Revisió del 20:41, 29 ago 2018 modifica Misterspritz (discussió \| contribucions) Autopatrullats 56.003 edits m m ← Edició anterior		Revisió del 01:04, 20 març 2019 modifica desfés Ignasi (discussió \| contribucions) Autopatrullats 79.379 edits →‎Període d'abstenció Edició següent →
Línia 39: A aquest succeí un període d'abstenció en la qüestió jansenista i en la que l'església tingué d'atendre assumptes més importants, com la re cruesa del gal·licanisme, la propagació d'El [[quietisme]] i altres que ocuparen l'activitat dels pontífexs [[Innocenci XI]], [[Alexandre VIII]], [[Innocenci XII]] i [[Benet XIV]]. Però com que el jansenisme no havia estat derrotat i restava un fort caliu que procuraven avivar especialment els solitaris de Port-Royal, en pujar al soli pontifici [[Climent XI]], volgué tallar de soca-rel els sofismes que propalaven els defensors de l'”Augustinus”, i publicà el [[1705]] la Constitució ''Vineam Domini'', confirmació i corroboració de tots els anatemes llençats pels seus antecessors contra les docrines de Jansen; però abans de la publicació d'aquest document, el [[1702]], sorgí el famós ''cas de consciència'', que vingué a ressuscitar i enconar les primitives controvèrsies. Era un cas imaginat pels jansenistes i que fou proposat per un sacerdot als doctors de la Sorbona; se suposava el cas d'un eclesiàstic que condemnava les cinc proposicions de l'''Augustinus'' sense cap restricció, en tots els sentits en que l'Església les havia anatemitzat i què, malgrat això, se li havia negat l'absolució pel confessor, perquè respecte de la qüestió de ''fet'' creia que no havia prou amb un silenci respectuós. Se li demanà aparèixer a la Sorbona vers de la recusació d'absolució d'aquell penitent, i l'endemà aquell organisme publicà un dictamen signat per 40 doctors, en el que es deia que en un cas semblant no s'havia de negar l'absolució. Aquest dictamen, com és natural, donà alè als jansenistes, mentre que l'element ortodox va veure en aquest una tendència contrària a la doctrina de l'Església, i molts prelats, creient-se en el deure de prevenir contra aquesta doctrina els seus feligresos, publicaren pastorals condemnant el dictamen de la Sorbona. El cas de consciència també fou condemnat per [[Climent XI]] ([[1703]]), pel cardenal de [[Noailles]], arquebisbe de París, i, finalment, per les Facultats de [[teologia]] de [[Lovaina]], [[Douai]] i París. Quan més candents eren les disputes sobre el ''cas de consciència'', Aparegué en escena un llibre, de l'autor [[~~Pascasi~~Pasquier Quesnel]], que per les seves opinions jansenistes havia estat expulsat de la Congregació de l'Oratori i ensems era cap del partit jansenista, càrrec en el qual havia substituït a Antonio Arnauld el [[1696]]. El llibre del que es tracta s'havia editat en part a l'estampa ja el [[1671]], amb el títol d'”Abregé de la morale de l'Evangile, ou pensées chrétiennes sur le texte des quatre evangelistes”. L'havia aprovat el bisbe de [[Chalons]], Vialar, i deut al seu estil, a la vegada atractiu i vessant unció mística, havia assolit un èxit enorme; però més tard, el [[1693]], l'autor volgué donar al llibre un ulterior desenvolupament, comprenent tot tot el [[Nou Testament]], i, en efecte, en el citat any es féu una edició en quatre grans volums, titulada ''Nouveau testament en français avec des réflexions morales sur chaque verset'' i que fou molt recomanada per el successor del bisbe Noailles. El que és cert, que el llibre de Quesnel reproduí les teories de la eficacia irresistible de la gràcia i la limitació de la voluntat de Déu respecte a la salvació de l'home. Climent XI condemnà l'obra de Quesnel i publicà ([[1723]]) la cèlebre butlla ''Unigenitus'', que féu que els jansenistes esmolaren de nou l'enginy per a noves argúcies per a desvirtuar les raons del Papa. El rei reuní a París a 48 bisbes i va sotmetre la butlla a la seva acceptació, havent-la signat tots, menys vuit, amb el que el cardenal Noailles al cap, els quals justificaven la seva negativa, dient que moltes de les proposicions condemnades podien entendres en bon sentit. A aquests si uniren altres vuit prelats, que foren desterrats. Després aquests bisbes apel·laren a un [[Concili]] ecumènic i per això se'ls anomenà “apel·lants”. Una vegada mort [[Lluís XIV]] el [[1715]], els jansenistes redoblaren els seus esforços, no cessant de cercar apel·lacions de la butlla ''[[Unigenitus]]'', i guanyant per la seva causa al [[duc d'Orleans]], regent del regne, el qual aixecà el desterrament als bisbes condemnats i els reposà en les seves seus. Climent XI llavors condemnà l'apel·lació en la seva breu ''Pastoralis officii'', condemnant també de bell nou als que refusessin la butlla ''Unigenitus''. == Mort de Climent XI ==

Jansenisme: diferència entre les revisions