Imperi Romà d'Orient: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot treu caràcters de control Unicode
Línia 179:
Uns anys més tard, l'emperador [[Constantí IV]] ([[668]]-[[685]]) es veié obligat a acceptar la creació del regne independent dels [[búlgars]] a la província de [[Mèsia]]. Durant tota aquesta època, a més, diversos [[pobles eslaus]] es van instal·lar als [[Balcans]], i arribaren fins i tot al [[Peloponès]]. Pel que fa a la part occidental, la invasió dels [[longobards]] va fer molt més precari el domini bizantí sobre Itàlia.
 
Entre els anys [[726]] i [[843]], l'Imperi bizantí va ser esquinçat per les lluites internes entre els [[iconoclasta|iconoclastes]], partidaris de la prohibició de les imatges religioses, i els [[iconòdul]]s, contraris a la prohibició. La primera època iconoclasta es va prolongar des del 726, any en què [[Lleó  III (emperador)|Lleó III]] (717-741) va suprimir el culte a les imatges, fins al [[783]], quan aquest culte va ser restablert pel [[II Concili de Nicea|II concili de Nicea]]. La segona va tenir lloc entre [[813]] i [[843]], any en què va ser restablerta definitivament l'ortodòxia.
 
Malgrat una certa decadència militar, política i econòmica, cal destacar el fet que l'imperi va seguir existint. Per això, actualment els historiadors consideren que, malgrat l'aparent decadència d'aquests segles, la supervivència de l'estat bizantí fou deguda a la fortalesa de tota l'estructura social i política i a les importants reformes dels emperadors de l'època. En aquest sentit, cal tenir presents alguns fets significatius:
Línia 232:
Són molt poques les dades que permeten calcular la població de l'Imperi bizantí, tot i que se sap que la major concentració de població va estar sempre en la part asiàtica de l'imperi, especialment en el litoral de l'[[Mar Egeu|Egeu]] d'[[Àsia Menor]].
 
Es calcula<ref>J. C. Russell Russell (1958): «Late Ancient and Medieval Population». ''Transactions of the American Philosophical Society'', 48 (3)</ref> que a finals del [[segle IV]] la població total de l'Imperi Romà d'Orient era d'uns 25 milions, repartits en una àrea d'aproximadament 1.600.000 &nbsp;km². En el [[segle IX]], després de la pèrdua de les províncies de [[Regió de Síria|Síria]], [[Egipte]] i [[Palestina]] i la crisi de població del [[segle IV]], es calcula que devien viure dins l'[[imperi]] uns 13 milions de persones en un territori de 745.000 &nbsp;km². Al [[segle XIII]], amb les importants pèrdues territorials patides per l'imperi, no és probable que els ''[[basileu]]s'' dirigissin el destí de més de 4.000.000 de persones. Des d'aleshores, el territori de l'imperi i la seva població van anar decreixent ràpidament fins a la caiguda de [[Constantinoble]] el [[1453]].
[[Fitxer:Walls of Constantinople.JPG|thumb|300px|Muralla medieval restaurada de [[Constantinoble]]]]
El creixement de Constantinoble va ser espectacular durant els segles [[segle IV|IV]] i [[segle V|V]]. Mentre que la capital d'Occident, [[Roma]], havia passat des dels prop d'un milió d'habitants en temps d'[[August]] a tan sols uns 100.000 en el [[segle V]], [[Constantinoble]], que en el moment de la seva fundació tenia escassament 30.000 habitants, arribà als 400.000 en època de [[Justinià I]].
Línia 263:
=== Organització política i administrativa ===
Tant l'organització política com l'administrativa, va ser, en un primer moment, la mateixa que hi havia hagut a
l'Imperi Romà d'Occident.  &nbsp;
 
==== L'emperador ====
Línia 363:
La [[història]] va tenir representants eminents, com [[Procopi de Cesàrea]], secretari del famós general [[Belisari]] durant el regnat de Justinià i a la vegada panegirista de l'emperador en els sis llibres de les seves històries, i el seu detractor en l'anomenada ''Història secreta''. En la [[lírica]], destaca l'[[epigrama]] amb figures com [[Pau Silenciari]] i [[Agaties]], aquest últim antòleg i historiador del període que va seguir Justinià. [[Jordi de Pisídia]] va compondre poesia èpica i epigrames. Existeix un interessant llibre de viatges de [[Cosmas Indicopleustes]]. Del [[segle VII]] destaca un historiador, [[Simocata]], que no va arribar a tenir la importància de Procopi; en aquest segle, també destaca el poeta [[Romà el Melode]] o el Cantor, autor d'himnes religiosos.
 
Entre els [[segle VIII|segles &nbsp;VIII]] i el [[segle XI|XI]], es compila ja la mencionada epopeia nacional ''Digenís Akritis'', composta en una llengua semiculta; també es fan poemes èpics sobre [[Alexandre el Gran]] i es componen enciclopèdies com la ''[[Suides|Suda]]'' o ''Suïdes'', de caràcter gramatical, etimològic, biogràfic, geogràfic, històric, científic i literari. Es va recopilar el corpus d'epigramàtica grega més important que es conserva, l{{'}}''[[Antologia Palatina|Antologia palatina]]''.
 
El cristianisme s'incorpora al gènere tradicional pagà amb les obres del monjo [[Teodor Estudita]], que escriu sobre la qüestió iconoclasta, així com obres ascètiques i d'exegesi, i de la monja poeta [[Kassia]]. [[Sant Joan Damascè]] va compondre tractats teològics i polèmics en un estil obscur. D'altra banda, alguns emperadors es van dedicar a les lletres, com [[Lleó VI el Savi]], que va ser poeta, així com el seu fill [[Constantí VII]].