Monarquia d'Espanya: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
mCap resum de modificació |
m Robot treu caràcters de control Unicode |
||
Línia 213:
La mort sense descendència de [[Carles l'Embruixat]], succeït pel [[Felip V de Castella|duc Felip d'Anjou]], va donar lloc a un conflicte internacional que aviat es va tornar guerra civil a la mateixa Monarquia d'Espanya entre els partidaris de l'Arxiduc Carles i els de Felip d'Anjou. Aquest últim va jurar el 1702 les [[Constitucions de Catalunya]], atorgant nous privilegis a les institucions catalanes de les quals va rebre homenatge. No obstant això la guerra ja havia esclatat en els camps de batalla d'Europa quan la [[Casa d'Àustria]] va envair els territoris italians de la monarquia espanyola. Davant les contínues derrotes borbòniques Felip V no va poder continuar el seu itinerari per jurar els [[furs d'Aragó]] i els [[furs de València]], traslladant-en persona al front de guerra italià. Ja a Barcelona el [[1703]] els [[austriacistes]], els partidaris de la tradicional [[Casa d'Àustria]], van rebre el malnom d{{'}}''Imperials'' o ''Aligots'', per ser aquest animal el símbol de l'[[imperi austríac]], mentre que els [[filipistes]], els partidaris de la [[Casa de Borbó]] eren titllats de [[Botiflers]]. El [[1704]] les tropes de la [[Gran Aliança de la Haia]] van llançar un intent de [[Desembarcament de Barcelona|desembarcament aliat a Barcelona]] amb la complicitat d'un reduït nombre d'''Aligots'' barcelonins. Fracassada la temptativa diversos cabdills austriacistes es van haver d'exiliar, però a fi d'evitar noves alteracions el virrei de Catalunya [[Francisco de Velasco]] va llançar una repressió indiscriminada conculcant repetidament les [[Constitucions de Catalunya]], fet que va incrementar el suport de les postures austriacistes entre la societat catalana.
Retornat Felip V a Madrid després de finalitzada la campanya de guerra al nord d'Itàlia, la ciutat de [[Barcelona]],
=== Evolució de la guerra a la Monarquia d'Espanya i la conquesta d'Aragó i València ===
Línia 225:
{{AP|Tractat d'Utrecht}}
[[Fitxer:Paz-utrecht.jpg|right|370px|thumb|La [[Tractat d'Utrecht|Pau general d'Utrecht (1713)]]. <br/> Gravat que reprodueix la proclamació de la pau a la Haia el 22 maig i els focs artificials de celebració el [[14 de juny]] de [[1713]].]]
La mort del germà de l'arxiduc Carles el [[1711]] i la subsegüent vacant en el tron imperial el varen forçar a deixar la Península rumb a Viena per fer-se càrrec del Sacre Imperi Romanogermànic, deixant a Barcelona a la seva esposa Isabel Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel com a virreina. Per la seva part les potències de la [[Gran Aliança de la Haia]] iniciaren converses de pau a la localitat holandesa d'[[Utrecht]] amb Lluís XIV de França per tal arribar a un pau general a Europa. En les primeres negociacions de pau els ambaixadors del ja emperador Carles VI van insistir que el [[Principat de Catalunya]] fos elevat a la categoria de república independent. No obstant això però, després que [[Felip V de Castella|Felip V]] renunciés al tron de França (article 2n), que entregués el penyal de [[Gibraltar]] (article 10è) i l'illa de [[Menorca]] (article 11è), i que concedís llicències comercials a Amèrica (article 12è) als anglesos, aquests van cedir davant Felip V el [[13 de juliol]] de [[1713]] i van signar la pau violant el [[Tractat de Gènova]] que havien firmat amb Catalunya. Felip V es va comprometre en l'article 13è del [[Tractat d'Utrecht]] a aprovar una amnistia als catalans i concedir-los tan sols els mateixos drets i privilegis que els habitants de les dues Castelles, fet que significava una abolició de facto de les [[Constitucions de Catalunya]] i la imposició de les lleis de Castella tal com havia fet el 1707 als regnes d'Aragó i València. Davant la retirada de la guerra anglesa el [[1713]] Isabel de Brunswick va abandonar Barcelona
=== La declaració de guerra de Catalunya el juliol de 1713 ===
Línia 235:
Proclamada públicament la declaració de guerra el [[9 de juliol]] de [[1713]], l'endemà es va publicar un ban per llevar efectius per l'[[Exèrcit de Catalunya]].<ref>Hernàndez Cardona y Riart y Jou (2007: 69).</ref> Per al càrrec de general comandant es va nomenar al tinent mariscal [[Antoni de Villarroel i Peláez]], sent triat per haver nascut a Barcelona encara que no fos català. A la fi del mes de juliol la lleva ascendia a prop de 4.000 combatents a sou dels Tres Comuns de Catalunya, sent així mateix nomenats els oficials i lliurades les patents en nom dels Tres Comuns de Catalunya, no del rei Carles III.
Per tal de mobilitzar els centenars de refugiats austriacistes dels altres regnes de la Monarquia d'Espanya que s'amuntegaven a Barcelona
=== El bloqueig de Barcelona i l'extensió de la guerra a l'interior de Catalunya ===
Línia 242:
El 22 de juliol, tal com era de precepte, es va procedir a la renovació dels diputats de la Generalitat de Catalunya per al trienni 1713-1716, resultant sortejats els més proclius a la guerra. Així mateix es va procedir al nomenament dels ambaixadors de Catalunya: [[Francesc de Berardo i d'Espuny]], marquès de Montnegre, va ser nomenat ambaixador a [[Viena]], [[Pau Ignasi de Dalmases]], l'ambaixador que havia estat arrestat només arribar a la cort de Madrid en 1705 i havia estat alliberat després de la presa de Madrid per les forces austriacistes el 1706, va ser nomenat ambaixador a [[Londres]], i [[Felip de Ferran i de Sacirera]] ambaixador a la [[Haia]].<ref>AA.VV. (2006: II, 48).</ref> Per contrarestar la propaganda borbònica que des del 1711 havia modelat a l'opinió pública espanyola «''para a hazer odiosa la nació catalana''» afirmant que de vèncer l'Arxiduc Carles d'Àustria els catalans s'apoderarien de tota la Monarquia d'Espanya, la [[Generalitat de Catalunya]] va publicar dos opuscles: el ''Despertador de Catalunya'' en [[català]], i el ''Crisol de Fidelitat'' en [[castellà]]. En ambdós textos s'intentarà refutar la propaganda borbònica legitimant la guerra iniciada per Catalunya en lluita no només per la seva llibertat i els seus privilegis sinó que, recordant l'abolició dels furs del [[regne d'Aragó]] i del regne de València, també lluitava per la [[Corona d'Aragó]] i per la llibertat de tota la Monarquia d'Espanya.
El [[25 de juliol]] de [[1713]] les tropes borbòniques al comandament del [[Duc de Pòpuli]] arribar davant les muralles de Barcelona; tot seguit Pópoli va exigir la rendició de la ciutat, sent rebutjada el mateix dia. Davant la resistència barcelonina les tropes de Felip V van iniciar el bloqueig de la ciutat. L'estratègia del duc de Pópoli va ser la que secularment s'havia seguit en els llocs als quals s'havia sotmès a Barcelona, bloquejant per terra la ciutat per asfixiar i centrant la resta del seu efectius en la conquesta de la fortalesa de Montjuïc, des de la qual una vegada presa, obligar la rendició de la ciutat. Es tractava d'una estratègia a llarg termini dictada per les mancances tècniques de les tropes de Felip V i que radicava el seu èxit en el tall de subministraments, tant bèl·lics com de menjar, que haurien de desembocar en el debilitament progressiu de la resistència per part de la ciutat.<ref>AA.VV. (2006: II, 62)</ref> A l'interior de Barcelona les tensions polítiques entre el conseller en cap de Barcelona de 1712-1713 [[Manuel Flix]], que havia votat en contra de la guerra però havia estat en el càrrec per lleialtat institucional, i els partidaris de la resistència a ultrança s'havien agreujat. Per agreujar la situació, no només els intents per obrir el front de guerra a l'exterior de Barcelona havien fracassat sinó que les fortaleses d'Hostalric i Castellciutat havien caigut a mans dels borbònics. Finalment el Consell dels 100 va fallar que malgrat l'estat de guerra calia procedir a escollir nous consellers de Barcelona i el [[30 de novembre]] de [[1713]] es produí la nova extació dels sis magistrats municipals per al període de 1713-1714, essent [[Rafael Casanova]] nomenat nou [[Conseller en Cap|conseller en cap de Barcelona]],
[[Fitxer:Rafael-casanova-conseller-en-cap-coronel-gobernador.jpg|esquerra|370px|thumb|[[Rafael Casanova]], conseller en cap, coronel y gobernador. (Signatura del 10 d'agost de 1714).<ref>Serret y Bernús (1996: 38)</ref> Rafael Casanova fou nomenat conseller en cap de Barcelona el [[novembre]] de [[1713]] i el seu govern va marcar un canvi total d'estratègia amb l'anterior. Va ordenar que s'hostilitzés permanentment a les tropes borbòniques que assetjaven Barcelona i va aconseguir obrir el front de guerra a l'exterior de Barcelona. El [[febrer]] de [[1714]] Rafael Casanova va esdevenir la màxima autoritat política i militar de Catalunya quan la Generalitat va transferir totes les competències bèl·liques als Consellers de Barcelona i Rafael Casanova fou nomenat President de la Junta Novena de Guerra.]]
El govern de [[Rafael Casanova]] va marcar un canvi total amb l'anterior govern. Si fins aleshores el tinent mariscal Villarroel havia tingut plena autonomia militar com a general comandant de l'exèrcit, i havia plantejat una estratègia defensiva conservadora que buscava guanyar temps, el nou conseller en cap Rafael Casanova li va exigir que immediatament ordenés llançar atacs continus cada nit contra el cordó de bloqueig per a desgastar les tropes borbòniques. Als pocs dies es va deslligar un nou conflicte per la supremacia militar i el control del [[castell de Montjuïc]] i la governació militar de la Plaça en pugna amb Villarroel; finalment el [[Consell de Cent|Consell dels 100]] reunit en plenari va fallar salomònicament resolent que, efectivament, Rafael Casanova era el governador de la plaça i armes de Barcelona,
=== Arribada del duc de Berwick i l'abrupte final ===
Línia 259:
L'[[1 de setembre]] de [[1714]] el general comandant [[Antonio de Villarroel]] cridà a consell a la seva residència a tots els generals i coronels<ref>Castellví y Obando, Francisco; Narraciones Históricas, vol. IV, p. 205</ref> i exposà la disposició de les tropes borbòniques i l'estat de les set bretxes obertes a la muralla que presagiaven la imminència de l'assalt final, els detallà la imperfecció de les cortadures de defensa, l'escàs nombre de tropes que encara quedaven disponibles així com l'escassetat de pólvora i municions, la manca de subministraments i la fam que castigava la ciutat. Davant aquesta situació els exposà la necessitat de buscar una capitulació honrosa abans que no fos massa tard. Alertats els consellers de Barcelona per la conducta de Villarroel li comunicaren el seu desgrat per la seva manera de procedir i el convocaren per exposar davant d'ells la seva opinió. El general comandant els va repetir la situació en què es trobaven les defenses, la imminència de l'assalt final, i la impossibilitat de Barcelona per resistir-lo. El [[3 de setembre]], mentre reconeixien la primera línia de combats, [[Antonio de Villarroel|Villarroel]] va aconseguir finalment tòrcer la fèrria voluntat del conseller en Cap Rafael Casanova asseverant que si Barcelona «fos només una fortalesa sense més habitants»<ref>Castellví y Obando, Francisco; Narraciones Históricas, vol. IV, p. 213</ref> no s'oposaria a prosseguir fins a la fi, però que davant dels milers de civils i refugiats que hi havia a la ciutat pel seu honor i cristiandat els consellers de Barcelona havien de buscar una capitulació abans que Berwick llancés l'assalt final que devastaria la ciutat i resultaria catastròfic per a la població civil. Informat pel creixent nombre de desertors que es passaven al camp borbònic de les greus dissensions entre militars i polítics dels assetjats, el [[4 de setembre]] de [[1714]] Berwick va demanar capitulació a la plaça.<ref>Castellví y Obando, Francisco; Narraciones Históricas, vol. IV, p. 207</ref> Informats els Tres Comuns de Catalunya, se'ls va convocar a consell per deliberar una resposta; el conseller en cap Rafael Casanova va exposar-hi l'opinió de Villarroel i va proposar que, almenys, s'havia escoltar la proposta que oferia Berwick, i si aquesta era inacceptable, es podria aprofitar la suspensió d'armes per millorar les defenses. Però el [[5 de setembre]] i per una majoria de 26 a 4 es va decidir rebutjar la proposició borbònica de negociació pacífica. Informat de la decisió de les autoritats catalanes Villarroel va dimitir mentre que Berwick començà els darrers preparatius, que foren dilatats per les pluges que caigueren els següents dies. Durant la nit del [[10 de setembre]] Rafael Casanova tornà a repassar la primera línia de combats prop de les muralles, però aquesta vegada i a diferència dels anteriors, l'assalt general borbònic no es llançà a primera hora de la nit.
A les 04:30h de l'[[11 de setembre]] de [[1714]] més de quaranta batallons borbònics van llançar l'assalt final sobre Barcelona.<ref>Albertí, Santiafo; L'Onze de Setembre, p. 307</ref> Passades les cinc del matí les tropes franceses aconseguien passar a sang i foc per sobre de les poques tropes catalanes supervivents que defensava la bretxa dels molins axonseguint penetrar a l'interior de Barcelona. A partir del trencament de la bretxa el col·lapse general de tota la línia de defensa es va precipitar. Els consellers de Barcelona, veient que la caiguda de la ciutat era inevitable, van decidir abandonar el seu quarter general al portal de Sant Antoni i sortir a combatre pels carrers.<ref>Albertí, Santiago; L'Onze de Setembre, pp. 312-315</ref> En aquest moment van rebre avís de Villarroel que els comunicava que reprenia el general comandament militar i els demanava que llancessin el seu contraatac pel sector de Sant Pere, mentre que ell dirigiria un altre pel centre. Passades les sis del matí, [[Rafael Casanova]] al capdavant de diverses companyies de la Coronela de Barcelona i amb la sagrada bandera de Santa Eulàlia, relíquia venerada pels barcelonins i que segons la tradició només podia treure en moments de greu perill per a Barcelona,
=== Abolició del règim constitucional i de les institucions d'autogovern de Catalunya i Mallorques ===
[[Fitxer:Almanach pour 1715 la prise de Barcelone par le duc de Berwick le 13 septembre 1714.jpg|thumb|125px|[[Barcelona]] fou ocupada el [[13 de setembre]]. <br/>Almanac francès de 1715 que celebra la presa de Barcelona pel [[James Fitz-James Stuart|Mariscal Duc de Berwick]] el [[13 de setembre]] del [[1714]].]]
{{AP|Decrets de Nova Planta|Corona d'Aragó}}
Després de 24 hores de negociacions, a les tres de la tarda del dia [[12 de setembre]] es va pactar la capitulació de Barcelona, i el [[13 de setembre]] de [[1714]], entre les cinc i les sis del matí, Barcelona fou ocupada per les tropes franceses del duc de Berwick. El setge de Barcelona havia provocat unes baixes estimades en 14.200 assaltants borbònics, 6.850 defensors austracistes, i la destrucció d'un terç de la ciutat. En virtut de la capitulació polítics i militars van poder seguir vivint a «casa com abans, sense que pels fets passats se'ls pugui fer cap procés d'allò que ha fet contra el rei ».<ref>Castellví y Obando, Francisco; Narraciones Históricas, vol. IV, p. 268</ref> Per la seva banda [[Felip de Ferran i de Sacirera]], ambaixador català a [[la Haia]], estava eufòric. Després de la mort de la reina Anna s'havia entrevistat amb el nou rei de la Gran Bretanya, l'alemany [[Jordi I de la Gran Bretanya|Jordi I]], que de camí a Londres s'havia compromès a alliberar Barcelona,
El [[15 de setembre]] el [[Consell de Cent]] de Barcelona va quedar abolit, essent tancants i segellats els seus arxius, escrivanies i arques de dipòsit. El mateix dia 15 de setembre tots els consellers de Barcelona van ser exonerats dels seus càrrecs polítics i va ser nomenada una junta provisional de govern municipal formada per [[botifler]]s. L'endemà, [[16 de setembre]] de [[1714]], l'intendent filipista [[José Patiño|José Patiño y Rosales]] llegia a la seva seu el decret d'abolició de la [[Generalitat de Catalunya]] procedint de la mateixa manera que en el cas del Consell de Cent de Barcelona i quedant derogades totes les institucions d'autogovern catalanes. Poc després els exemplars de les [[Constitucions de Catalunya]] eren requisats i cremats i tot el sistema constitucional es donava per abolit, iniciant-se un període d'ocupació militar sota l'administració del capità general borbònic de Catalunya a l'espera que el [[Consell de Castella]] resolgués que fer amb el nou territori conquerit. Finalment, l'[[11 de juliol]] de [[1715]] el [[regne de Mallorca]] fou ocupat per les tropes borbòniques i com en els anteriors casos del [[regne d'Aragó]], del [[regne de València]] i del [[Principat de Catalunya]] totes les seues institucions d'autogovern foren abolides. Queia així sota el domini de Felip V l'últim estat de la [[Corona d'Aragó]] i amb ell el darrer bastió del sistema constitucional que s'havia resistit a la imposició de l'[[absolutisme]] borbònic.
| |||