Diferència entre revisions de la pàgina «Astrofotografia»

m
Robot treu caràcters de control Unicode
m (→‎Història: correcció)
m (Robot treu caràcters de control Unicode)
 
== Història ==
El desenvolupament de l’astrofotografía com a eina científica s’origina a la meitat   del segle XIX, majoritàriament per experimentadors y astrònoms aficionats que ja contemplaven, gairebé de manera revolucionaria, la utilitat   de retratar les estrelles.  
 
A causa de les llargues exposicions necessàries per capturar objectes astronòmics relativament febles, aquests primers visionaris hagueren de superar moltes dificultats a nivell tècnic.
Els Físics francesos [[Léon Foucault|Leon Foucault y Hippolyte Fizeau]] van capturar la primera imatge del Sol el 2 de abril de 1845, necesitaren una exposició de 1/60 segons en un daguerrotip de 12 cm, en la fotografía inclús es poden observar taques solars. El físic italià Gian Alessandro Majocchi va realitzar un intent fallit d'obtenir una fotografia d'un Eclipsi total de sol durant un eclipsi de sol que va tenir lloc a la seva ciutat natal, Milà, el 8 de juliol de 1842.
 
Tot i això, no fou fins al S. XIX quan l'astrofotografía va esdevenir una eina d'investigació de caràcter científic, gràcies a el descobriment d'una nova tècnica de processament fotografic basada en el [[Gelatinobromur]]. Va ser utilitzat per Sir William Huggins i la seva esposa [[Margaret Lindsay Huggins]], en 1876, en el seu treball per registrar els espectres d'objectes astronòmics. Alguns dels treballs més rellevants d'aquesta època van ser els de Henry Draper, el primer astronom en retratar la [[Nebulosa d'Orió]], tot emprant un telescopi refractor de 28 cm i una llarga exposició de 58 minuts, y els de Andrew Ainslie Common, astronom aficionat que va aconseguir prendre les primeres imatges de l'espai on les  estrelles es mostren massa febles per ser vistes per l'ull humà.
 
El 1887, es va iniciar el primer projecte fotografic d'astrometría a cel obert, l'anomenat Cataleg Astrografic i Carte du Ciel. Va ser dut a terme per 20 observatoris que utilitzaren uns telescopis fotográfics especials coneguts amb el nom d'[[Astrògraf|astrògrafs]] normals, tots  amb una  obertura  al voltant de  13  polzades  (330  mm)  i una distància  focal de  11 peus  (3.4  m), dissenyada  per  crear imatges  amb una escala  uniforme  a la placa fotogràfica  d'aproximadament  60  arcsecs  /  mm i  cobreix un  camp  de visió  de  2n  ×  2n. L'intent  va ser  traçar  amb  precisió el  cel  fins a la magnitud  14, però mai  es va completar.
 
[[Fitxer:Orion_1880.jpg|miniatura|  Primera fotografia de la Nebulosa d' Orió.  Presa per el profesor Henry Draper en 1880.]]
Amb l'arribada del S.XX, la construcció dels grans telescopis esdevingué gairebé una competició a nivell mundial, bàsicament  eren telescopis refractaris i telescopis reflectants grans i sofisticats dissenyats específicament per a la imatge fotogràfica. Cap a la meitat del segle, els telescopis gegants, com el [[Telescopi Hale]] de 200 (5.1 m) i el telescopi de Samuel Oschin (48 polzades) de l'[[Observatori Palomar]], estaven empenyent els límits de la fotografia cinematogràfica.
 
A finals del segle XX es van produir avenços en l'obtenció d'imatges astronòmiques gràcies a la invenció de maquinari nou, amb la construcció de telescopis gegants multi-mirall i mirall segmentat. També veuria la introducció de telescopis basats en l'espai, com ara el [[Telescopi espacial Hubble|Hubble Space Telescope]]. L'operació fora de la turbulència de l'atmosfera, la llum ambiental dispersa i els capricis meteorològics permeten que el Telescopi espacial Hubble, amb un diàmetre de mirall de 2,4 metres (94 in), pugui gravar estrelles fins a la magnitud 30, unes 100 vegades més dímeres que el 5 El telescopi Mount Palomar Hale podria gravar el 1949.
1.293.470

modificacions