Diferència entre revisions de la pàgina «Jacint Verdaguer i Santaló»

(infotaula)
Etiqueta: editor de codi 2017
(→‎Les llavors de la discòrdia: Informacio afegida)
Etiquetes: des de mòbil via web per a mòbils
La crisi espiritual i de consciència motivada pel seu viatge a Terra Santa va fer que Verdaguer aturés la producció literària i es bolqués en altres activitats considerades poc ortodoxes, en el context de l'època, com ara la pràctica d'exorcismes. Aquesta pràctica, com la de les almoines que repartia entre els pobres, eren per a Verdaguer "un deure sagrat" per beneficiar les capes més vulnerables de la societat. Creia que els exorcismes eren un benefici espiritual per a guarir les malalties relacionades amb la presència del maligne ("treure dimonis"). Les almoines, d'altra banda (els diners que el marquès destinava a famílies pobres), constituïen, per a Verdaguer, un benefici econòmic per a millorar les condicions de vida dels treballadors.
 
Al principi dels anys noranta del segle XIX, Verdaguer va assistir, acompanyat pel seu cosí Joan Güell, a la ''casa d'Oració'' del carrer dels Mirallers de Barcelona, on un grup de visionaris, dirigits per l'expaül Joaquim Pinyol, practicaven exorcismes o, més aviat, en paraules d'Enric Casasses, feien ''sessions mediúmniques: unes persones entren en un estat d'exaltació que permet que a través d'elles "parlin" els esperits enemics.''<ref>''Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa d'Oració'', a cura d'Enric Casasses (Folgueroles, 2014), p. 16.</ref> Casasses també refereix que ''la Barcelona de finals de segle XIX vivia immersa en una grandíssima efervescència espiritista, sobretot entre les classes pobres. L'espiritisme pròpiament dit, el que acabava de celebrar a Barcelona el seu Primer Congrés Internacional (1888), té al nostre país incomptables adeptes [...] i ofereix a la classe obrera, a tothom, davant l'immobilisme conservador de l'Església, una alternativa espiritual amb tons anarquistes, feministes, antimilitaristes, cooperativistes, laïcistes, i també vincles amb el naturalisme, l'homeopatia i l'hidromagnetisme, per no dir res de l'esperantisme, un idioma que el seu nom vol dir esperança. [...] D'aquesta força espiritista, hi ha dues coses que afecten directament els "nostres dimonis": una, que el mèdium, i encara més la mèdium, la persona que té la capacitat de comunicar-se amb els esperits per tal de donar-los expressió, era una figura habitual en el panorama barceloní de 1890. Un grup com el de la casa d'Oració en aquest sentit no era gaire estrany. El que sí que era una mica estrany era que fossin catòlics. La segona, la manera com el pare Pinyol i companyiael seu amic Matteo Padró i Botta (bisbe Italià)es maneguen amb l'espiritualitat és en part un intent de plantar cara a l'espiritisme amb les seves pròpies armes: la comunicació sobrenatural. [...] L'espiritista comunica directament amb els esperits, hi parla. I això fan els de la casa d'Oració des de dins del marc catòlic, o més ben dit, amb un peu a dins i l'altre a la ratlla.''<ref>Ibidem, p. 18.</ref>
 
L'Església catòlica, dualista des dels orígens, creu en la presència del maligne i en la necessitat de la pràctica dels exorcismes (ritu per a foragitar els mals esperits) per alleugerir el patiment de la gent. Moltes vegades, el patiment estava relacionat amb patologies mentals que la psiquiatria de l'època encara no podia dirimir. Ritus sempiterns d'una Església que, fins i tot, havia santificat algun dels seus practicants (designats, com avui, per la jerarquia eclesiàstica, i per a ocasions especials). Verdaguer va apel·lar a l'argument d'autoritat de l'encíclica ''[[Rerum Novarum]]'' de ''[[Lleó XIII]]'' de 1891, en què es recomanava el rés de l'exorcisme i la concessió de les indulgències que l'acompanyaven. Verdaguer va argumentar que l'oració a sant Miquel que es deia a la ''casa d'Oració'' era la recomanada pel pontífex.
4

modificacions