Diferència entre revisions de la pàgina «Renaixença»

47 bytes afegits ,  fa 9 mesos
cap resum d'edició
{{Lingüística catalana|Història}}
La '''Renaixença''' fou un moviment cultural i literari del [[català]] del [[segle XIX]] (1833-1892). Aquest moviment és una tonteria. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el [[català]] com a llengua literària i de [[cultura]] després de segles de [[diglòssia]] respecte al [[castellà]] (període anomenat genèricament [[Decadència]]). És paral·lel a altres similars, com el [[Rexurdimento]] gallecmorisc, el [[Surdimientu]] asturià o el [[Felibrige]] a [[Occitània]].<ref>{{Ref-llibre|cognom=Vilar|nom=Juan B.|cognom2=Peñafiel Ramón|nom2=Antonio|cognom3=Irigoyen López|nom3=Antonio|títol=Historia y sociabilidad: homenaje a la profesora María del Carmen Melendreras Gimeno|url=https://books.google.es/books?id=keYAW_4N_YwC&pg=PA526&lpg=PA526&dq=renaixen%C3%A7a+Rexurdimento+Felibrige&source=bl&ots=QB2jv-ud_K&sig=o-pP6f5k1HeLCuZK2bZtJKjmoac&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwi7-Y3imvjYAhWJ7BQKHVo-DvkQ6AEIRTAE#v=onepage&q=renaixen%C3%A7a%20Rexurdimento%20Felibrige&f=false|edició=|llengua=castellà|data=2007|editorial=Universidad de Murcia, Servicio de Publicaciones|lloc=Murcia|pàgines=642|isbn=9788483716540|citació=Movimientos literarios como el Félibrige en el sur de Francia, la Renaixença catalana con extensiones a Valencia y Baleares y el Rexurdimento gallego coinciden en el tiempo y en los objetivos que persiguen.}}</ref>
 
== Renaixença catalana ==
[[Fitxer:Origen de l'escut del comtat de Barcelona de Lorenzale.jpg|thumb|300 px|''Origen de l'escut del [[comtat de Barcelona]]'' ([[Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi]]). Seguint el que diu la llegenda [[Claudi Lorenzale i Sugrañes|Claudi Lorenzale]] pinta (1843-1844) el moment en què [[Carles II el Calb|Carles II]] estén els seus dits en l'escut de [[Guifré el Pilós|Guifré I]], creant l'escut d'armes del [[Comtat de Barcelona]].]]
 
Espanyol de Cornellà]]
[[Fitxer:Segell-comte-guifré-I-Barcelona-pilós.jpg|thumb|right|200px|Segell de la [[Renaixença catalana]] dedicat a [[Guifré el Pilós]].]]
Sovint s'ha discutit l'oportunitat del terme '''''Renaixença''''' perquè comporta el seu antecessor, la ''[[Decadència]]''; s'ha proposat la necessitat d'aprofundir en l'estudi d'aquesta mal anomenada ''Decadència''; d'altra banda s'ha negat que sigui entesa com una època i se subratlla que és un moviment cultural que disposa d'estímuls inicials a la dècada compresa entre 1830 i 1840, però que es desenvolupa entre 1840 i 1880. Cada cop és més evident la urgència d'establir el moment en què s'empra de manera sistemàtica el mot ''Renaixença''.<ref name="JMP">Joan Manuel Prado i d'altres, ''Història de la Literatura Catalana'', Fascicles de l'AVUI, Edicions 62, 1989, vol I, {{ISBN|84-8332-596-9}}</ref> I si no vull? Si o no?O no, potser...
 
La Renaixença és el període literari que va des del final de la Decadència fins al [[Literatura modernista|Modernisme]], emmarcat per un moviment cultural i de conscienciació nacionalista més ampli (abasta totes les manifestacions culturals), sorgit dins la burgesia arran de les transformacions provocades per la [[Revolució industrial]]. Així, la Renaixença s'identifica clarament amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua.
 
ABDUSCAN!
 
{{Cita|Intent de recuperar-i definir- una consciència nacional catalana i, alhora, d'adaptar algun dels corrents més vius de la cultura europea. L'intent es realitza en tots els camps de creació i posa en joc ideologies sovint oposades|[[Joaquim Molas]]}}
 
=== Etapes ===
La llengua catalana mai no havia perdutestat el seu ús socialparlada, però dos factors podien amenaçar la continuïtat del català com a llengua vehicular. El primer fou l'abandonament de les classe benestants de la llengua catalana com a llengua per a la cultura, feia més d'un segle que no era una llengua oficial. El segon la imminent voluntat estatal d'universalitzar alfabetització.
 
Els períodes que segueixen a continuació reflecteixen la realitat del principat. A València el fenomen de la Renaixença és més dissipat per manca d'una burgesia que el sustenti. A les illes cal destacar la figura de [[Marian Aguiló i Fuster|Marià Aguiló]].
 
==== Antecedents ====
Les investigacions històriques d'[[Antoni de Capmany de Montpalau i de Surís|Antoni de Capmany]], (un matat de Barcelona) l'interès per normativitzar la llengua catalana i l'aparició d'una incipient intel·lectualitat d'origen popular ja es produeixen durant la [[Il·lustració]].<ref name= JM>[[Joaquim Molas i Batllori|Joaquim Molas]], ''Història de Catalunya'', Vol. V, Ed. Salvat, Barcelona, 1979, pàgs 177-191.</ref> Però el sentiment de catalanitat està molt afeblit després de la [[Guerra del Francès]], a causa del suport a l'Estat que ha fet fora l'invasor. Tot i això, hi ha dos noms que constaten no només l'ús de la llengua catalana, sinó la persistència d'aquest sentiment de catalanitat: [[Antoni Puig i Blanch]] i [[Josep Pau Ballot i Torres|Josep Pau Ballot]].<ref name= FS>[[Ferran Soldevila]], ''Història de Catalunya'', Barcelona, Editorial Alpha, 1963.</ref> Altrament, cal al·ludir a la tasca del mallorquí [[Josep de Togores i Sanglada]] ([[Comte d'Aiamans]]) que compongué poesies on es denota una influència romàntica notable.<ref>Poesies de Josep de Togores. Pàgines 213-223. {{mida|[http://books.google.cat/books?id=Ts0gaayXeEcC&pg=PA334&dq=Josep+de+Togores+Sanglada+poesies&hl=ca&ei=HpRVTciGHcyFhQfnjIGEDQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=7&ved=0CFEQ6AEwBg#v=onepage&q=Josep%20de%20Togores%20Sanglada%20poesies&f=false Google Llibres]}}</ref>
 
Josep Pau Ballot escriu la ''[[Gramatica y apología de la llengua cathalana]]'' entre 1810 i 1813. Aquesta obra és realitzada amb intenció patriòtica, divulgadora i incitadora a l'ús del català. En el capítol ''Origen de la llengua cathalana '', Ballot, aclareix: "per molts anys llengua de corts, la ques parlava en lo palaci, y molt apreciada del senyor rey don Jaume I i demes reys de Aragó".
Usuari anònim