André pretén salvar en el seu tractat l'objectivisme clàssic del judici estètic davant de la relativitat present a molts cercles intel·lectuals de l'època.
Hi distingeix tres classes de bellesa: "essencial", que és objectiva en estar per sobre de qualsevol consideració humana; "natural", igualment objectiva però a nivellescala humàhumana, tot i que aliena a opinions de gust; i "arbitrària", que és subjectiva i relativa. Així doncs, davant d'aquell que afirma que la bellesa depèn del gust, l'educació o els prejudicis, André atribueix aquesta variabilitat a la bellesa arbitrària, defensant un ordre superior on sí que es pot trobar una bellesa objectiva, present en qualitats com la veritat, l'honestedat, l'ordre i la decència. Defineix la bellesa amb dos components: adequació (''decorum'') i mesura (''modus''), seguint un antic conecepteconcepte clàssic de la bellesa. D'aquesta manera defineix aquestes dues qualitats en tot allòel que és bell, afirmant que l'excés de bellesa pot conduir a la lletjor.
