La teoria ondulatòria de la llum ha estat principalment desenvolupada per [[Christiaan Huygens]] a la [[dècada del 1670]], i continuat per [[Augustin Jean Fresnel]]. S'oposava a l'època a la [[teoria corpuscular de la llum]], defensada principalment per [[Isaac Newton]]. Huygens treballava principalment sobre les lleis de reflexió i de [[Refracció]], i Fresnel va desenvolupar sobretot la [[longitud d'ona]]. La concepció de la llum com ondulació va incitar els físics a imaginar l'[[èter (element)]]. El pas decisiu fou la síntesi de les lleis electromagnètiques que va fer [[James Clerk Maxwell]], ja que les seves [[equacions de Maxwell]] van predir l'existència d'ones [[Electromagnetisme|electromagnètiques]], i la seva [[Velocitat de la llum|velocitat]], permetent la hipòtesi que la llum és una ona electromagnètica.
Les ones de ràdio, a baixa freqüència i gran longitud d'ona, es van haver descobert al final del [[segle XIX]] amb els treballs sobretot d'Alexandre Popov, [[Heinrich Rudolf Hertz]], [[Édouard Branly]] i [[Nikola Tesla]]. Els [[Radiació X|rajos X]], a elevada freqüència i dèbil longitud d'ona, van haver descobert per [[Wilhelm Röntgen]] el [[1895]]. [[Max Planck]] va introduir el 1901 la [[constant de Planck]] [[Albert Einstein]] va explicar les discontinuïtats el 1905, als seus treballs sobre l'efecte fotoelèctric, proposant l'existència de l'energia en la llum. Això és la premissa del model del [[fotó]], sintesi dels enfocaments ondulatoros o corpusculars de la llum, donant la idea d'una generalització a tota la matèria: la [[mecànica quàntica]].
