|
D'acord amb una biografia de Calví escrita el 1477 per [[Jerome Bolsec]], contrari a les idees calvinistes sobre la predestinació, essent jove sacerdot, Calví hauria estat condemnat a Noyon pel delicte de [[sodomia]], que es castigava amb la foguera. Tanmateix, la sentència li hauria estat commutada per la de ferro candent, per la qual cosa suposadament duia la marca d'una flor de llis a l'espatlla. D'acord amb Bolsec, anys després tindria Calví també a Ginebra el seu amant, qui l'hauria abandonat després de robar-lo. L'estigma de la presumpta homosexualitat de Calví persistí durant segles, essent freqüentment recordat pels opositors a la seva doctrina.<ref>{{cita libro|apellidos1=Cervantes-Ortiz|nombre1=Leopoldo|título=Juan Calvino: su vida y obra a 500 años de su nacimiento|fecha=2010|editorial=Editorial Clie|isbn=978-84-8267-548-0|página=143|url=https://books.google.es/books?id=l0fB6mJRrikC&pg=PA143}}</ref>
=== Conversió ===
[[Fitxer:Portrait john calvin.jpg|thumb|Joan Calví]]
No se sap del tot quan ni com fou la seva conversió, però sí que se sap que l'1 de novembre de 1533 ocorregué un accident que mostra que s'havia operat un canvi dràstic en les seves conviccions religioses. El rector de la [[Universitat de la Sorbona]] a París, Nicolas Cop, l'amic de Calví, pronuncià un discurs en ocasió de l'obertura de l'any acadèmic; però més que no pas un discurs, fou un sermó que mostrava una clara influència tant d'Erasme com de [[Martí Luter]]. En aquell sermó, Nicolas Cop defensà la doctrina de la justificació pels mèrits de Crist, alhora que protestà contra els atacs i les persecucions de què eren objecte els qui dissentien de l'Església de Roma: «Heretges, seductors, impostors maleïts, així tenen el costum el món i els malvats de dir a aquells que purament i simplement s'esforcen a insinuar l'evangeli a l'ànima dels fidels». I hi afegí també: «Tant de bo pugueu, en aquest període infeliç, portar la pau a l'Església més aviat amb la paraula que no pas amb l'espasa».<ref>J. Calví, prefaci de ''Commentary on the Book of Psalms'', traductor James Anderson, v. 1 (Grand Rapids: Eerdmans, 1948), p. xl–xli citat a {{Harvnb|Cottret|2000|p=67}}. La traducció d'Anderson està disponible a {{Citation |chapterurl= http://www.ccel.org/ccel/calvin/calcom08.vi.html |title= Commentary on Psalms |volume=1 |chapter=The Author's Preface }} vegeu també {{Harvnb|Parker|2006|p=200}}.</ref>
El discurs caigué com una bomba a la universitat i a altres sectors, fins a tal punt que el Parlament inicià un procés contra ell. D'altra banda, començà a córrer el rumor que la mà de Calví estava rere la redacció d'aquell discurs.{{cita requerida|Si Calví no escrigué el discurs, almenys l'influencià en el to i en el contingut, que era profundament protestant.}} Una mica més tard, quan Nicolas Cop es dirigia al Parlament per respondre el sumari que li havien preparat en contra, un amic diputat li envià una nota advertint-lo que havia d'escapar si volia viure, car el Parlament estava pressionat per la corona perquè el condemnessin. És així com Calví i Nicolas Cop escaparen de París.
Amb poc més de 2' anys adoptà els punts de vista de [[Luter]]: negació de l'autoritat de l'Església de Roma per dret diví, negant la successió apostòlica des de Pere, i donant primordial importància a la [[Bíblia]] com única regla de fe i de conducta («''Sola fides, sola Scriptura''»), destacant la doctrina de la justificació de l'home mitjançant la gràcia.
De manera que al conversió de Joan Calví al [[protestantisme]] sorgí després del discurs de Nicolas Cop, quan fugiren de França per escriure sobre [[teologia]], la qual cosa acabà per sistematitzar gran part de la teologia reformada que començà amb Martí Luter.
== Referències ==
|
