Ofensiva del Tet: diferència entre les revisions

== Rerefons ==

=== Estats Units ===

[[Fitxer:Gen William C Westmoreland.jpg|thumbnail|esquerra|175px|General [[William Westmoreland|William C. Westmoreland]], [[Comandament d'Assistència Militar, Vietnam|COMUSMACV]].]]

 

 

Durant la segona meitat de 1967 l'administració estava alarmada per les crítiques, tant provinents de dins com de fora del govern, i els informes del declivi del suport públic vers les seves polítiques al Vietnam.<ref>Entre aquells de l'administració i dels militars que reclamaven un canvi en l'estratègia estaven el Secretari de Defensa [[Robert S. McNamara]]; el Sots-secretari d'Estat [[Nicholas Katzenbach]]; el Vicesecretari per a Afers de l'Extrem Orient [[William Bundy]]; l'ambaixador a Vietnam del Sud [[Henry Cabot Lodge]]; el general [[Creighton W. Abrams]], anterior comandant del MACV, i el tinent general [[Frederick C. Weyand]], comandant de la II Força de Camp, Vietnam. Lewis Sorley, ''A Better War''. New York: Harvest Books, 1999, p. 6. Durant l'any, els "Papers del Pentàgon", Johnson havia abandonat qualsevol "anàlisi negatiu" sobre l'estratègia Americana de les oficines d'Afers de Seguretat i Sistemes d'Anàlisis de la CIA I del Pentàgon, i havia ordenat buscar els informes optimistes del General Westmoreland." Neil Sheehan, et al. ''The Pentagon Papers as Reported by the New York Times''. New York: Ballantine, 1971, p. 592.</ref> D'acord a les enquestes d'opinió pública, el percentatge d'americans que creien que els Estats Units havien comès un error en enviar tropes al Vietnam s'havia elevat del 25% el 1965 al 45% al desembre de 1967.<ref name="DouganWeiss68">Dougan and Weiss, p. 68.</ref> Aquesta tendència era alimentada no por una creença que la lluita no pagués la pena, sinó que per un augment de les xifres de baixes, un augment dels impostos, i el sentiment que no hi havia el final de la guerra en un horitzó proper.<ref>Karnow, pp. 545–546.</ref> Una enquesta feta al novembre indicà que el 55% volia una política de guerra més dura, exemplificada per la creença pública que «''si hi ha un error és en primer lloc és haver-nos involucrat al Vietnam. Però ara que estem allà, guanyem o marxem.''»<ref name="Karnow546">Karnow, p. 546.</ref> Això accelerà l'administració a llançar una "Ofensiva Exitosa", un esforç concentrat per alterar l'opinió pública majoritària que la guerra havia arribat a un punt mort i per convèncer l'opinió pública estatunidenca que les polítiques de l'administració tenien èxit. Sota la direcció del Conseller de Seguretat Nacional [[Walt W. Rostow]], els mitjans de notícies van ser inundats d'una onada d'optimisme efusiu.

==== L'ofensiva general i revoltes ====

El pla operatiu per a l'ofensiva general i revoltes tenia el seu origen com la "proposta COSVN" al quarter general sud de Thanh a l'abril de 1967 i durant el mes següent havia estat transmesa a Hanoi. El general va ser cridat a la capital per explicar el seu concepte en persona a la Comissió Central Militar. En una reunió al juliol, Thanh explicà el pla al Politburo.<ref>''Victory in Vietnam'', p. 371.</ref> El vespre del 6 de juliol, després de rebre permís per començar els preparatius per a l'ofensiva, Thanh assistí a una festa i morí d'un atac de cor després d'haver begut en excés.<ref>''Victory in Vietnam'', p. 380. Durant anys els historiadors occidentals cregueren que Thanh havia mort de resultes de les ferides rebudes durant un atac aeri estatunidenc. Nguyen, fn. 147</ref>

Després d'assegurar la seva posició durant la campanya del Partit, els militants acceleraren la planificació per a una gran ofensiva convencional per trencar el punt mort militar. Van concloure que el govern de Saigon i la presència estatunidenca era tan impopular per la població del Sud que un atac de base àmplia generaria un alçament espontani de la població, el qual, si l'ofensiva tenia èxit, permetria als nordvietnamites assolir una victòria ràpida i decisiva. Les seves bases per a aquesta conclusió incloïen: una creença que l'exèrcit del Vietnam del Sud ja no era combativament efectiu; els resultats de les eleccions presidencials sudvietnamites de la tardor de 1967 (en les quals la parella [[Nguyễn Văn Thiệu]]/[[Nguyễn Cao Kỳ]] només rebé un 24% del vot popular); les [[crisis budista|crisis budistes de 1963]] i [[Alçament budista|1966]]; les ben publicitades manifestacions a Saigon contràries a la guerra; i les crítiques contínues al govern de Thieu a la premsa del sud.<ref>Hoang, p. 24.</ref> Llançar una ofensiva també posaria final al que ha estat criticat com a «''crides pessimistes per converses, crítiques per a l'estratègia militar, les diatribes xineses sobre la perfídia soviètica, i la pressió soviètica a negociar, totes les quals calia silenciar.''»<ref name="Nguyen24" />

 

A l'octubre, el Politburó decidí en la festa del Tet com a data de llançament i es trobaren de nou al desembre per reafirmar la decisió i ho formalitzaren en la 14a sessió plenària del Comitè Central del Partit al gener de 1968.<ref>Ang, p. 352.</ref> La resultant "Resolució 14" era un cop majúscul per a l'oposició domèstica i a l'"obstrucció estrangera". S'havien fet concessions al grup central, però, per acordar que les negociacions eren possibles, però el document essencialment es centrava en la creació d'un "''alçament espontani per tal de guanyar una victòria decisiva en el menor temps possible''»<ref>Doyle, Lipsman and Maitland, p. 56.</ref>

 

 

L'operació tindria una fase preliminar, durant la qual es llançarien diversos atacs de diversió a les zones frontereres del Vietnam del Sud per desviar l'atenció dels Estats Units lluny de les ciutats. L'"Ofensiva General, Alçament General" llavors començaria amb accions simultànies a les principals bases invasores i les zones urbanes, amb un èmfasi particular sobre les ciutats de Saigon i Huế. Concurrentment, una amenaça substancial es faria contra la base de combat estatunidenca de [[Khe Sanh]]. Les accions a Khe Sanh distraurien forces nord-vietnamites de l'ofensiva sobre les ciutats, però Giáp ho considerà necessari per a protegir les seves línies de subministraments i per distreure l'atenció estatunidenca.<ref name="Duiker299">Duiker, p. 299.</ref> Els atacs contra les forces dels Estats Units eren objectius de segona i fins i tot de tercera importància, car Giáp considerà el seu objectiu principal afeblir o destruir l'exèrcit i el govern sud-vietnamita mitjançant revoltes populars.<ref name="Hoang26">Hoang, p. 26.</ref> L'ofensiva, però estava dirigida a influenciar el públic sud-vietnamita, no pas l'estatunidenc. Hi ha proves conflictives sobre què, o quina extensió tenia, si l'ofensiva tenia la intenció d'influenciar tant les primàries de març o les eleccions presidencials de novembre als Estats Units <ref>Hoang oferí diversos punts de vista (pp. 22–23), mentre que William Duiker (p. 289) i Clark Clifford (p. 475) creien que era intencionat. Stanley Karnow no (p.537), mentre que William Westmoreland mai no mencionà la possibilitat en les seves memòries. Un estudi de la documentació nord-vietnamita fet per James Wirtz li va fer arribar a la conclusió que Giáp creia que el poble estatunidenc encara podia aguantar dos anys de punt mort militar (post-ofensiva) abans de girar-se decisivament contra la guerra. Wirtz, p. 61.</ref>

 

 

 

=== La falta de preparació imperialista ===

==== Sospites i diversions ====

[[Fitxer:Frederick Carlton Weyand.jpg|thumbnail|dreta|150px|El [[tinent general]] [[Frederick Weyand]], comandant de la [[2a Força de Camp, Vietnam (Estats Units)|II Força de Camp]]]]

 

Malgrat tots els signes d'alerta, els aliats encara van quedar sorpresos per l'escala i l'abast de l'objectiu. D'acord el coronel de l'ARVN Hoang Ngoc Lung la resposta descansava amb la mateixa intel·ligència aliada, que tendia a estimar el probable curs d'acció de l'enemic basant-se en les seves capacitats, no en les seves intencions. Com que, des de les estimacions dels invasors estatunidencs i els seus aliats, els comunistes dificilment tenien la capacitat de llançar una empresa ambiciosa: "Hi havien poques possibilitats que l'enemic pogués iniciar una ofensiva general, independentment de les seves intencions."<ref>Hoang, p. 39.</ref> La resposta podia ser parcialment explicada per la manca de coordinació i cooperació entre les diverses branques d'intel·ligència, tant sud-vietnamites com estatunidenques. La situació des de la perspectiva estatunidenca estava millor resumida per un analista d'intel·ligència del MACV: «''Si haguéssim tingut tot el pla de batalla, no l'hauríem cregut. No hauria estat creïble per a nosaltres.''»<ref>Dougan and Weiss, p. 11. L'Ofensiva del Tet posteriorment seria emprada en un llibre de text a [[West Point]] com a un exemple de "fracàs d'intel·ligència aliada equiparable amb [[Bombardeig a Pearl Harbor|Pearl Harbor]] al 1941 o l'[[Ofensiva de les Ardennes]] al 1944. Lieutenant Colonel Dave R. Palmer: ''Current Readings in Military History''. Clifford, p. 460.</ref>

 

 

El 27 d'octubre, un [[batalló]] de l'ARVN a [[Sông Bé]], la capital de la [[província de Phước Long]], va patir l'atac de tot un [[regiment]] nordvietnamita. Dos dies després, un altre regiment nord-vietnamita atacà un post fronterer de les forces especials dels Estats Units a [[Lộc Ninh]], a la [[província de Bình Long]].<ref name=w16/> Aquest atac va ser el preludi d'una batalla de 10 dies on participaren elements de la [[1a divisió d'infanteria (Estats Units)|1a divisió d'infanteria]] dels Estats Units i la [[18a divisió (Vietnam del Sud)|18a divisió de l'ARVN]], que deixà 800 soldats nord-vietnamites morts en acabar.<ref name="Hoang9">Hoang, p. 9.</ref>

En els dies immediatament previs a l'ofensiva, la preparació de les forces aliades estava relativament relaxada. Hanoi havia anunciat a l'octubre que observaria una treva de 7 dies, entre el 27 de gener i el 3 de febrer, per a les festes del Tet, i l'exèrcit sud-vietnamita va fer plans per permetre permisos recreatius per aproximadament la meitat de les seves forces. El general Westmoreland, que ja havia cancel·lat la treva al I Cos, va demanar al seu aliat que cancel·lés l'imminent alto el foc, però el President Thieu (que ja havia reduït l'alto el foc a 36 hores), es negà a fer-ho, afirmant que malmetria la moral de la tropa i només beneficiaria els propagandistes comunistes.<ref name="DouganWeiss12">Dougan and Weiss, p. 12.</ref>

 

 

El general també fallà en comunicar les seves preocupacions adequadament a Washington. Tot i que havia advertit el President entre el 25 i el 30 de gener que atacs "generalitzats" comunistes estaven a la vista, els seus advertiments tendien a ser tan oblicus o tan d'acord amb l'optimisme oficial que fins i tot l'administració no estava preparada.<ref name="Hammond342">Hammond, p. 342.; Zaffiri, p. 280.<br/>For a treatment of official statements predicting the offensive, see Peter Braestrup. ''Big Story'', New Haven, Connecticut: Yale University Press, 1983, 1:60–77.</ref> Ningú, ni a Washington ni a Vietnam, s'esperava el que passaria.

{{cita|''Colpegeu el cel, sacsegeu la terra''|Missatge a les forces nord-vietnamites que els informava que estaven "a punt d'iniciar la major batalla de la història del nostre país".<ref name="DouganWeiss10"/>}}

 

[[File:Tet1968.jpg|thumb|right|250px|Marines estatunidencs, armats amb [[rifle M14|rifles M14]], lluitant a Hamo]]

 

En la majoria dels casos, la defensa davant dels comunistes van ser una qüestió sud-vietnamita. Les milícies locals o les forces de l’ARVN, amb suport de la Policia Nacional, usualment van fer recular els atacants en dos o tres dies, en ocasions en només hores; però continuà una dura lluita durant dies a Kon Tum, Buôn Ma Thuột, Phan Thiết, Cần Thơ i Bến Tre.<ref>Westmoreland, p. 328.</ref> El resultat en cada instància va ser dictat usualment per l’habilitat dels comandants locals; dels quals alguns van ser destacats, mentre que d’altres van ser covards o incompetents. Durant aquesta crisi crucial, però, cap unitat sud-vietnamita derrotà o trencà els comunistes.<ref name="Westmoreland332">Westmoreland, p. 332.</ref>

L’[[Ambaixada dels Estats Units a Saigon]], un edifici de sis pisos situat en una zona de 1,62 hectàrees, havia estat completat al setembre. A les 02:45 va ser atacat per un equip de 19 sapadors que van fer un forat al mur de {{convert|8|ft|m|adj=mid|-high}} que envoltava el recinte i carregaren. Amb els oficials morts en l’atac inicial i el seu intent d’aconseguir accedir a l’edifici fracassat, els sapadors simplement van ser morts o capturats pels reforços que van desembarcar al sostre de l’edifici sis hores després. A les 09:20, l’ambaixada i rodalia estaven assegurats, amb la pèrdua de 5 estatunidencs.<ref>Willbanks, pp. 34–36.</ref>

 

 

Fora de la ciutat dos batallons del FNAV atacaren el complex logístic i el quarter general estatunidenc a Long Binh. La [[base aèria de Biên Hòa]] va ser atacada per un batalló, mentre que l'adjacent [[Camp Le Van Duyet|quarter general]] [[III Cos (Vietnam del Sud)|III Cos]] de l'ARVN era l'objectiu de l'altre. La [[base aèria de Tan Son Nhut]], a la zona nord-occidental de la ciutat, va ser atacada per tres batallons.<ref>Willbanks, pp. 37–39.</ref> Un batalló de paracaigudistes de l'ARVN, esperant transport per a Da Nang va anar-hi directament cap a l'acció i aturà l'atac.<ref>Hoang, p. 40.</ref> Un total de 35 batallons comunistes, moltes tropes dels quals eren persones que havien viscut i treballat durant anys a la capital o a la seva rodalia durant anys, van ser enviats cap els objectius a Saigon.<ref name="w32"/> Al vespre la majoria dels atacs al centre de la ciutat havien estat eliminats, però encara esclataren combats ferotges entre el FNA i les forces invasores al barri xinès de [[Cholon]], al costat del circuit de Phu Tho, al sud-oest del centre de la ciutat, que estava sent emprat com a zona de comandament pels nord-vietnamites,<ref name=w39/> esclatant una dura lluita casa per casa. El 4 de febrer, els habitants de la zona van haver d'abandonar les seves llars i la zona va ser declarada com a neta de combats. La lluita a la ciutat va concloure després d'un dur combat entre els [[ARVN Rangers]] i les forces del [[PAVN]] el 7 de març.<ref name=w39>Willbanks, p. 39.</ref>

Durant la intensa acció, els aliats estimaren que les tropes nord-vietnamites van tenir entre 1.042<ref>Schulimson, p. 213. Un document del PAVN presumptament capturat per l'ARVN afirmava que 1.042 soldats havien resultat morts a la ciutat que diverses vegades aquella quantitat havien resultat ferits. Hoang, p. 84.</ref> i 5.000 morts i 89 capturats a la ciutat i rodalia. 216 marines estatunidencs havien resultat morts, a més de 1609 que van ser ferits. L'ARVN patí 421 morts, 2.123 ferits i 31 desapareguts.<ref name="Schulimson213"/> Més de 5.800 civils van resultar morts durant la batalla, a més de 116.000 que van quedar sense casa, d'una població original de 140.000.<ref name="Schulimson216">Schulimson, p. 216.</ref><ref>Willbanks, pp. 54–55.</ref> Entre un 40 i un 50%<ref name=Tucker>{{ref-llibre|cognom=Tucker|nom=Spencer|títol=The Encyclopedia of the Vietnam War: Political, Social, Military History|any=2011|editorial=ABC-CLIO|isbn=1851099611|pàgines=515}}</ref><ref name=Wiest>{{ref-llibre|cognom=Wiest|nom=Andrew|títol=The Vietnam War|any=2009|editorial=Rosen Publishing|isbn=1404218459|pàgines=42}}</ref> de Huế estava destruït en finalitzar la batalla.<ref name="hisnet" />

 

 

 

=== Khe Sanh ===