Diferència entre revisions de la pàgina «Jacint Verdaguer i Santaló»

m
Revertides les edicions de Ausiasesteve II. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió.
(→‎El "cas" Verdaguer/Jauga: Errada corregida)
Etiquetes: des de mòbil via web per a mòbils
m (Revertides les edicions de Ausiasesteve II. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió.)
Etiqueta: Reversió
Un dels arguments més utilitzats pels qui volien desacreditar-lo va ser el de la bogeria. El canvi de vida de Verdaguer no es podia explicar d'una altra manera: la causa era la feblesa mental. Pere Manaut, metge i escriptor, es va basar en els escrits més polèmics del poeta per dictaminar que estava alienat i que calia tancar-lo en un frenopàtic.<ref>Ricard Torrents, ''Verdaguer: un poeta per a un poble'' (2002, p.115)</ref> Segons Manaut, Verdaguer patia una ''theomanía, con delirio de persecución''. A petició de Verdaguer, el doctor Joan Giné i Partagás, màxima autoritat en la matèria, va fer-li un exhaustiu examen psiquiàtric. El seu ''Dictamen'', publicat en la premsa, era contundent: ''Opino que huelga toda discusión en lo tocante al estado mental de Mosén Jacinto Verdaguer. Su íntegra y clarísima inteligencia, sus elevadísimos sentimientos y sus virtudes cristianas le colocan muy por encima de todo conato de vulneración o menoscabo de parte de los terrícolas.''<ref name="A cura de Lluïsa Plans" />
 
==== El "cas" Verdaguer/Jauga ====
Davant la impossibilitat d'uneuna sortida adient a la seva situació, Verdaguer va optar per fugir del seu confinament a la Gleva i refugiar-se a Barcelona amb la família Duran. El càstig per rebel·lia no es va fer esperar: l'any 1895, el bisbe Morgades el va suspendre ''a divinis'' (pena canònica que priva el sacerdot de l'administració dels sagraments). Verdaguer, conscient de la seva situació, va recórrer a la premsa, i va publicar dues sèries d'articles, recollits posteriorment sota el títol d'"En defensa pròpia"'',''<ref name="A cura de Lluïsa Plans">{{ref-llibre|cognom=Verdaguer|nom=Jacint|títol=En defensa pròpia|pàgines=401|lloc=Vic|editorial=Eumo Editorial. Societat Verdaguer|any=2012|isbn=978-84-9766-447-9}}</ref> zenit de l'articulisme literari modern. Narcís Garolera, un dels estudiosos més solvents de l'obra prosística de Mossèn Cinto, ha dit que el conjunt d'articles de Verdaguer, aplegats sota el títol d'"En defensa pròpia" (1895-97), constitueixen "una fita en la prosa catalana moderna".<ref>{{Ref-llibre|cognom = Verdaguer|nom = Jacint|títol = En defensa pròpia|url = |edició = |llengua = |data = 2002|editorial = Tusquets|lloc = Barcelona|pàgines = 188|isbn = 84-8310-787-2}}</ref> Anys abans, Maurici Serrahima havia escrit que ''fins aleshores, mai ningú no havia escrit en català amb la perfecció i l'eficàcia literària i polèmica que [Verdaguer] va aconseguir en aquells articles''. I concloïa: ''La prosa verdagueriana havia arribat a dalt de tot.''<ref>"Jacint Verdaguer", dins ''Dotze mestres'' (Destino, 1972), p. 41.</ref>
 
La defensa de Verdaguer, armat només amb paraules, davant dels "vituperis i atacs" a què estava sotmès, va començar, el 17 de juny de 1895, amb la publicació d'un "Comunicat" al diari ''[[El Noticiero Universal]]'', dirigit pel valencià Francisco Peris Mencheta, adreçat "a la gent honrada de Barcelona":