Sugata Sanshirō: diferència entre les revisions

'''''Sugata Sanshiro''''' (姿三四郎, '''''La llegenda del gran judo''''') és una pel·lícula [[Japonès|japonesa]] de l'any 1943 dirigida per [[Akira Kurosawa]]. Va ser rodada en [[Fotografia en blanc i negre|blanc i negre]] i protagonitzada per Denjiro Okochi, Susumu Fujita i Yukiko Todoroki. Està basada en la novel·la ''Sanshiro Sugata'', de Tsuneo Tomita, i és rellevant per ser el primer film dirigit per [[Akira Kurosawa]].[{{refn|group=nota|El 1títol original de la pel·lícula és el nom del personatge protagonista, i ha estat transcrit seguint l'ordre tradicional de la [[onomàstica japonesa]], que anteposa el cognom (Sugata) al nom (Sanshiro). En tots els altres casos s'ha seguit el criteri occidental, al qual estan més habituats els castellanoparlants; no es parla espanyol de Kurosawa Akira, sinó d'Akira Kurosawa. Excepte error, aquest és el criteri que s'ha seguit tant amb persones reals com amb personatges ficticis. Igualment s'ha fet així amb el títol de la novel·la en què es basa la pel·lícula, ja que aquest seria el seu títol en espanyol. Pel que fa a la transcripció dels noms a l'alfabet llatí, hi ha diferents versions en les fonts utilitzades. En principi, s'ha preferit utilitzar les usades per les fonts escrites originalment en espanyol abans que les emprades en les fonts escrites originalment en anglès, francès o alemany.}}

{{Vegeu també|Akira Kurosawa}}[[Akira Kurosawa]] va néixer a [[Tòquio]] en 1910 en el si d'una família d'antics [[Samurai|samuráissamurais.]] El seu pare, Isamu, era un militar que va arribar a dirigir l'Institut d'Educació Física de l'Exèrcit, on va promoure esports tradicionals japonesos com el [[judo]] i el [[kendo]] —esport que també arribaria a practicar Akira—, però també uns altres procedents de l'estranger, com el [[beisbol]] i la [[Natació|natació.]] Encara que conservador i antisocialista, Isamu Kurosawa era d'idees moderades i afeccionat al cinema, i va transmetre aquesta afició al seu fill. En 1930 Akira va ser declarat no apte per al servei militar per un metge amic del seu pare, la qual cosa va evitar que més tard hagués de participar en la guerra. Per aquesta època, el seu interès era la pintura, encara que va suspendre l'examen d'entrada en una escola d'art. Va arribar a unir-se a la associació [[Marxisme|marxista]] Lliga d'Artistes Proletaris entre 1929 i 1932, encara que ell afirmaria més tard que mai va arribar a considerar-se [[Comunisme|comunista.]] Va romandre indecís sobre el seu futur fins a finals de 1935, quan va veure un anunci de Photo Chemical Laboratories (PCL) que sol·licitava [[Ajudant de direcció|ajudants de direcció]].[1][2]{{Harvnp|Galbraith|2005|pp=30-35}}{{Harvnp|Miret|2001|p=87}}

Els amplis coneixements de Kurosawa sobre cinema, literatura i pintura, tant japonesos com a estrangers, van convèncer a PCL i va ser contractat com a ajudant de director el febrer de 1936. Allí va treballar amb diversos directors, però principalment amb Kajiro Yamamoto, a qui va considerar sempre com el seu mestre i qui li va donar oportunitats per adquirir experiència professional, no només com a ajudant de direcció, sinó també com a [[guionista]] i [[Muntatge|muntador]]. També va coincidir amb altres dos ajudants amb els quals va fer amistat i va arribar a compartir habitatge: Senkichi Taniguchi i Ishiro Honda. El 1937 PCL es va fusionar amb altres companyies i va formar la productora [[Tōhō|Toho]], un estudi que oferia oportunitats de formació als seus ajudants perquè arribessin a ser [[Direcció de cinema|directors.]] Durant l'estiu d'aquest any, com Honda estava a l'exèrcit i Taniguchi ocupat en altres comeses, Kurosawa va ser designat primer ajudant de Yamamoto. El director va apreciar el talent del seu deixeble i el va animar a escriure guions com a primer pas cap a la direcció. Kurosawa va començar a veure publicats els seus [[Guió cinematogràfic|guions]] en revistes especialitzades i a guanyar premis i, a la fi de la dècada de 1930 el seu prestigi dins l'estudi era ja considerable.[3][2]{{Harvnp|Galbraith|2005|pp=39-47}}{{Harvnp|Miret|2001|p=87}}

El 1940 Kurosawa va col·laborar amb Yamamoto en ''El cavall'' (''Uma''), una pel·lícula sobre la r''el''ació entre una jove i el seu poltre. Ja que el director estava molt ocupat amb altres pel·lícules de Toho, Kurosawa va actuar amb una gran llibertat dirigint el rodatge de nombroses escenes i va adquirir una considerable experiència i el respecte per part de la resta de l'equip. La pel·lícula va ser estrenada en 1941 amb gran èxit de crítica i públic. Després de ''El cavall'', Kurosawa va continuar escrivint guions. Alguns van ser portats a la pantalla i per alguns li van donar premis i prestigi, però no va arribar a aconseguir cap direcció de pel·lícula.[4]{{Harvnp|Galbraith|2005|pp=50-53}} Alguns van ser rebutjats per la forta censura, que eliminava tot el que li semblava amb una influència occidental, sobretot després de l'atac japonès als Estats Units.[5]{{Harvnp|Tesson|2008|pp=14-15}}

En 1942 Kurosawa descobreix ena la [[premsa]] la publicitat d'un nou llibre: ''Sanshiro Sugata'', de Tsuneo Tomita. El cineasta finalment creia que havia trobat una bona base per a una pel·lícula, però el departament de producció de Toho no va voler negociar els drets fins que el llibre fos publicat. Quan va sortir al mercat, Kurosawa va confirmar que era una excel·lent base per a una pel·lícula, encara que va caldre esperar al fet que el novel·lista deixés de negociar amb les productores Daiei i [[Shochiku|Shochiku.]]. Finalment, sembla que va ser la intervenció de l'esposa de Tomita la que va fer que decidissin a favor de [[Akira Kurosawa|Kurosawa]] i [[Tōhō|Toho.]]. El director va escriure ràpidament un guió i el va presentar a Yamamoto, qui el va llegir amb gran interès.[6][7]{{Harvnp|Galbraith|2005|pp=54-55}}{{Harvnp|Tesson|2008|p=15}}

''Sanshiro Sugata'' és una variant de ''Musashi Miyamoto'', una popularísimafamosa novel·la autobiogràfica escrita per [[Eiji Yoshikawa]] i publicada en la segona meitat de ladels [[dècada del 1930|anys 30]] que tracta sobre l'avanç espiritual ded'un l'hàbil però salvatge espadatxí que dóna nom al llibre. Després de confiar plenament en el seu mestre, superà diverses proves davant rivals amb una gran destresa. Tomita era un mestre de [[judo]] i es va inspirar en el mestre del seu pare —Tsunejiro Tomita, al seu torn un famós mestre d'aquest art marcial— per perfilar el personatge de Yano, el mestre de Sanshiro. L'argument és paral·lel al de la novel·la de Yoshikawa, però traslladant l'acció de l'[[esgrima]] al judo.[8]{{Harvnp|Galbraith|2005|p=56}}

Sanshiro haurà d'enfrontar-se a Murai, mestre de jiu-jitsu, de la filla del qual Sayo s'ha enamorat. Després de derrotar-lo, s'enfronta en combat a mort amb Higaki Gennosuke, deixeble de Murai. El combat és a l'aire lliure, en el vessant d'una muntanya batuda pel vent, i la victòria de Sanshiro culminarà el seu aprenentatge.[9]{{Harvnp|Vidal Estévez|2005|pp=173-175}}

Als trenta-dos anys i amb una àmplia experiència que li donava confiança, [[Akira Kurosawa]] va començar el rodatge de ''La llegenda del gran judo'' el 13 de desembre de 1942. La primera seqüència es va rodar en el Santuari Asama de [[Yokohama]], i és aquella en la qual Sanshiro i Yano veuen la filla de Munai resant pel seu pare. Les escenes de la baralla entre Yano i els practicants de [[Jujutsu|jiu-jitsu]] es van rodar pocs dies més tard al costat del riu Handa, en la [[Prefectura d'Aichi|prefectura de Aichi]] i amb una temperatura extremadament freda que obligava a retirar de l'aigua als actors i traslladar-los ràpidament a l'hotel perquè entressin en calor.[10]{{Harvnp|Galbraith|2005|pp=58-59}}

La seqüència de l'última baralla va ser complexa. En el guió es descrivia clarament com els núvols de tempesta es desplaçaven amb rapidesa a causa del vent. Com semblava impossible trobar una situació així en exteriors, l'equip va preparar un decorat, va pintar uns núvols i es va disposar a crear el vent amb ventiladors. No obstant això, a Kurosawa no li van agradar els efectes especials. Va pensar que semblaria poc autèntic i que espatllaria tot el film. Per això va demanar permís per rodar en exteriors i la productora li va concedir tres dies. L'equip es va traslladar a la plana de Sengokuhara, en Hakone. Els dos primers dies no va haver-hi vent, però el tercer es va deslligar un gran vendaval que feia que els núvols solquessin el cel a tota velocitat. Malgrat les dures condicions i que els dos actors principals només vestien els seus vestits de [[judo]], ningú es va queixar.[11]{{Harvnp|Galbraith|2005|p=59}}

== AdreçaDirecció ==

[[Fitxer:Akirakurosawa-onthesetof7samurai-1953-page88.jpg|dreta|miniatura|251x251px|[[Akira Kurosawa|Kurosawa]] va dirigir el seu primer film, però ja tenia una àmplia experiència.]]

Molts anys més tard, [[Akira Kurosawa|Kurosawa]] va explicar que la llibertat proporcionada per Yamamoto durant ''el'' rodatge delde ''El cavall'' li havia proporcionat una experiència amb la qual no es va sentir un novell en debutar amb ''La llegenda del gran judo.'' També va dir que va gaudir molt dirigint aquest film i que, com en aquella època hi havia poca llibertat d'expressió, va preferir incidir en els efectes purament cinematogràfics.[12]{{Harvnp|Vidal Estévez|2005|pp=119-120}}

''La llegenda del gran judo'' mostra ja algunes de les característiques del posterior cinema de Kurosawa. Per exemple, el seu ús de l'escombratge vertical en comptes del [[Fosa (cinema)|fos]] per puntuar el pas d'unes escenes a unes altres. Una forma més enginyosa d'expressar el transcurs del temps és el seguiment de les vicissituds de l'esclop que abandona Sanshiro després d'unir-se al mestre Jano fins que aquell acaba surant en el riu arrossegat pel corrent.[13]{{Harvnp|Galbraith|2005|pp=56-57}}

Una de les escenes que destaca la crítica és la del combat del mestre Jano al costat del riu: la il·luminació és escassa, la qual cosa fins i tot dificulta el seguiment de l'acció; el so del vent és important i anticipa el del combat final; els lluitadors surten de camp sense que la càmera es mogui en le seguiment dels seus moviments; la càmera s'abat sobre un dels combatents quan cau al sòl...[14]{{Harvnp|Tesson|2008|p=18}}

Una seqüència que no apareix en la novel·la de Tomita és aquella en la qual Sanshiro es llança a l'estany per protestar pel tracte que rep del seu mestre. Tant la capbussada com la revelació que té Sanshiro amb la [[Lotus de l'Índia|flor de lotus]] —un símbol habitualment utilitzat en el [[Budisme|budisme—]] són creacions de Kurosawa. La bellesa de l'instant es veu incrementada pel vapor que sembla pujar des de l'aigua, un efecte que pot ser de l'aigua calenta que l'equip va llançar a l'estany perquè Fujita no es congelés durant aquella nit hivernal. La importància de la seqüència ve realçada per referències que es fan posteriorment.[{{Harvnp|Klinger|2006|pp=12-15]}}

Els estudiosos també han destacat detalls com el panell que cau a velocitat lenta sobre un lluitador vençut, anticipant una escena similar en ''[[Shichinin no Samurai|Els set samuráis.]]'' Aquest tipus de detalls van influir en directors nord-americans com [[Sam Peckinpah.]][16].{{Harvnp|Vidal Estévez|2005|p=38}}

En un sentit diferent, han estat destacades les seqüències en les quals apareix Sayo. En la primera d'elles, està resant pel seu pare en el temple i després hi ha un descens per una escala. El seguiment que fa Sanshiro dóna lloc a noves trobades impregnades d'un suau erotisme.[14]{{Harvnp|Tesson|2008|p=18}}

Però la seqüència més destacada és la del combat final entre Sanshiro i Gennosuke, fins al punt que l'historiador Donald Richie la va definir com «la més famosa de tot el cinema japonès».[{{Harvnp|Klinger|2006|p=17]}} Va tenir un considerable impacte i va servir de model per a nombroses escenes similars en pel·lícules posteriors de samurais.[7]{{Harvnp|Tesson|2008|p=15}}

Denjiro Okochi interpreta a Shogoro Jano, un personatge inspirat en [[Jigoro Kano]], fundador del [[judo]], una nova [[art marcial]] que competeix amb el tradicional [[jiu-jitsu.[7]].{{Harvnp|Tesson|2008|p=15}} Jano és el primer dels mestres que apareixen en diverses pel·lícules de [[Akira Kurosawa|Kurosawa]] servint de guia als seus respectius aprenents, com el comissari Sato en ''[[Nora inu|El gos rabiós]]'', Kambei i Kyuzo en ''[[Shichinin no Samurai|Els set samurais]]'' o el metge que dóna nom a [[Barba-roja (pel·lícula)|Barba-roja]].[18]{{Harvnp|Vidal Estévez|2005|p=37}} Okochi era l'actor més conegut i per això va cobrar més que Fujita i el seu nom apareix abans en els títols.[19]{{Harvnp|Galbraith|2005|pp=57-58}}

Encara que el seu personatge és més important, Susumu Fujita va cobrar menys pel seu treball que Denjiro Okochi, que era un actor més prestigiós. ''La llegenda del gran judo'' va llançar la seva carrera. L'actor portava treballant a [[Tōhō|Toho]] des de 1939, sobretot en [[Cinema bèl·lic|pel·lícules bèl·liques]], però encara no passava de ser una promesa. Tenia uns ulls expressius que contrastaven amb el seu imponent físic. Fujita va continuar col·laborant amb [[Akira Kurosawa|Kurosawa]] en diverses pel·lícules més fins al final de la dècada, moment en què va ser substituït en el seu protagonisme per [[Toshirō Mifune|Toshiro Mifune.]] Anys més tard va interpretar petits papers en altres films del ja consagrat director.[19]{{Harvnp|Galbraith|2005|pp=57-58}}

El personatge de Sanshiro està inspirat en el [[Judo|judoka]] Saigo Shiro, qui va ser reclutat per [[Jigoro Kano]] per a la seva escola.[20]{{Harvnp|Klinger|2006|p=2}} És un jove de condició humil i modals rudes que vol iniciar-se en les [[Art marcial|arts]] marcials.[21]{{Harvnp|Tesson|2008|pp=15-18}} Anticipa altres futurs personatges de Kurosawa en tant que segueix un procés d'aprenentatge doble: el de l'art marcial que ha triat i el de l'espiritualitat a través de l'ajuda del seu mestre.[22]{{Harvnp|Galbraith|2005|p=57}}

En una pel·lícula essencialment masculina, hi ha un personatge femení de gran importància. Sayo, interpretada per Yukiko Todoroki, és la filla del mestre Murai, un dels oponents de Sanshiro. Tot i així, l'amor sorgirà entre els dos joves, amb un suau tractament de l'[[erotisme]] per part de Kurosawa.[14]{{Harvnp|Tesson|2008|p=18}}

Hansuke Murai, interpretat per Takashi Shimura, és un veterà mestre de [[Jujutsu|jiu-jitsu]] i el principal rival de Sanshiro.[16]{{Harvnp|Vidal Estévez|2005|p=38}}

Saburo Monma —encarnat per Yoshio Kosugi— és un brutal lluitador de jiu-jitsu que s'enfronta a Sanshiro i mor durant el combat.[14]{{Harvnp|Tesson|2008|p=18}}

Osumi —la filla de Monma interpretada per Ranko Hanai— vol venjar al seu pare, que va morir en el seu enfrontament amb Sanshiro. Per a això intenta accedir fins al jove lluitador amb un ganivet.[14]{{Harvnp|Tesson|2008|p=18}}

La pel·lícula és fruit tant del temps en què va ser rodada, amb l'explosió nacionalista que va donar lloc a la guerra, com del [[Era Meiji|període Meiji]] en el qual se situa l'acció, caracteritzat per l'obertura a Occident. D'una banda hi ha un discurs tradicionalista que subratlla els valors de l'educació japonesa, tals com a autodisciplina, confiança en la jerarquia i fe en l'esperit; d'altra banda hi ha una defensa de la renovació, amb una substitució d'un [[art marcial]] antiga per una altra més refinada.[18]{{Harvnp|Vidal Estévez|2005|p=37}}

Malgrat al missatge tradicional, [[Akira Kurosawa|Kurosawa]] va haver d'enfrontar-se per primera vegada amb la censura. El comitè va fer que s'assegués davant ells i al director li va semblar que estava sent jutjat per haver comès un crim. En principi, la pel·lícula no hauria d'haver tingut cap problema; tractava sobre arts marcials japoneses i la seva espiritualitat, i la vestimenta del antagonista de Sanshiro suggeria que estava corromput per Occident. No obstant això, el director va haver d'escoltar el retret que el seu film semblava massa «britànic-americà», sobretot en les escenes romàntiques. Va haver de prendre la paraula el prestigiós [[Direcció de cinema|director]] [[Yasujirō Ozu|Yasujiru Ozu]], que era part del comitè, per dir que ''La llegenda del gran judo'' era una obra mestra, amb el que va concloure el procés.[23]{{Harvnp|Galbraith|2005|pp=59-60}}

''La llegenda del gran judo'' es va estrenar el 25 de març de 1943 i va tenir un gran acolliment per part de la [[Crítica de cinema|crítica.]]. També va ser un èxit de públic, la qual cosa s'explica tant per l'èxit previ de la novel·la en la qual es basava la pel·lícula com pel fet que s'estrenaven pocs films en aquella època. [[Akira Kurosawa|Kurosawa]] va rebre el Premi Nacional de Cinema de mans del [[Primer Ministre del Japó|primer ministre.]] El film va rebre també el Premi Sadao Yamanaka, creat en honor del director japonès mort, i va quedar segona en la classificació de les millors pel·lícules de l'any.[24]{{Harvnp|Galbraith|2005|p=60}}

La pel·lícula va ser reestrenada el 1944, moment en què es van tallar diverses escenes per reduir la durada del film. Pel que sembla, la destrucció de nombroses sales d'exhibició va fer que el govern japonès aprovés una norma per la qual es reduïa la durada de les cintes a fi de permetre la projecció d'un major nombre de pel·lícules als escassos cinemes que seguien oberts.[25]{{Harvnp|Klinger|2006|p=5}}

Altres fragments van ser suprimits per la censura de les forces d'ocupació aliades després del final de la guerra. Els vencedors consideraven que la perviviencia d'idees del Japó feudal era el que havia fet possible el [[Militarisme japonès|militarisme]] agressiu que va conduir a la guerra. Per això es van tallar certes referències a la necessitat de mantenir una obediència cega al mestre.[26]{{Harvnp|Klinger|2006|p=4}}

Posteriorment es va comprovar que s'havien perdut uns disset minuts dels noranta-set que la pel·lícula tenia originalment. Ja que no eren seqüències imprescindibles, el 1952 es va restaurar el film en la seva reestrena substituint els buits amb textos explicatius. La mutilació fa que alguns personatges desapareguin sense explicació. Aquesta versió és la que es va estrenar a Occident en 1974, quan [[Akira Kurosawa|Kurosawa]] ja era un director consagrat, i la que es va difondre posteriorment en [[Film domèstic|vídeo domèstic]] domèstic.[24]{{Harvnp|Galbraith|2005|p=60}}

En [[Dècada del 1990|l'última dècada del segle XX]], després de l'ensorrament de la [[Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques|Unió Soviètica]], es va localitzar a [[Moscou]] un fragment de la pel·lícula procedent del [[Manxukuo|Manchukuo]] i que contenia alguns dels fragments perduts. Gràcies a aquesta troballa, en 2002 es va poder confeccionar una versió restaurada de noranta-un minuts de durada.[25]{{Harvnp|Klinger|2006|p=5}}

Gràcies el bon acolliment de ''La llegenda del gran judo'', la productora va oferir a Kurosawa realitzar una continuació. El resultat va ser ''La nova llegenda del gran judo'' (''Zoku Sugata Sanshiro''), pel·lícula de 1945 rodada sense molt interès pel director i que no aporta res de nou al tema.[27]{{Harvnp|Tesson|2008|p=19}} Està considerada com la pitjor pel·lícula de [[Akira Kurosawa|Kurosawa]] i se li retreu un to de propaganda [[Nacionalisme japonès|nacionalista]] que està absent en la seva òpera primera.[28]{{Harvnp|Galbraith|2005|p=67}}

En 1965 es va rodar una nova versió de la pel·lícula en la qual Akira Kurosawa va fer de [[Producció de cinema|productor]], [[guionista]] i muntador, i [[Toshirō Mifune|Toshiro Mifune]] interpretava al mestre Jano.[29]{{Harvnp|Klinger|2006|p=9}}