Imperi Romà d'Orient: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Versaleta
m Amb majúscula
Línia 101:
{{Grècia}}
{{FixHTML|end}}
L''''Imperi Romà d'Orient'''<ref>{{ref-web | cognom = Cerezo Arruga | nom = A. | títol = La problemàtica almogàver a l'Imperi Romà d’Orient | data = 2014 | url = http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/66189}}</ref> o, durant la seva fase [[medieval]], '''Imperi Bizantí'''<ref>{{ref-llibre | cognom = Marcos | nom = E. | capítol = Els catalans i l'Imperi bizantíBizantí | editor = {{Versaleta|Ferrer i Mallol}}, M. T. | títol = Els catalans a la Mediterrània oriental a l'edat mitjana | data = 2003 | editorial = Institut d'Estudis Catalans | isbn = 9788472836709}}</ref> fou la part oriental de l'[[Imperi Romà]], centrada a [[Constantinoble]], que després de la [[caiguda de l'Imperi Romà d'Occident]] l'any [[476]] assumí la jurisdicció sobre la totalitat de l'Imperi. Els seus habitants i les nacions veïnes s'hi referien simplement com a '''Imperi Romà''' (en [[grec]]: '''Βασιλεία Ῥωμαίων''', ''Basileía Rhōmaíōn''), '''Imperi dels romans''' o '''Romània''' (en grec: '''Ῥωμανία''', ''Rhōmanía''). Els seus [[llista d'emperadors bizantins|emperadors]] continuaren la successió ininterrompuda dels [[emperador romà|emperadors romans]], preservant les tradicions legals i culturals grecoromanes. En el món islàmic era conegut principalment com a '''Rum''' (en [[àrab]] '''روم''', ''Rûm'', '[[Roma]]<nowiki/>'). A causa del domini lingüístic, cultural i demogràfic del [[grec medieval]],<ref>Davies (1996), 245<br />* Moravcsik (1970), 11–12<br />* Lapidge (1998), 79<br />* Winnifrith–Murray (1983), 113</ref> gran part dels seus contemporanis de l'[[Europa]] occidental el coneixien com a ''Imperium Graecorum'' o '''Imperi dels grecs''' (vegeu també la [[#Denominació|secció d'etimologia]]).
 
L'evolució de l'Imperi Romà d'Orient a partir de l'antic Imperi Romà pot ser vist com un procés que començà quan l'emperador [[Constantí I el Gran|Constantí I]] transferí la capital de [[Nicomèdia]], a [[Anatòlia]], a la ciutat de [[Bizanci]], que fou rebatejada amb el nom de Nova Roma o Constantinoble, al [[Bòsfor]]. Al segle VII, sota el regnat de l'emperador [[Heracli]], les reformes del qual canviaren la naturalesa de l'[[exèrcit bizantí|exèrcit de l'imperi]] i reconegueren el [[grec]] com la llengua oficial, l'imperi ja havia agafat un caràcter diferent.
 
Durant la seva existència mil·lenària, l'imperi sofrí nombroses desfetes i pèrdues de territori, especialment durant les [[guerres romano-sassànides|guerres romanosassànides]] i les [[guerres arabobizantines]]. Tot i que la seva influència a l'Àfrica del Nord i l'Orient Pròxim havia entrat en declivi com a resultat d'aquests conflictes, l'Imperi bizantíBizantí continuà sent una de les forces més potents d'Europa en termes econòmics, culturals i militars. Després d'un últim ressorgiment sota la [[Comnè|dinastia comnena]] al [[segle XII]], l'imperi caigué en un llarg declivi durant les [[guerres Otomano-bizantines|guerres otomanobizantines]], i s'acabà amb la [[caiguda de Constantinoble]] al [[segle XV]].
 
L'imperi, un bastió del [[cristianisme]] i un dels principals centres de comerç del món, contribuí a protegir Europa occidental de l'[[expansió de l'islam]], proporcionà una [[Moneda bizantina|moneda]] estable en or a la regió mediterrània, influí en el dret, el sistema polític i els costums de gran part d'Europa i l'Orient Pròxim, i preservà gran part de les obres literàries i el coneixement científic de [[antiga Grècia|l'antiga Grècia]], [[antiga Roma|Roma]] i moltes altres cultures.
Línia 113:
Mentre que els seus habitants l'anomenaven simplement [[Imperi Romà]] i ells es consideraven «romans», els habitants dels territoris occidentals parlaven de l{{'}}''Imperi dels grecs''<ref>Gyula Moravcsik, Samuel R. Rosenbaum: ''Byzantium and the Magyars'', p. 11</ref> o ''Imperi de Constantinoble''. El nom d'''Imperi bizantí'' és un terme modern que hagués desorientat els seus contemporanis. El nom original de l'imperi en grec era ''Romania'' (Ρωμανία) o ''Basileía Romaíon'' (Βασιλεία Ρωμαίων), traducció directa del nom en llatí de l'Imperi Romà, ''Imperium Romanorum''. L'expressió ''Imperi bizantí'' prové de [[Bizanci]], l'antic nom de Constantinoble, i és una creació de l'historiador alemany Hieronymus Wolf, que el [[1557]], un segle després de la [[caiguda de Constantinoble]], el va utilitzar en la seva obra ''Corpus Historiae Byzantinae''. Amb aquesta denominació, va designar l'imperi existent durant aquest període de la història en contraposició a les cultures grega i romana de l'antiguitat clàssica. El terme no es va començar a consolidar fins al [[segle XVII]], quan va ser popularitzat per autors francesos, com [[Montesquieu]].<ref>C. R. Fox: [http://www.romanity.org/htm/fox.01.en.what_if_anything_is_a_byzantine.01.htm ''What, If Anything, Is a Byzantine?'']</ref>
 
L'èxit del terme pot tenir una certa relació amb el rebuig històric d'Occident de considerar l'Imperi bizantíBizantí com l'hereu legítim de l'[[antiga Roma]], rebuig alimentat des que en el segle IX [[Carlemany]] i els seus successors van esgrimir el document [[apòcrif]] conegut com a ''Donació de Constantí'' per proclamar-se emperadors romans, amb la connivència del papat. Des d'aquesta època, el títol [[Emperador romà|''Imperator Romanorum'']] ('emperador dels romans') va quedar reservat als sobirans del [[Sacre Imperi Romanogermànic]], mentre que l'emperador de Constantinoble era anomenat a Occident ''Imperator Graecorum'' ('emperador dels grecs'), i els seus dominis, ''Imperium Graecorum'', ''Graecia'', ''Terra Graecorum'' o fins i tot ''Imperium Constantinopolitanus''.
 
Més tard, la paraula ''bizantí'' va adquirir un sentit pejoratiu, com a sinònim de 'decadent', a causa de l'obra d'historiadors com [[Edward Gibbon]], [[William Lecky]] o el mateix [[Arnold J. Toynbee]] que, comparant la civilització bizantina amb l'antiguitat clàssica, van veure la història de l'Imperi bizantíBizantí com un període de decadència prolongat. Va influir segurament també en aquesta apreciació el punt de vista dels croats provinents dels regnes de l'Europa occidental que van visitar l'imperi a partir de finals del [[segle XI]].
 
== Història ==
Línia 121:
A finals del [[segle III]], [[Dioclecià]] va instituir el règim de govern conegut amb el nom de ''[[tetrarquia]]'' per tal d'assegurar el control de l'[[Imperi Romà]] i fer-ne més eficient l'administració: l'imperi va ser dividit en dues meitats governades per dos emperadors (augusts o ''augusti''), cada un dels quals incorporava al govern un «viceemperador» i futur hereu (cèsar o ''caesares''). Després de l'abdicació de Dioclecià, el sistema va perdurar pocs anys i es va obrir un [[Crisi del segle III|període de guerres civils]] que no van concloure fins al [[324]], quan [[Constantí I el Gran|Constantí I]] va unificar ambdues parts de l'imperi. Constantí va reconstruir la ciutat de [[Bizanci]], que seria la nova capital al [[330]], i la va anomenar ''Nova Roma'', tot i que popularment se la coneixia amb el nom de ''Constantinoble'' (en grec, ''Constantinoupolis'' o 'ciutat de Constantí'). La nova administració va instal·lar-se en la capital, que tenia una situació estratègica envejable ben situada al nus de les rutes comercials més importants de la [[Mediterrània]] oriental.
 
A la mort de l'emperador [[Teodosi I el gran|Teodosi]] ([[395]]), l'imperi es va dividir definitivament: [[Flavi Honori]], el seu fill gran, va heretar-ne la meitat occidental amb capital a [[Roma]], mentre que al seu altre fill, [[Arcadi]], li va correspondre la meitat oriental amb capital a Constantinoble. Per a la majoria dels autors, és a partir d'aquest moment quan comença pròpiament la història de l'Imperi bizantíBizantí, que es perllongaria durant gairebé un mil·lenni.
 
L'Imperi Romà d'Occident va desaparèixer com a tal el [[476]], quan el jove [[Ròmul August]] va ser deposat pel cabdill germànic [[Odoacre]], però a l'Imperi d'Orient els successors de Teodosi van ser capaços de conjurar les successives invasions de pobles bàrbars:
Línia 135:
* El [[552]], els bizantins van intervenir en disputes internes de la [[Hispània]] visigoda i van annexionar-se extensos territoris del sud de la península Ibèrica. La presència bizantina a Hispània es perllongà fins a l'any [[620]].
 
[[Fitxer:ImperiBizantí550.png|thumb|left|230px|Mapa de l'Imperi bizantíBizantí el [[550]]. En verd s'indiquen les conquestes de [[Justinià I]]]]
 
L'època de Justinià no solament destaca pels seus èxits militars sinó que sota el seu regnat Bizanci va viure una època d'esplendor cultural, malgrat la clausura de l'acadèmia d'Atenes. Cal destacar, entre moltes d'altres, les figures dels poetes [[Nonnos (poeta)|Nonos de Panòpolis]] i [[Pau Silenciari]], l'historiador [[Procopi (historiador)|Procopi]] i el filòsof Joan Filopó. Entre 528 i 533, una comissió nomenada per l'emperador va codificar el [[dret romà]] en l'anomenat ''Corpus Iuris Civilis'', fent possible així la transmissió a la posteritat d'un dels llegats del món antic més importants. Al mateix temps, es portaran a terme grans obres arquitectòniques com l'[[Santa Sofia (Istambul)|església de Santa Sofia]], dissenyada pels científics [[Antemi de Tralles]] i [[Isidor de Milet]].
Línia 149:
Uns anys més tard, l'emperador [[Constantí IV]] ([[668]]-[[685]]) es veié obligat a acceptar la creació del regne independent dels [[búlgars]] a la província de [[Mèsia]]. Durant tota aquesta època, a més, diversos [[pobles eslaus]] es van instal·lar als [[Balcans]], i arribaren fins i tot al [[Peloponès]]. Pel que fa a la part occidental, la invasió dels [[longobards]] va fer molt més precari el domini bizantí sobre Itàlia.
 
Entre els anys [[726]] i [[843]], l'Imperi bizantíBizantí va ser esquinçat per les lluites internes entre els [[iconoclasta|iconoclastes]], partidaris de la prohibició de les imatges religioses, i els [[iconòdul]]s, contraris a la prohibició. La primera època iconoclasta es va prolongar des del 726, any en què [[Lleó&nbsp;III (emperador)|Lleó III]] (717-741) va suprimir el culte a les imatges, fins al [[783]], quan aquest culte va ser restablert pel [[II Concili de Nicea|II concili de Nicea]]. La segona va tenir lloc entre [[813]] i [[843]], any en què va ser restablerta definitivament l'ortodòxia.
 
Malgrat una certa decadència militar, política i econòmica, cal destacar el fet que l'imperi va seguir existint. Per això, actualment els historiadors consideren que, malgrat l'aparent decadència d'aquests segles, la supervivència de l'estat bizantí fou deguda a la fortalesa de tota l'estructura social i política i a les importants reformes dels emperadors de l'època. En aquest sentit, cal tenir presents alguns fets significatius:
Línia 180:
[[Fitxer:PriseDeConstantinople1204PalmaLeJeune.JPG|thumb|200px|Setge de Constantinoble de [[1204]]]]
{{principal|Quarta Croada}}
[[Frederic Barbaroja|Frederic Barba-roja]], emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, va intentar conquerir sense èxit l'imperi durant la [[Tercera Croada|tercera croada]], però va ser la quarta la que va tenir un efecte més devastador sobre l'Imperi bizantíBizantí.
 
La intenció inicial de la [[Quarta Croada|quarta croada]] era conquerir Egipte. Tanmateix, unes expectatives de reclutament de croats molt superiors a les que realment es varen donar provocaren l'endeutament dels líders croats. En aquest context, el [[Aleix IV Àngel|príncep Aleix]], fill de l'emperador derrocat [[Isaac II Àngel]], va prometre una extraordinària recompensa si els croats l'ajudaven a recuperar el tron imperial bizantí. Els croats reeixiren a derrocar l'usurpador [[Aleix III Àngel]] i entronitzaren el príncep Aleix amb el títol d'[[Aleix IV Àngel]]. Tanmateix, poc després, aquest fou assassinat per un nou usurpador, l'emperador [[Aleix V Ducas]], que es negà a saldar els deutes de l'emperador assassinat Aleix IV Àngel. Finalment, els croats tornaren a [[Setge de Constantinoble (1204)|atacar Constantinoble]] i la ciutat va caure el [[12 d'abril]] del [[1204]], i fou sotmesa a un brutal saqueig.
 
=== Restitució de l'Imperi bizantíBizantí ===
{{principal|Setge de Constantinoble (1260)}}
A partir d'aleshores, es fundà l'[[Imperi Llatí de Constantinoble|Imperi llatí de Constantinoble]] així com altres [[estats croats]] en els territoris europeus de l'extint l''''Imperi bizantí'''. A més, sorgiren estats grecs que es proclamaven hereus de Bizanci: l'[[Imperi de Nicea]] i l'[[Imperi de Trebisonda]], així com el [[Despotat de Morea]], el [[Despotat de l'Epir]], el [[Despotat de Sinope]], etc. El primer, controlat per la [[Llista d'emperadors bizantins#Dinastia Paleòleg|dinastia Paleòleg]], va [[Setge de Constantinoble (1260)|reconquerir Constantinoble]] el [[1261]], sota el regnat de [[Miquel VIII Paleòleg]], i va derrotar l'Epir, revitalitzant l'imperi. Tanmateix, estaven massa preocupats amb Europa, quan s'estava produint un important increment de la penetració dels turcs a l'Àsia Menor, cosa que seria ben aviat el principal problema.
Línia 194:
Durant el [[segle XIV]], l'imperi va haver d'afrontar la terrible revolta de la [[Companyia Catalana d'Orient]] i dues devastadores guerres civils. Durant un temps, l'imperi va sobreviure perquè [[seljúcides]], [[mongols]] i [[perses safàvides]] estaven massa dividits per a poder atacar, però finalment els [[turcs otomans]] van envair totes les possessions bizantines a excepció d'unes poques ciutats portuàries.
 
=== Caiguda final de l'Imperi bizantíBizantí en mans dels otomans ===
{{principal|Caiguda de Constantinoble}}
Finalment, la [[caiguda de Constantinoble]] es va produir després d'un setge de dos mesos dut a terme per [[Mehmet II]], el [[29 de maig]] de [[1453]]. L'últim emperador bizantí, [[Constantí XI Paleòleg]], va ser vist per última vegada quan entrava en combat defensant les muralles. Mehmet II també va conquerir [[Mistra]] el [[1460]] i el darrer nucli, Trebisonda, el [[1461]]. Era la fi de l'imperi.
Línia 200:
== El món bizantí ==
=== Demografia ===
Són molt poques les dades que permeten calcular la població de l'Imperi bizantíBizantí, tot i que se sap que la major concentració de població va estar sempre en la part asiàtica de l'imperi, especialment en el litoral de l'[[Mar Egeu|Egeu]] d'[[Àsia Menor]].
 
Es calcula<ref>J. C. Russell Russell (1958): «Late Ancient and Medieval Population». ''Transactions of the American Philosophical Society'', 48 (3)</ref> que a finals del [[segle IV]] la població total de l'Imperi Romà d'Orient era d'uns 25 milions, repartits en una àrea d'aproximadament 1.600.000&nbsp;km². En el [[segle IX]], després de la pèrdua de les províncies de [[Regió de Síria|Síria]], [[Egipte]] i [[Palestina]] i la crisi de població del [[segle IV]], es calcula que devien viure dins l'[[imperi]] uns 13 milions de persones en un territori de 745.000&nbsp;km². Al [[segle XIII]], amb les importants pèrdues territorials patides per l'imperi, no és probable que els ''[[basileu]]s'' dirigissin el destí de més de 4.000.000 de persones. Des d'aleshores, el territori de l'imperi i la seva població van anar decreixent ràpidament fins a la caiguda de [[Constantinoble]] el [[1453]].
Línia 213:
 
=== Economia ===
L'economia bizantina va ser la més avançada d'Europa durant molts segles. Les reformes de [[Constantí V]] al voltant de l'any [[765]] marcaren el començament d'un ressorgiment que va ser continuat fins al 1204. Des del segle X fins al final del [[segle XII|XII]], l'Imperi bizantíBizantí mostrava al món una imatge de grandesa i els viatgers quedaven impressionats per la riquesa que s'acumulava a la capital. Tot això va canviar amb l'arribada de la [[Quarta Croada|quarta croada]], que va ser una veritable catàstrofe.<ref>P. Magdalino: ''Medieval Constantinople'', 532.</ref> Els Paleòleg intentaren reactivar l'economia, però l'últim estat bizantí no aconseguí recuperar el control del poder econòmic. Gradualment, també perdrien la seva influència en les diverses activitats del comerç i els mecanismes de control dels preus, així com el control sobre la sortida dels metalls preciosos i, segons alguns erudits, fins i tot sobre la capacitat d'encunyar monedes.<ref>K. P. Matschke: ''Commerce, Trade, Markets, and Money'', 805–806.</ref>
 
==== L'agricultura i la indústria ====
Línia 222:
==== El comerç ====
[[Fitxer:Solidus-Justinian II-Christ b-sb1413.jpg|thumb|250px|''Solidus'' de [[Justinià II]]]]
El comerç va gaudir d'una gran importància, recolzat en el prestigi que tenia la seva [[Moneda bizantina|moneda]], el [[sòlid bizantí]], en el comerç mundial de l'època. Per la seva situació geogràfica, l'Imperi bizantíBizantí va ser un intermediari necessari entre Orient i el [[Mediterrani]], com a mínim fins al [[segle VII]], quan l'[[Islam]] es va apoderar de les províncies meridionals de l'imperi. Va ser especialment important la posició de la capital que controlava el pas d'[[Europa]] a [[Àsia]]; dominaven l'[[estret del Bòsfor]], i amb això tenien el control dels intercanvis entre el Mediterrani, des d'on s'accedia a l'Europa occidental, i el [[mar Negre]], que enllaçava amb el nord d'[[Àfrica]] i [[Rússia]].
 
Existien tres rutes principals que enllaçaven el Mediterrani amb l'Extrem Orient:
Línia 284:
{{principal|Marina bizantina}}
 
La marina bizantina va ser la força naval de l'Imperi bizantíBizantí. Així com l'imperi mateix, en els seus orígens es va desenvolupar a partir de la [[marina romana]], però en comparació amb la seva predecessora va tenir un paper més important en la defensa de l'imperi. La marina romana operava com a policia marítima per desactivar amenaces, però la marina de l'Imperi bizantíBizantí era vital per a l'existència de l'imperi, a qui molts historiadors han qualificat d'''imperi marítim''.
 
La marina bizantina va tenir un paper preponderant en l'hegemonia de l'imperi, gràcies a les seves àgils embarcacions, anomenades ''[[dromos]]'' i l'ús d'armes innovadores com el "[[foc grec]]". La superioritat naval de Bizanci li va proporcionar el domini del Mediterrani oriental fins al [[segle XI]], quan va començar a ser substituïda per l'incipient poder d'algunes ciutats estat italianes, especialment la [[República de Venècia]].
 
La primera amenaça a l'hegemonia de la [[marina romana]] va venir dels [[vàndals]] al [[segle V]], però va ser liquidada per les guerres de [[Justinià I]] al segle següent. El restabliment d'una marina bizantina permanent i la introducció de les galeres en el mateix període marca la independència i el desenvolupament de les característiques primàries de la marina bizantina. Aquest procés va augmentar durant l'adveniment de l'[[Islam]]. Després de les pèrdues del llevant mediterrani i de l'[[Àfrica]], el [[Mar Mediterrani|Mediterrani]] es va convertir en un camp de batalla entre l'Imperi bizantíBizantí i l'imperi dels àrabs. En aquest punt, va ser molt important la marina bizantina, no sols per a la defensa de les possessions imperials al mar, sinó per a repel·lir atacs contra [[Constantinoble]]. Amb l'ús del "[[foc grec]]", l'arma secreta bizantina més letal, [[Constantinoble]] es va salvar de diversos setges i en moltes batalles la victòria va ser per a les tropes de l'Imperi bizantíBizantí.
 
=== La religió ===
Línia 310:
{{Principal|Llengües de l'Imperi Romà|Llengua grega}}
 
En els orígens de l'Imperi bizantíBizantí va existir una situació de [[diglòssia]] entre el [[llatí]] i el [[Grec antic|grec]]. La primera era la llengua de l'administració estatal, mentre que el grec era la llengua parlada i el principal vehicle d'expressió literària; dins l'Església i en l'educació s'utilitzava el grec. A això, s'ha d'afegir que en altres regions de l'imperi es feien servir altres llengües, com l'[[arameu]] i la seva variant el [[sirià]], a [[Regió de Síria|Síria]] i [[Palestina]], i la [[llengua copta]] a [[Egipte]].
 
Amb el temps, el llatí va ser definitivament desplaçat pel grec, que es va convertir també en la llengua de l'administració imperial. És significatiu que ja en època [[Heracli|d'Heracli]] el títol d'[[August (títol)|''augustus'']], en llatí, fos substituït pel de ''[[basileus]]'', en grec. Però el llatí encara va continuar apareixent en inscripcions i en monedes fins al [[segle XI]].
Línia 365:
 
== Llegat ==
l'Imperi bizantíBizantí va ser una organització multicultural, hereva de la tradició romana, que va desaparèixer el [[1453]], i era un regne grec de religió ortodoxa. L'escriptor britànic [[Robert Byron]] va descriure la seva essència com el resultat d'una triple fusió: un cos romà, una ment grega i una ànima oriental.
 
Bizanci va ser l'única potència estable de l'[[edat mitjana]]. La seva influència va servir de factor estabilitzador a Europa, de barrera contra la pressió de les conquestes dels exèrcits islàmics i actuant com a enllaç amb el passat clàssic i la seva antiga legitimitat.
Línia 371:
La caiguda de l'imperi va ser traumàtica, tant que durant molt de temps es va considerar el [[1453]] com la divisió entre l'edat mitjana i l'[[edat moderna]]. El conquistador [[Imperi Otomà|otomà]] [[Mehmet II]] i els seus successors es consideraren a si mateixos hereters legítims dels emperadors bizantins fins a la fi de l'[[Imperi Otomà|Imperi otomà]], a principis del [[segle XX]]. Tanmateix, el paper de l'emperador bizantí com a cap de l'ortodòxia oriental va ser reclamat pels [[Grans Ducs de Moscou|grans ducs de Moscou]] començant per [[Ivan III]]. El seu net [[Ivan IV de Rússia|Ivan el Terrible]] es convertiria en el primer [[tsar]] de [[Rússia]], títol (tsar) que prové del cèsar romà. Els seus successors van recolzar la idea que [[Moscou]] era l'hereva legítima de [[Roma]] i [[Constantinoble]], la tercera Roma, una idea mantinguda per l'Imperi Rus fins a la seva fi a començaments del [[segle XX]].
 
Des del punt de vista comercial, Bizanci era el punt de partida de la [[ruta de la Seda]], l'eix econòmic que unia [[Europa]] amb [[Orient]], per on s'importaven matèries de luxe com la [[seda]] i les [[espècies]]. La interrupció d'aquesta ruta a causa de la desaparició de l'Imperi bizantíBizantí va provocar l'obertura de noves rutes comercials i és així com espanyols i portuguesos van arribar a Amèrica i a Àfrica, tot buscant rutes alternatives. Els portuguesos van acabar la conquesta abans i van disposar dels recursos necessaris amb antelació per crear un imperi atlàntic que permetria arribar a l'[[Índia]] tot circumnavegant [[Àfrica]]. Els espanyols posteriorment patrocinarien Colom i diversos conquistadors per crear un imperi que transformaria Espanya en la primera superpotència mundial.
 
Bizanci va tenir un paper important en la conservació de textos clàssics, tant en el món islàmic com en l'Europa occidental, que serien clau per al desenvolupament del [[Renaixement]]. La seva tradició historiogràfica va ser una font d'informació sobre els èxits del món clàssic. Fins al punt que es creu que el ressorgiment cultural, econòmic i científic del [[segle XV]] no hauria sigut possible sense les bases establertes per la Grècia bizantina. D'altra banda, la influència de Bizanci en qüestions com la [[teologia]] seria vital per als pensadors europeus com [[sant Tomàs d'Aquino]].