Cayor: diferència entre les revisions

El nom Cayor vindria de les paraules wòlofs ''kadd'' i ''dior'', designant respectivament un arbre i un tipus de sòl molt propi d'aquesta regió del Senegal. La paraula "dior" ha donat les paraules "adior", "Madior", etc. Paul Gaffarel deia (cal prendre aquestes paraules en el seu context perquè s'integren en una gestió que pretenia legitimar l'impérialisme francès i la destrucció de la cultura i de les institucions d'un país) d'aquest país que era "força estrany". Segons ell: "Es diria que era com un   principat feudal de l'Europa a l'edat mitjana. Governat per un sobirà absolut, però del qual la pujada al tron era sovint marcada per sagnants revolucions; oprimit per una aristocràcia inquiete, els "tiédos", enemics de tot treball altre que la guerra; habitat per poblacions ferotges i fanatitzades, el Cayor, per la seva posició geogràfica entre les nostres dues metròpolis senegaleses podia esdevenir un veí perillós. Era d'altra banda un país desconegut. No estava regat més que per llacs i maresmes, i cobert de boscos que l'exuberant vegetació dels tròpics fa poc a prop impenetrables. També, a través d'aquests folrats espais faltaria l'aigua i els queviures, en aquest laberint inextricable on era fàcil preparar emboscades, i la lluita, si es començava, podia perllongar-se indefinidament." (Descripció del Kadior pels colonitzadors francesos)

Moltes investigacions atribueixen l'origen del nom Cayor a la paraula Ka''dior'' ; aquesta expressió composta de les paraules ''Kadd'' (arbre de la regió entre el riu Senegal i el Saloum) i Dior (que és el nom de la sorra vermella específica d'aquesta regió). La terra en wòlof antic fou anomenada Dior i la «  mà dreta  » anomenada «  loxo ndeye ''dior''  » que vol dir «  la mà que alimenta, com la nostra mare la terra  » ; els [[wòlofs]] mengen amb la mà dreta,   i la terra, en una societat agrícola, simbolitza la mare, i la font de totes riqueses. Els habitants són així anomenats ''adiors'' i les famílies regnants adopten el qualificatiu de ''Maadior'' que significa « el que està   per sobre dels Kadior ».

El Kadior era un regne vassall de l'imperi [[Jolof|Djolof]] que es va fer independent l'any [[1549]]. Segons les investigacions històriques, foren els impostos elevats i el sentiment d'humiliació (el Kadior havia de proporcionar la sorra al sobirà del [[Jolof|Djolof]], el que   augmentava el sentiment de còlera de l'aristocràcia del Cayor) els que van provocar la separació. Però la principal causa seria el greuge personal, que el "bourba" Lélé Fouli Fak Ndiaye, havia infringit al Lamane Amary Ngoné Sobel Fall, el qual va desembocar en la gran batalla de Danki, gràcies a la qual   el regne va poder assolir la seva independència. A continuació   el sobirà del Kadior va agafar el títol de «  Damel  » (el que trenca [els llaços de vassalité amb el Djolof]). Viatgers europeus i àrabs van relatar aquesta independència. El venecià [[Alvise Cadamosto]] va informar dels fets en el moment del seu viatge a les costes del Senegal al final del segle XVI. El Kadior, després de la seva independència va esdevenir a poc a poc un dels regnes més poderosos del Senegal, esdevenint més pròsper économicament que el [[Jolof|Djolof]].

El regne va tenir també conflictes contra els europeus, amb la colonització. El Kadior era temut, perquè era reputat pel seu exèrcit profesional, la seva organització, i sobretot pel comportament extremadament violent dels seus guerrers. La província del Ndiambour, era l'única província del Cayor on els musulmans eren majoritaris. Aquesta província de Ndiambour més d'una vegada va voler fer-se independent, perquè no donava suport a la religió tradicional que practicaven els sobirans del Kadior; va aconseguir alguns vegades deslligar-se del regne, però el Kadior va aconseguir sempre reprendre la província. Abd al-Kadir, almamy del Futa Toro, un dels protagonistes de la revolució ''Torodo'' del Futa, va voler llançar un gihad contra el Kadior, reagrupar tot el seu exèrcit fins als estanys o marigots de la frontera entre el Kadior i el Waalo. El Ndiambour estava del costat de Abd al-Kadir i creia que amb la [[Gihad|djihad]], la província podria assolir la seva independència de manera definitiva, però el damel de Cayor de l'època, Amari Ndella Coumba Fall, va reunir els seus tiédos (guerrers) quan es va assabentar de les intencions de Abd al-Kadir. Aquest va ser agafat per sorpresa i batut pel Kadior. El damel   va agafar l'almamy com ostage i el va retenir a la seva cort durant alguns mesos, on va ser ben tractat de manera a assegurar-se que l'almamy no atacaria més el Kadior. Des de llavors, cap més guerra santa fou llançada contra el Kadior.

Un altre episodi de la història del Kadior, és el que va oposar el cap de la comunitat lébou de l'època, Dial Diop, i el damel Amari Ndella Coumba Fall. Això era el [[1812]]. El damel es lliurava sovint a exaccions contra els lébous que poblaven la [[Península de Cap Verd|península del Cap-Verd]], vassalls del Kadior. Dial Diop va decidir de rebel·lar-se contra les persecucions i va lliurar diverses batalles contra les tropes del damel ; aquest va acabar per acceptar la secessió dels lébous, de poca importància a la vista de la petita superfície de la península del Cap Verd. La República Lébou es va crear llavors amb l'ajuda dels [[Musulmà|musulmans]] del Diambour, dels quals alguns van abandonar la província per instal·lar-se a la península   després de la derrota de Abdul Kadir Kane, del qual havien esperat que islamitzaria el Kadior sencer. Al final del segle XIX, Lat Dior Ngoné Latir Diop va accedir al poder, en lloc de la seva germanastre (fou l'únic damel del patronímic "Diop" contràriament al que preveien les institucions del regne) i per tant no sorgit d'una família dominant de la part del seu pare). Lat Dior Diop fou igualment considerat com l'un dels més grans resistents contra la colonització francesesa al Senegal, al mateix títol que Alboury Ndiaye, [[Al-Hadjdj Umar|El Hadjdj Omar Tall]] o Sidya Ndaté Yalla Diop.

Una vegada a l'any, el damel reunia el seu poble per la seva   al·locució tradicional.

Els esclaus del damel i dels prínceps eren   tots guerrers (tiédos). Combatien a peu o a cavall. Formaven la guàrdia dels seus amos. Els tiédos feien de policia i en temps de pau, es difonien en el país observant tot   el que es passava i informaven als seus amos.

Quan la sepultura havia tingut lloc, es vestia un maniquí amb la roba del difunt i la mort era anunciada. Els funerals oficials es feien amb   gran pompa: els caps i el poble acudien en multitud, i el maniquí era confiat a la terra.

* {{Fr}} Louis Faidherbe, «  Notice historique sur le Cayor  », in ''Bulletin de la Société de géographie'', 4t trimestre 1883, p. 527-564