Blindatge: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
mCap resum de modificació
Línia 21:
Abans de la Segona Guerra Mundial, diversos dissenyadors de tancs van intentar inclinar el blindatge en carros de combat experimentals. L'èxit més famós i encertat d'aquesta idea va ser el [[T-34]] soviètic. Posar en angle les planxes de blindatge augmentava la seva eficàcia contra projectils, ja que augmentava el seu ample efectiu perpendicular, i incrementava la possibilitat de desviament.
 
La infanteria lleugera també pot immobilitzar un carro de combat danyant el tren de rodatge amb [[armament antitancs|armes antitancantitancs]]. Per a evitar danys en aquestes zones vitals els tancs solen dur faldons blindats en els laterals protegint la suspensió i les rodes de carretera. A més oferixen protecció addicional per als laterals del buc, ja que els projectils de càrrega buida detonen al faldó, lluny encara del buc. No obstant això per als KE els faldons no oferixen més resistència que el mateix aire.
 
Les armes d'alt explosiu antitancantitancs (HEAT), com el [[bazuca]], van anar una nova amenaça en la Segona Guerra Mundial. Aquestes armes duien un cap d'atac amb una càrrega d'alt explosiu que causava grans danys. A la fi del conflicte va aparèixer una veritable revolució en municions amb la invenció del projectil [[HEAT]] de càrrega buida.
 
Aquesta munició consta d'un con de coure amb la part plana cap al front i el vèrtex cap enrere, envoltat d'explosiu químic, deixant la part davantera de l'ogiva buida (d'aquí ve el seu nom). Aquest espai buit és el necessari per a permetre que en impactar sobre el blindatge l'explosiu detoni i l'ona de xoc funda el con de coure des del vèrtex cap endavant, formant un doll de plasma dirigit al capdavant a una gran temperatura i velocitat de fins a 8 quilòmetres per segon que literalment fon el blindatge i fa un petit forat a través del mateix per a injectar dita plasma a l'interior del vehicle, aniquilant a la tripulació.