, excepte en noms que són parelles naturals com els pantalons o els ulls, en aquest cas es pot fer servir el plural. A causa de l'escassetat d'evidències, la reconstrucció de les terminacions duals per als proto-indoeuropeus és difícil, però almenys formalment, d'acord amb el mètode comparatiu, es pot comprovar que no més de tres terminacions duals es poden reconstruir per a la inflexió nominal.<ref>{{harvtxt|Ringe|2006|pp=42}}</ref>
Encara que relativament poques llengües tenen la forma de nombre dual i la majoria no tenen nombre o només singular i plural, l'ús de paraules diferents per grups de dos, o grups de més de dos no és rara. Un exemple és la paraula «ambdós» en català o en el idioma japonès, que no té nombre gramatical, també existeixen les paraules ''dochira'' (quin dels dos) i ''dore'' (quin de tots) etc.
==Llengües amb el nombre dual==
| |||