Nom romà: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m viena |
|||
Línia 15:
En aquell primer període la quantitat de noms de persona devia ser força gran però aquesta diversitat va anar minvant en crear-se el sistema de la ''tria nomina''.<ref name="dic1"/> A començaments de la [[República Romana|república]] només es feien servir unes tres dotzenes de ''praenomina'', alguns dels quals ja començaven a ser rars i només uns divuit eren emprats per la [[Patrici (classe romana)|classe patrícia]].<ref name="Harper">Harry Thurston Peck (ed.): "Harper's Dictionary of Classical Literature and Antiquities", 2a edició, 1897, article: "Nomen."</ref> Durant l'[[imperi Romà|imperi]] el ventall de noms havia quedat reduït a una dotzena de ''praenomina'', tot i que algunes famílies aristocràtiques de vegades revivien antics ''praenomina'' en desús o en creaven de nous a partir del ''cognomen''.<ref name="dic1"/>
L'aparició del ''nomen'' com a segon element en la denominació d'una persona no pot atribuir-se a un període en concret. Des de molt antic ja era comú, tant entre la comunitat d'origen [[
Encara que en la història antiga de Roma del segle VIII a C s'esmenten alguns personatges amb un sol nom, es fa difícil discernir quins d'aquests són realment figures històriques i quins són mites creats posteriorment. Ròmul i Rem, juntament amb el seu pare adoptiu formen part d'aquests personatges fàcilment recordats amb un sol nom, però en el supòsit que fossin autèntics personatges històrics, pertanyen en teoria a la casa reial dels Silvii; o si no es vol dir així, no tindrien cognom ja que segons la tradició eren fills de [[Mart (mitologia)|Mart]]. No obstant la resta de personatges relacionats amb la fundació de Roma tenen ''praenomen'' i ''nomen''.</ref><ref name="Livi3"/><ref>[[Titus Livi]], "Ab Urbe Condita" I, 4,16</ref>
La majoria dels ''nomina'' es formaven afegint un sufix amb caràcter adjectival a l'arrel d'un nom ja existent, generalment: [-ius]. Sovint hi havia també un element d'unió: [-e], [-id], [-il], [-on], que servien per indicar que el nom era el derivat d'una arrel lèxica. Molts ''nomina'' eren d'origen patronímic, és a dir, van sorgir a partir del nom del pare, per exemple: ''Marcius'' és un nom que va sorgir de la unió de ''Marci filius'' («el fill de Macus»), ''Sextius'' de ''Sexti filius'', ''Publilius'' i ''Lucilius'' de ''Publi filius'' i ''Luci filius''.<ref name="dic1"/> Això sembla indicar que, a diferència dels cognoms actualment emprats a europa, en aquell temps no eren necessàriament hereditaris, sinó que podien ser adoptats o desfer-se'n d'ells a gust de cadascú i canviar d'una generació a la següent. Alguns ''nomina'' van derivar de ''praenomen'' que, més endavant, es van considerar ''cognomina'', com ara ''Plancius'' derivat de ''Plancus'' o ''Flavius'' de ''Flavus''; altres van derivar de topònims, per exemple ''Norbanus'', procedent de Norba.<ref name="dic1"/>
Amb el temps l'ús d'un binomi (''praenomen'' i ''nomen'') per a designar una persona, es va fer un costum acceptat a tota la península. Van aparèixer variacions entre els ''nomina'' característics de les diferents parles de cada regió: A les zones de parla llatina acostumaven a fer servir els acabaments en [-ius], [-us], [-aius], [-eius], [-eus], [-aeus]; en les zones de parla [[
A les dues paraules habituals (''prenomen'' i ''nomen'') algunes persones afegien una tercera, el ''cognomen'', que ajudava a situar-los quan es tractava de membres de famílies molt nombroses, era com especificar de quina branca de la família provenien. En un principi el nom d'aquestes branques o ''cognomen'' es va formar a partir d'una característica física que ajudava a reconèixer el creador de la branca, o també es podia tractar d'altres fets identificadors: qualitats personals, ocupació, lloc d'origen, o fins i tot el nom d'un objecte amb el qual la gent associava aquella persona. Alguns ''cognomina'' van derivar de les circumstàncies que van portar a ser adoptat per una altra família, per exemple un llibert que adquiria el ''cognomen'' del seu antic amo; i també n'hi havia que derivaven de noms estrangers, per exemple quan a un esclau se li donava un ''praenomen'' romà, que amb el temps derivava en ''cognomen''. Altres ''cognomina'' van sorgir de la commemoració d'importants esdeveniments associats a una persona, com ara una batalla en què havia lluitat (''Regillensis''), una ciutat capturada (''Coriolanus'') o un fet considerat miraculós (''Corvus'').<ref name="dic1"/>
Igual com va passar amb els ''nomina'', els ''cognomen'' freqüentment passaven d'una generació a la següent. Alguns ciutadans romans tenien més d'un ''cognomen'', uns que havien heretat i altres eren sobrenoms que havien adquirit, això passava sobretot entre els patricis. Hi va haver algunes ''[[gens (família) |gentes]]'' que, encara que van emparentar amb plebeus, mai es van dividir en branques adquirint diferents ''cognomina'', com és el cas dels [[Gens Antònia|Antonii]] i els [[Gens Mària|Marii]].<ref name="dic1"/>
Es coneix l'existència dels ''cognomina'' des dels començaments de la república, però en aquells temps no eren més que uns apel·latius informals, fet pel qual no van constar en documents oficials fins al [[segle II aC]]. En algunes inscripcions d'èpoques posteriors que commemoraven fets dels primers anys de la república, es van afegir aquests sobrenoms, però l'autenticitat d'alguns d'aquests ''cognomina'', des del punt de vista dels historiadors actuals, no està clara. En l'època imperial els ''cognomina'' van adquirir gran importància, i la quantitat dels que van fer servir l'aristocràcia es va multiplicar exponencialment, fins i tot, de vegades arribant a desplaçar l'ús del ''praenomen'' i el ''nomen''. Cap a finals del segle V, pocs ciutadans romans eren coneguts pel seu ''nomen'' o pel ''praenomen'' i els darrers [[gramàtic]]s assenyalaven que alguns ''agnomina'' (diminutius o noms informals) havien passat a ser un ''cognomina'' més.<ref name="dic1"/>
En els darrers segles de l'imperi també els ''cognomina'' es van deixar de fer servir, donant de vegades preferència a altres apel·latius coneguts com ''signa''. Durant el segle VI, amb la desaparició d'un poder central i de les institucions tradicionals romanes, es va abandonar el complex sistema de nomenclatura romà i els habitants de la península italiana van tornar a fer servir un sol nom, la majoria dels quals tenia arrels en l'antiga tradició.<ref name="dic1"/> L'actual sistema de nomenclatura emprat a europa es va desenvolupar a partir de l'edat mitjana i del renaixement, però alguns dels antics noms van sobreviure en les diverses llengües que van sorgir després.
==La ''tria nomina''==
===''Praenomen''===
| |||