Carl Faust: diferència entre les revisions

Carl Faust ([[Hadamar]], [[Frankfurt del Main|Frankfurt am Main]], 10/09/1874 – [[Blanes]], la Selva, 24/04/1952) fou un home de negocis i mecenes científic alemany, establert a Catalunya a partir de 1897. Tot i mostrar inquietuds per les ciències naturals des de ben petit, els pares cregueren convenient que estudiés comerç, per tal que es pogués guanyar bé la vida i ells poguessin dedicar-se a atendre als altres germans[[:Fitxer:///C:/Users/u3000884/AppData/Local/Microsoft/Windows/INetCache/Content.Outlook/N1QAP3TC/Faust Viquipèdia.docx#%20ftn1|[1]]]. Anà a parar a Barcelona, primer com a treballador de l’empresa Körting Hermanos i establint-se posteriorment pel seu compte. Havent passat ja dels cinquanta anys, però, decidí recuperar les il·lusions de joventut i entregar-se a la ciència, en aquest cas invertint la seva fortuna en la construcció d’un [[Jardí botànic|jardí botànic]] que havia de ser, alhora, centre d’investigació i pedagogia pels europeus del centre i nord del continent, que trobarien, a Blanes, les condicions propícies per nombroses plantes de climes àrids i tropicals que als seus països d’origen podien créixer només en hivernacles.

Al jardí li posà [[Jardí Botànic Marimurtra|Marimurtra]], unint en un sol mot una de les plantes mediterrànies característiques que creix en aquests terrenys, la [[murtra]], amb el [[Mar Mediterrània|Mediterrani]] que banya els peus del jardí[[:Fitxer:///C:/Users/u3000884/AppData/Local/Microsoft/Windows/INetCache/Content.Outlook/N1QAP3TC/Faust Viquipèdia.docx#%20ftn2|[2]]]. Un Patronat gestiona la Fundació Privada que, des del moment de la seva mort, ha garantit la continuïtat del seu projecte altruista.

Carl Faust nasqué en el si d’una família de l’anomenada ''Bildungsbürgertum'', terme que defineix una nova classe social que aparegué a la nounada [[Alemanya]] a causa del desenvolupament de les grans ciutats i d’un model liberal d’estat. Era una classe educada i acomodada, sense orígens nobiliaris, que aspirava a incidir en els assumptes d’estat a través de la seva posició, assolida per l’estudi de les humanitats, la ciència o la literatura, i relacionada amb la construcció d’infraestructures, l’expansió del comerç i la industrialització i el bastiment de les institucions estatals. És per això que fou enviat a la Bockenheimer Realschule, un institut de formació professional superior de bon nivell, on en acabar la secundària havia obtingut un bon coneixement en ciències i idiomes.

Tot just acabada l’escola, aconseguí un contracte d’aprenent a l’empresa comercial Besthorn, de Frankfurt, on s’hi estigué fins que fou cridat a fer el servei militar; un servei que compaginà amb una feina de caràcter administratiu a la [[Destil·lació|destil·leria]] de licors i vinagre de Friedrich Meckel, a la ciutat de Müllheim (on fou destinat). Si bé l’experiència militar no li fou gens plaent, l’ocupació a la destil·leria li proporcionà una bona experiència laboral i li permeté viure fora de la caserna.

Aquell jove alemany se sentí seduït pel seu país d’acollida, que identificà amb la terra dels tarongers en flor del seu admirat Wilhelm Meister, personatge principal d’una de les obres cabdals del romanticisme alemany escrita per [[Johann Wolfgang von Goethe|Wolfgang von Goethe]][[:Fitxer:///C:/Users/u3000884/AppData/Local/Microsoft/Windows/INetCache/Content.Outlook/N1QAP3TC/Faust Viquipèdia.docx#%20ftn2|[2]]]. Aquí va fer-hi amistats, prosperà professionalment i arrelà de tal manera que, amb els anys, reconeixeria que se sentia més català que no pas alemany. S’implicà decididament en la vida social i cultural de Barcelona, esdevenint primer membre de les diverses entitats culturals alemanyes amb seu a la ciutat, per passar després a formar part de la massa social de clubs i entitats del país, com el [[Club Natació Barcelona]] (sent-ne un dels primers socis i arribant a formar part de la junta directiva del Club per un breu període de temps)[[:Fitxer:///C:/Users/u3000884/AppData/Local/Microsoft/Windows/INetCache/Content.Outlook/N1QAP3TC/Faust Viquipèdia.docx#%20ftn3|[3]]], el [[Centre Excursionista de Catalunya]], el [[Futbol Club Barcelona]], l’Associació de Música Da Camara o el [[Círculo Ecuestre|Círculo Ecuestre.]] En tots aquests àmbits va fer coneixença de personatges destacats de la nodrida colònia alemanya a Catalunya, del món de l’esport i de la cultura, d’on en sortirà un grup d’amics amb qui compartia vetllades musicals i literàries al pis que llogà al carrer Salmerón de la ciutat comtal, avui dia [[Carrer Gran de Gràcia|Gran de Gràcia]]. Entre aquest cercle d’amistats podem destacar-ne el violinista [[Màrius Mateo]], el waterpolista i advocat Ricardo Luján, el poeta canari Néstor Martín Fernández de la Torre o el diplomàtic Rafael Maspons de Grassot.

El ritme de creixement de l’empresa fou molt bo fins a l’esclat de la [[Primera Guerra Mundial]], el 1914. Malgrat que la neutralitat espanyola afavorí una dinàmica productiva destacada i una exportació constant de tota mena de productes als països en guerra, en el cas de Faust y Kammann fou un drama, ja que ells feien el negoci a la inversa i el conflicte paralitzà les indústries no destinades exclusivament a material bèl·lic i, per tant, l’estoc de productes fou molt escàs al llarg dels següents quatre anys. A més a més, les comunicacions en sortiren òbviament malparades i la circulació de mercaderies quedà molt limitada. Així, les comandes no arribaven a Barcelona, i l’empresa es veié obligada a cercar nous proveïdors i a fer un salt endavant en la capacitat econòmica i material de l’empresa: és així que establiren els primers contactes directes amb els Estats Units i augmentaren el capital social. Superat aquest sotrac, l’empresa entrà novament en un període d’expansió que facilità que obrís delegacions a València, Sevilla, Madrid i Bilbao; però, alhora, afloraren conflictes entre els socis, que esclataren a partir de 1925 quan Faust, no sabem si cansat del negoci, atabalat per les circumstàncies, o senzillament perquè creia que era el moment de dedicar-se en cos i ànima a la seva passió, plantejà a Kammann el desig de tirar endavant un projecte que feia temps que tenia entre cella i cella: construir un jardí botànic a la Costa Brava. Ja feia unes anys que havia iniciat la compra de terrenys, havia manat dissenyar una casa per viure-hi i ara, definitivament, s’havia decidit a començar, quan pogués, la configuració del jardí. De manera que demanà al seu soci poder fer una valoració econòmica de Faust y Kammann i li preguntà si estava disposat a continuar el negoci ell sol, cosa que acceptà[[:Fitxer:///C:/Users/u3000884/AppData/Local/Microsoft/Windows/INetCache/Content.Outlook/N1QAP3TC/Faust Viquipèdia.docx#%20ftn5|[5]]]. Però no tot fou tan fàcil, i la desvinculació definitiva de Faust de l’empresa no arribà fins a inicis dels anys 40.

Sigui com sigui, el cas és que Faust, entre 1925 i 1927, anà abandonant les seves principals obligacions i posà fil a l’agulla en la configuració del jardí botànic. Va ser durant els anys d’excursionisme, amistats i descobriment del país que es fixà allà on comença la [[Costa Brava]], a l’aleshores marinera vila de Blanes. Així, el 1918 havia comprat uns primers terrenys de [[Garrigar|garriga]] que, inclinats sobre el mar, i entremig del [[Convent de Sant Francesc de Blanes|convent de Sant Francesc]] i la cala Sa [[Sa Forcanera|Forcanera]], li havien cridat molt l’atenció.

L’autèntic canvi es produí amb l’arribada, el gener del 1927, del suís Zenó Schreiber, un prometedor [[paisatgista]] i [[jardiner]] que, amb quatre o cinc homes al seu càrrec, treballaren de forma extraordinària els següents quatre anys per adequar tot l’espai: mogueren tones i tones de pedra de la pedrera situada en un extrem de la finca –pedrera que anys més tard es reconvertí en un magnífic [[Estany (embassament)|estany]], avui dia visitable– fins a l’entrada del jardí, on construïren una rocalla que encara a dia d’avui resulta impressionant; però també esponjaren el terreny perquè s’hi pogués plantar, posaren grans quantitats d’adob (que arribaven a Blanes en vagons de tren) i obriren i mantingueren els camins. Una tasca realment ingent que va permetre al successor d’Schreiber, el també reconegut paisatgista alemany Wilhelm (Guillermo) Narberhaus[[:Fitxer:///C:/Users/u3000884/AppData/Local/Microsoft/Windows/INetCache/Content.Outlook/N1QAP3TC/Faust Viquipèdia.docx#%20ftn6|[6]]], planificar les zones i ordenar què plantar a cada lloc. Narberhaus donà coherència i consistència al projecte de jardí que tant desitjava Faust.

De fet, en una imatge molt poètica, Carl Faust explicà al seu amic i eminent botànic [[Josep Cuatrecasas i Arumí|Josep Cuatrecasas]][[:Fitxer:///C:/Users/u3000884/AppData/Local/Microsoft/Windows/INetCache/Content.Outlook/N1QAP3TC/Faust Viquipèdia.docx#%20ftn7|[7]]] que volia que Marimurtra es convertís en un jardí epicuri de biòlegs: un lloc de trobada entre savis i joves deixebles, lluny dels maldecaps de la quotidianitat i dels sorolls i el ritme frenètic de les ciutats. Un petit paradís d’inspiració hel·lènica amb unes condicions òptimes per dedicar-se a temps complet a la ciència i als ideals de la natura.

Si bé Marimurtra fou respectat durant els anys de la [[Guerra Civil espanyola|Guerra Civil]] (aleshores administrat pel gestor de Faust y Kammann Empresa Col·lectivitzada i vigilat i cuidat pel mestre de jardiners Miquel Aldrufeu, el constructor Josep Burcet i el jardiner suec Erik Svensson), la possibilitat que el jardí fos requisat o que quedés severament malmès va fer que Faust es plantegés constituir una fundació a l’estranger que vetllés per ell. Així, de Ginebra estant, Carl Faust fundà l’Estació Internacional de Biologia Mediterrània[[:Fitxer:///C:/Users/u3000884/AppData/Local/Microsoft/Windows/INetCache/Content.Outlook/N1QAP3TC/Faust Viquipèdia.docx#%20ftn8|[8]]], que comptava amb un Patronat amb representació de diferents societats botàniques i d’història natural europees que tenia com a principal missió administrar i gestionar el jardí i els seus béns, evitant una confiscació en ser una propietat internacional; i alhora assegurant-se una continuïtat de la seva obra quan ell ja no hi fos. Aquest fou el seu principal camp de batalla un cop finida la Guerra Civil: aconseguir la legalització de la Fundació suïssa en una Espanya franquista i autàrquica.

En aquells moments Marimurtra ja comptava amb els tres jardins característics que té avui dia: un primer que acollia la [[flora]] canària i de [[Clima àrid|climes àrids]], amb una pèrgola que assegurava ombra a les plantes que ho necessitaven; un segon que començava a créixer amb flora tropical i subtropical; i un tercer que estava planificat però era encara eminentment verge.

Carl Faust va fer-se un tip d’escriure a amistats, coneguts i personalitats polítiques i científiques per tal d’aconseguir la legalitat de la seva Fundació i així preservar el jardí; desgraciadament, sense l’èxit esperat. I això, mentre dedicava esforços a ajudar a amics i joves investigadors a tirar endavant en l’Espanya de la [[Postguerra espanyola|postguerra]] i passava certes dificultats econòmiques que feia que no pogués comptar amb un treballador fixe, l’Avelino Rabassa, un home incansable i lluitador que va fer mans i mànigues per mantenir el jardí en una etapa dura.

I és que en la seva condició d’alemany, acabada la [[Segona Guerra Mundial|II Guerra Mundial]] li foren congelats tots els béns i dipòsits bancaris, iniciant una llarga batalla legal per a recuperar-ho; no se’n sortia en les gestions amb l’Estat per a legalitzar la fundació; alguns dels companys de viatge l’havien abandonat; hi hagué sequeres importants que feren estralls al jardí; i entre els seus col·laboradors més íntims hi havia una pugna soterrada per imposar els seus criteris un cop traspassés. Una malaltia va fer que no es mogués gaire del llit el darrer any de la seva vida.

A partir del moment en què Faust prengué la decisió de crear el jardí botànic inicià, paral·lelament, un procés d’aprenentatge científic, botànic i [[Taxonomia|taxonòmic]] a partir de la lectura de nombroses obres i de l’establiment de contactes tant nacionals com internacionals. Així, va establir una bona amistat i col·laboració amb [[Pius Font i Quer]], pioner en l’estudi sistemàtic de la botànica a Catalunya, amb una clara voluntat modernitzadora; i, a través d’ell, també amb altres estudiosos com Josep Cuatrecasas, Miquel Aldrufeu o Carlos Pau.

El primer conseller del jardí fou l’alemany Alwin Berger, qui havia treballat de curador als [[:es:Jardín_Botánico_Hanbury|jardins de Sir Thomas Hanbury]] a La Mortola ([[Ventimiglia]], Itàlia) durant disset anys i aleshores era el responsable de botànica del Museu d’Història Natural d’Stuttgartd’[[Stuttgart]]; però se succeïren també les relacions epistolars o personals amb reconeguts experts de l’àmbit europeu: Walter Kupper, Erich Wedermann, Gustav Senn, Oscar Burchard, Robertson Prowschosky, Friedrich Wettstein… i Josias Braun-Blanquet, un suís establert a Montpeller que li obrí un ampli ventall d’oportunitats amb el model que suposava la seva Station Internationale de Geobotanique de la Flore Méditerranée (SIGMA). La SIGMA funcionava com un centre d’investigació científica, d’especial rellevància en el camp de la fitosociologia, amb la promoció d’estudis multidisciplinaris, publicacions i relacions internacionals. De fet, Faust organitzà una de les expedicions de la SIGMA a Catalunya, el 1934, que agrupà un bon nombre d’especialistes de tot el continent a casa nostra[[:Fitxer:///C:/Users/u3000884/AppData/Local/Microsoft/Windows/INetCache/Content.Outlook/N1QAP3TC/Faust Viquipèdia.docx#%20ftn9|[9]]].

Amb una voluntat de mecenatge i suport a la ciència, el cert és que Faust donà suport a joves investigadors que, amb els anys, esdevingueren autèntiques autoritats en els respectius camps d’estudi. El cas més paradigmàtic és el de Ramon Margalef, un dels pilars de l’ecologia marina a escala mundial, però també podríem parlar del botànic i il·lustrador Eugeni Sierra o, en menor mesura, del pioner en l’estudi de la pesca [[Carles Bas i Peired|Carles Bas]].

Una estada d’una dotzena d’estudiants universitaris a Marimurtra l’estiu del 1949, juntament amb les gestions al voltant del [[Consell Superior d'Investigacions Científiques|Centre Superior d’Investigacions Científiques]] (CSIC) –a qui proporcionà terrenys, contactes i formació– va ser el detonant per a l’establiment a Blanes del que avui dia és el [[Centre d'Estudis Avançats de Blanes|Centre d’Estudis Avançats de Blanes]].

El 1951, finalment, Faust aconseguia crear una nova fundació, aquest cop emparat en la legalitat espanyola del moment, per tal que fos hereva del seu projecte i idealisme. Amb alts i baixos, la [http://www.marimurtra.cat/transparencia/ Fundació Privada Carl Faust] és la institució que ha donat continuïtat a Marimurtra fins al present, ampliant el jardí, condicionant-lo per a les visites de caire divulgatiu, oferint suport a investigadors o bé fomentant la col·laboració amb altres institucions científiques.

== Bibliografia[modifica] ==