Obre el menú principal

Canvis

31.968 octets eliminats ,  fa 6 mesos
cap resum d'edició
La [[baixa edat mitjana]] es caracteritzà, a partir del segle XI, per un canvi de tendència: l'agricultura de l'Occident europeu començà a generar excedents comercialitzables i es produí un desenvolupament de les [[ciutat]]s impulsat per una intensa activitat comercial. El període d'expansió econòmica fou bruscament interromput a mitjan [[segle XIV]]: fou el principi del trencament de les estructures econòmiques i socials del sistema senyorial imperant i l'inici de molts dels trets bàsics de l'[[edat moderna]] europea.
 
En aquest llarg període de mil anys, hi hagué fets i processos molt diferents, diferenciats temporalment i geogràfica, que responien tant a influències mútues amb altres civilitzacions i territoris com a dinàmiques internes. Algunes en tingueren una gran projecció cap al futur i foren les bases de l'expansió europea posterior i del desenvolupament d'una incipient vida urbana i una [[burgesia]] que, amb el temps, desenvoluparien el [[capitalisme]].<ref name="Hilton">Hilton, Rodney (ed., artículos de Maurice Dobb, Karl Polanyi, R. H. Tawney, Paul Sweezy, Kohachiro Takahashi, Christopher Hill, Georges Lefebvre, Giuliano Procacci, Eric Hobsbawm y John Merrington). ''La transición del feudalismo al capitalismo''. Barcelona: Crítica. 1977 {{ISBN|84-7423-017-9}}. </ref> També sorgiren formes polítiques noves: el [[califat]] islàmic, els poders universals de la cristiandat llatina ([[pontificat]] i el [[Sacre Imperi Romà Germànic|Sacre Imperi]]), l'[[Imperi Bizantí]] i els regnes [[eslaus]] integrats en la [[cristiandat oriental]]; i en menor escala, tota mena de [[Ciutat estat|ciutats estat]], des de les petites [[ciutat imperial lliure|ciutats imperials lliures]] fins a repúbliques italianes que van mantenir imperis marítims ([[República de Venècia]]); i les monarquies feudals que, transformades en un model de [[monarquia autoritària]], prefiguren l'[[estat]] modern.A finals de l'edat mitjana es va descobrir américa, el gran descobridor va ser cristóbal colón i per aixó van canviar de época van passar a l'edat moderna.Va ser una época cruel i difícil peró no tant cruel com l'edsat antiga.
 
[[Fitxer:Hommage au Moyen Age - miniature.jpg|thumb|300px|Miniatura medieval d'un acte d'homenatge. ''Archives Départementales de Perpignan''. Un acte de [[vassallatge]] designa un [[noble]] de categoria inferior que demana protecció a un noble de categoria superior, el seu [[senyor]]. Li jura fidelitat, li dóna assistència i presta servei militar a favor seu, rebent a canvi el control i jurisdicció sobre la terra i la població del seu [[feu]] o [[senyoriu]]. El contracte de vassallatge es basa en obligacions mútues, que es van anar institucionalitzant en [[Imperi Carolingi|època carolíngia]], partint tant de l'evolució d'institucions del [[Baix Imperi Romà|baix imperi]] com, sobretot, del [[dret consuetudinari]] germànic]]
* L'arada de rodes (''[[carruca]]'') substituí l'[[arada romana]]; el nou estri permeté aprofundir més la terra tot oxigenant-la millor; d'aquesta manera, fou possible la primera rompuda de terres més dures que abans o bé no es podien llaurar o bé costava molt.
* Els sistemes de tracció dels animals i la progressiva substitució del bou per cavall com a animal de tir, molt més ràpid.
* La difusió de l'ús del ferro aplicat a les tasques agrícoles: dalles, falçs dentades, rasclets, càvecs, destrals…destrals
 
El progrés tècnic anà acompanyat, des de mitjans del [[segle XII]] a finals del [[segle XIII]], d'una expansió agrària: noves terres de conreu guanyades als boscos, als pantans i als [[aiguamoll]]s. Les [[carta de població|cartes de població]] dels senyors feudals volien estimular la rompuda de noves terres amb concessions parcials, és a dir, amb la limitació de diversos impostos i prestacions. La [[toponímia]] també ens fa conèixer les zones que foren explotades de nou: és el cas de les viles Vilanova, ''Neuville'' i noms germànics acabats en –rode; i les viles lliures d'impostos: com Vilafranca. Aquest procés d'expansió o colonització no es pot deslligar de les accions hostils per a foragitar o sotmetre els habitants dels nous territoris colonitzats. Fou el cas de la colonització germànica en direcció a [[Prússia]], el [[Vístula]] i el centre d'Europa i l'anomenada ''conquesta del sud'' de la península Ibèrica pels regnes cristians del nord. Finalment, [[Flandes]] fonamentà la seva expansió a base de dics que drenaren les aigües del mar i convertiren zones d'[[aiguamoll]]s en terres molt fèrtils, procés que encara avui continua.
[[Fitxer:Palazzo Vecchio Palazzo della Signoria.jpg|thumb|333px|La [[Signoria de Florència]] fou una institució municipal que exercí el poder sobirà en aquesta ciutat estat italiana, dominada per una potent burgesia artesana i comercial que s'''ennoblí'' i es convertí en [[patriciat urbà]]]]
 
==== Urbanització ====
{{AP|Ciutat medieval|gremi}}
Durant l'[[alta edat mitjana]], la vida urbana es mantingué reduïda, però a partir del segle XI, i durant el XII, es produeix un renaixement de les ciutats (burgs), amb la creació de noves poblacions o el desenvolupament de les ja existents. Els nous habitants dels burgs constitueixen un nou estament social: la [[burgesia]], especialitzada en el comerç o l'artesania, la riquesa de la qual no era la terra, sinó les monedes o la plata. Sorgí, doncs, l'associació comunal –consell o comunitat- i, amb això, la burgesia, adquirí personalitat jurídica i esdevingué una força social, germen de dissolució de l'ordre feudal.
 
Un paper crucial, el tingueren els jueus, artesans i prestadors que gaudien de millors coneixements i d'una xarxa internacional de suport; prestaven a tipus d'interès que el papat prohibia als préstecs entre cristians, de manera que els banquers jueus mitjançaven, fins i tot, en préstecs entre cristians.
 
La reactivació del comerç es produí per la multiplicació de fires anuals ciutadanes i mercats setmanals a les àrees rurals i el desenvolupament comercial a llarga distància. Les fires i els mercats facilitaren que els pagesos medievals comencessin a treballar determinades espècies en funció de la seva venda en mercats o fires, i d'altres ocupessin els suburbis de les ciutats per oferir els seus productes a una demanda urbana creixent i rendible. El desenvolupament d'intercanvis a llarga distància permeté el creixement de ciutats del nord d'Itàlia com [[Gènova]], [[Milà]], [[Pisa]] i [[Venècia]] que, juntament amb altres ciutats mediterrànies com [[Marsella]], Nàpols i [[Barcelona]], connectaren amb les ciutats de [[Constantinoble]], Antioquia i [[Alexandria]], on carregaven sedes, espècies, perfums i pells que arribaven per rutes caravaneres des de l'[[Extrem Orient]]. El pagament es feia amb l'[[or]] que arribava del [[Sudan]] als ports del nord d'Àfrica i que, al seu torn, es pagava amb mercaderies orientals i occidentals, i amb la plata de les mines de l'Europa central. Uns altres nuclis foren [[Flandes]] que, al llarg del segle XI, es convertí en una potència industrial tèxtil, i les ciutats de l'Imperi alemany: Ratisbona, Ravensburg, Colònia…
 
Molts nuclis de població i ciutats en fulgurant creixement aconseguiren dels sobirans o dels comtes del territori l'autonomia política. Aquest fou el cas de les ''communes'' del nord del [[Regne de França]] o de [[Flandes]] ([[Amiens]], [[Sant Quintí]], [[Gant]]…), de les ''signorie'' italianes o de les ciutats lliures alemanyes (la [[lliga Hanseàtica]]). D'altres restaren sota la protecció del sobirà amb un règim intern força lliure ([[Barcelona]], [[París]], [[Le Mans]]…). Els mercaders, els grans artesans i els banquers formaren el patriciat urbà que monopolitzà el govern de les ciutats. Per exemple, per l'ordenació del [[1258]], el rei [[Jaume I]] establí la creació d'una assemblea de dos-cents jurats en representació del municipi de [[Barcelona]]: 89 ciutadans, 89 menestrals i 22 mercaders. El [[1339]], els escons del [[Consell de Cent]] de Barcelona es repartiren entre 72 "ciutadans honrats" (mà major), 15 representants de la mà mitjana (dels quals, 8 mercaders, 5 notaris i 2 apotecaris) i 12 menestrals (mà menor).<ref>Claramunt, Salvador: "Les institucions de govern", dins de la ''Història de Catalunya''. Barcelona, Salvat, 1974</ref>
 
A les ciutats, a partir del segle XII, la vida urbana s'organitzà corporativament. Els que treballaven en un mateix ofici s'arreplegaren en [[gremi]]s que donaven assistència mútua als associats i reglamentaven l'activitat de l'ofici: les característiques del treball artesà, els preus, els materials a emprar, etc. Els habitatges dels [[artesà|artesans]] servien alhora d'espai de treball a la planta baixa. Dins d'un ofici, hi havia categories: el mestre, amo del taller; l'oficial, treballador assalariat; i l'aprenent, que, sense cobrar res, vivia a casa del mestre i aprenia l'ofici. A la categoria de mestre, s'hi solia accedir després de sotmetre's a l'examen dels altres mestres de l'ofici i de superar-lo de manera satisfactòria. Aquesta era la condició prèvia per a regentar un taller.<ref>Heers, Jacques. ''Occidente durante los siglos XIV i XV''. Obra citada.</ref> Avançada l'edat mitjana, els gremis de ciutats tèxtils van entrar en conflicte amb els grans mercaders que cercaven majors beneficis proporcionant matèria primera a un gran nombre d'artesans no agremiats (generalment, camperols de fora de la jurisdicció del gremi) que treballaven a un cost inferior, i després els mateixos mercaders comercialitzaven el producte elaborat. Aquesta situació era freqüent en ciutats del continent europeu i de la [[corona d'Aragó]].
 
==== La monarquia i la burgesia ====
La necessitat creixent de diners de les monarquies feudals féu que els reis veiessin en la burgesia enriquida un aliat útil. Generalment, aquesta aliança tingué com a base contrapartides, car els monarques atorgaren més mercats i autonomia als burgesos i els concediren monopolis; aquests respongueren amb ajuts monetaris i de milícies urbanes. La via habitual per a demanar ajuts fou la convocatòria de Corts o Parlaments (com les [[Corts catalanes]]), als quals acudien la noblesa, el clergat i els representants burgesos, i en els quals s'acabava sol·licitant diners a aquests darrers a canvi de concessions.
 
==== La fundació de les universitats ====
[[Fitxer:Santa Maria del Mar 5.jpg|thumb|300px|Voltes de l'absis de l'[[església (arquitectura)|església]] de [[Santa Maria del Mar]] a [[Barcelona]]. L'estil gòtic sorgí molt lligat a un canvi de mentalitat, al desenvolupament urbà i al creixent poder de la burgesia. Es passà de la simbologia de l'[[art romànic]] a un art més realista. Durant el segle XIII, s'estengué arreu d'Europa i la seva influència finalitzà durant les primeres dècades del segle XVI. Al segle XIV, a la [[corona d'Aragó]], l'[[art gòtic]] destacà a l'església de Santa Maria del Mar. Quan la puixança econòmica del barri de Mar de Barcelona era espectacular, densament poblat, i els seus gremis necessitaven fer visible el poder que tenien i donar cabuda a tots els fidels, Santa Maria del Mar fou una realitat edificada amb només 54 anys pel [[mestre d'obres]] [[Berenguer de Montagut]]<ref>Pladevall, Antoni (dir.). ''L'art gòtic a Catalunya'' (tres volums). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2002</ref> ]]{{principal|Escolàstica|Ciència medieval}}
El creixement de les ciutats, lligat al comerç i la indústria artesanal, tingué altres conseqüències, com l'aparició de l'intel·lectual o persona que té per ofici escriure o ensenyar.<ref>Le Goff, J.. ''Los intelectuales en la Edad Media''. Eudeba: Buenos Aires. 1965., pp- 11-12.</ref> La [[cultura]] ja no estava refugiada en els [[monestir]]s, ni els [[manuscrit]]s es guarden com a tresors: arriba a les ciutats, on es mouen les persones, les idees i els llibres. El moviment és fàcil perquè s'empra el [[llatí]] com a vehicle de cultura, que professors i alumnes parlen i escriuen. Alhora, alguns monjos s'escandalitzen per l'efervescència de la ciutat.<ref>Le Goff. Obra citada. P. 81.</ref>
 
La necessitat de coneixement potencià les escoles urbanes (costejades pels comuns de les ciutats) i les escoles episcopals (dependents dels bisbes). A les escoles monàstiques i episcopals, es continuava ensenyant el ''trivium'' i el ''quadrivium'' i professors i estudiants són tots "clergues", és a dir, resten sota la jurisdicció de l'Església, que té el monopoli de l'ensenyament. Al costat de les ciències clàssiques, s'ensenyà també oficialment dret, medicina, art poètica i teologia. En les escoles urbanes, en canvi, l'ensenyament se centrà més sobre el dret civil, el càlcul i la [[medicina]].
 
A partir de les escoles catedralícies, des dels primers anys del segle XIII, sorgiren les [[universitat]]s. El mateix èxit obtingut per les escoles urbanes i episcopals fou la causa de la seva decadència. L'interès progressiu dels estudiants i la inquietud i el desig creixent de saber provocà la unió de professors i estudiants en corporacions anomenades ''universitats''. Els mestres acabaren formant corporacions i obtenint dotacions i beneficis dels reis, els bisbes i els papes. La universitat és, doncs, una corporació que permet controlar la relativa anarquia dels ensenyaments anteriors mitjançant estatuts i reglaments. Però les universitats lluitaren per obtenir la seva autonomia i dependre únicament de la tutela del papa, el poder del qual augmentà considerablement en la cristiandat. Cada universitat és una federació d'"escoles" agrupades en quatre "facultats" (arts, teologia, dret i medicina). Les més importants foren la de París, Bolonya i Oxford. S'hi obtenia el títol de batxiller (cap als 19 anys) i el de llicenciat dos anys després, i de medicina, teologia i dret se'n sortia amb el títol de doctor.
 
Finalment, a partir del segle XIII, progressà la instrucció popular, augmentà la circulació dels llibres, aparegueren enciclopèdies (com el ''[[Speculum maius]]'' de [[Vicent de Beauvais]]), es desenvolupà la literatura en llengua vulgar (narració, teatre i lírica). A la península Itàlica, el dialecte [[toscà]] començà a configurar-se com la llengua predecessora de l'italià (''Divina Comèdia''). [[Alfons X de Castella]] escrigué en castellà la ''Primera crónica general''; [[Bernat Desclot]] en català el ''Llibre del rei En Pere d'Aragó e dels seus antecessors passats'', i [[Jean de Joinville]] en francès la història de sant Lluís. També la filosofia bandejà el llatí: [[Johann Eckart]] i [[Ramon Llull]] van escriure obres filosòfiques en alemany i català, respectivament. Per contra, la filosofia [[escolàstica]] continuà expressant-se en llengua llatina i les obres dels teòlegs [[dominics]] i [[franciscans]] esdevingueren fonamentals dins del pensament catòlic.
 
És el gran moment de l'[[art gòtic]] i s'anuncia el [[Renaixement italià]]: [[Dant]] neix el [[1265]], i [[Giotto di Bondone|Giotto]] el [[1260]].
 
=== L'evolució de l'art ===
{{principal|Art romànic|Art gòtic|Música medieval}}
A partir del [[segle XII]], noves formes artístiques s'imposaren en l'[[art romànic]] de l'Europa cristiana; foren l'estil [[cister]]cenc i el [[art gòtic|gòtic]]. Les noves formes foren teoritzades per [[Bernat de Claravall]], el gran dinamitzador del [[Cister]], i el segon per [[Suger]], l'abat de [[basílica de Saint-Denis]], a [[París]], la primera església gòtica. Foren dues visions filosòfiques i estètiques oposades dins del cristianisme. Mentre el primer criticava la gran alçada de les esglésies, la seva desmesurada profunditat, la seva absurda amplada, llurs sòls polits i rics i tot allò que distreu els ulls del devot i molesta la seva devoció; l'abat Suger lloava tot allò que hom té per més bo en la creació, allò de més preciós que ha de servir d'antuvi per a la celebració de la santa eucaristia i, per exemple, demanava que per a rebre la sang del Crist convé disposar de vasos d'or i de pedres precioses.<ref>[[Erwin Panofsky|Panofsky, Erwin]] ''Arquitectura gótica y pensamiento escolástico''. Madrid: Ediciones de La Piqueta. 1986.</ref> La baralla va més enllà d'una qüestió estètica: entre els segles X i XII, s'operà un desplaçament del focus del saber i alhora de l'escola, al qual correspon un canvi profund en l'estil i les preocupacions de la vida intel·lectual. La cultura surt dels monestirs rurals, mentre que la nova escola s'organitza al voltant dels bisbats, dins dels nuclis urbans, en resposta a noves exigències, reflectint en la seva organització i en la seva actitud totes les característiques de l'organització municipal. Per tant, per una banda, tenim l'escola monàstica d'organització rigorosa de l'ensenyament, sotmès a una regla única i dominat pels valors de la pietat; per l'altra, la primera forma d'universitat parisenca, en què l'oposició entre diferents escoles conferia a la dialèctica (''disputatio'') una funció primordial.<ref>En conseqüència l'última veritat d'un estil artístic no s'inscriu en embrió dins d'una inspiració original, sinó en els trets sociològicament significatius d'una època. I més enllà fins i tot en la contraposició de les biografies de sant Bernat, l'[[asceta]] que refusa tota bellesa material, i de Suger, l'[[esteta]] que s'abandonà a un gust desenfrenat per allò que l'encisava. Per un extrem l'infant de família pobra dedicat des de petit a l'Església que féu d'ell tot quant és, de l'altra un jove noble que s'ofereix a l'Església a la fi de l'adolescència[[Pierre Bourdieu|Bourdieu, Pierre]]. "Simbologia i pensament escolàstic. A propòsit d'''Arquitecture gothique et pensée scolastique''". ''Revista Papers'', número 31. UAB, Departament de sociologia. 1983, pàgines 9 a 32.</ref>
 
<center><div style="float:center; margin: 3mm; padding: 1mm; width: 600px; border: 0px solid;">
{| align=center
! colspan="2" style="background:Lavender; color:Black" |L'abat Suger i sant Bernat, una baralla més enllà de l'estètica
|-
| [[Fitxer:Abbaye_Fontenay_eglise_interieur.jpg|440px|Església de l'abadia de Fontenay.]]
| [[Fitxer:SaintDenisInterior.jpg|250px|Basílica de Saint-Denis]]
|-style="background:Lavender; color:Black"
| <center><small> Església de l'[[abadia de Fontenay]]. Contra la relaxació de l'Església, [[Bernat de Claravall]] emprèn una reforma radical, amb la fundació de l'[[orde del Cister]]. A més d'innovacions espirituals, l'orde conté instruccions sobre els nous temples: hi és prohibit qualsevol mena de decoració i l'arquitectura s'hi redueix als seus elements estructurals. Aquesta situació permet que els arquitectes es concentrin en els problemes tècnics.</small>
| <center> <small> Posta de sol a la nau nord-oest de la [[basílica de Saint-Denis]]. L'arquitectura gòtica neix i es desenvolupa a l'[[Illa de França]]. Tots els esforços convergeixen en la construcció de l'obra que l'[[abat Suger]] dirigeix a la vella abadia carolíngia de Saint-Denis, prop de París. L'abadia és consagrada l'any 1144. Aquesta [[església (arquitectura)|església]] ofereix, de cop i volta, tot el plantejament clar i lògic de l'estructura gòtica.</small>
|}
</center
>
 
== L'ocàs de l'edat mitjana (segles XIV i XV) ==
{{principal|Baixa edat mitjana}}
[[Fitxer:Europe Mediterranean Catalan Atlas.jpeg|thumb|300px|Una part de l'[[Atles Català|Atles català]] d'[[Cresques Abraham|Abraham]] i [[Jafudà Cresques]]]]
Durant el [[segle XIV]], Europa experimentà una aturada econòmica. La [[tecnologia]] i els sistemes [[ciència|científics]] havien assolit el seu límit [[ecologia|ecològic]]. Tot el creixement experimentat fins aleshores féu paleses les contradiccions que el manteniment del ritme expansiu havia amagat i l'excés demogràfic començà a produir una distorsió entre els recursos disponibles i la població; els preus dels productes agraris s'encariren, amb la qual cosa els mitjans de pagament destinats a l'adquisició de productes artesanals disminuïren notablement. La [[història econòmica]] descriu aquest període com una etapa de llarga recessió agreujada per la [[pesta negra]]. Com a conseqüència, es produïren canvis econòmics radicals: l'escassetat de [[mà d'obra]] féu que els senyors i barons competissin pels camperols, els quals guanyarien majors drets; es produïren importants innovacions socials, que foren les arrels del [[capitalisme]] i del [[Renaixement]]. Per tant, aquesta depressió fou el primer gran trencament de les estructures econòmiques i socials del sistema senyorial i l'inici d'elements bàsics que havien de caracteritzar l'[[edat moderna]].
 
La depressió del segle XIV assolí també l'esfera espiritual amb el [[cisma d'Avinyó]]; i la política, car la baixa edat mitjana es caracteritzà pel declivi del poder feudal i l'enfortiment de poderoses nacions estat que, durant l'ocàs de l'edat mitjana, s'enfrontaren en guerres com per exemple la [[Guerra dels Cent Anys|Guerra dels cent anys]] entre [[Anglaterra]] i [[França]]. La participació de les nacions cristianes en aquest conflicte produí la retirada de les seves forces de l'[[Orient Pròxim]]. Finalment, l'[[imperi Bizantí|Imperi bizantí]] perdé gairebé tot el seu territori a mans dels turcs otomans. Amb la [[caiguda de Constantinoble]], a mitjans del segle XV, s'acostuma a representar la fi de l'edat mitjana.
 
A més, les temperatures començaren a canviar: després d'un llarg període amb temperatures càlides, el clima inicià un refredament que produí una [[petita edat de gel]]. Aquest factor extern agreujà una sèrie de males collites i aparegué la [[fam]] (especialment important fou la que s'estengué per Europa entre [[1315]] i [[1317]]). I per acabar-ho d'adobar, les [[epidèmia|epidèmies]] s'estengueren en diverses onades per tot l'Occident. La més virulenta fou la [[pesta negra]] que devastà Europa durant els anys [[1348]] i [[1349]].
 
=== Crisi econòmica i transformació social del món medieval ===
[[Fitxer:Burying Plague Victims of Tournai.jpg|thumb|left|300px|La pesta va quedar gravada en el pensament cristià i perduraria durant segles sota la forma d'una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures. La pesta deixà una profunda petjada en la demografia, l'economia i l'imaginari col·lectiu: els pagesos i els senyors van morir o deixaren les seves terres tot abandonant les feines agrícoles. Hom deixà de sembrar i conrear els camps, ningú no reparava els camins, ni les tanques, ni els dics al llarg dels cursos d'aigua i els canals. Fou el retorn a la selva, a l'erm, a la insalubre maresma<ref>Heers, J. ''Occidente en los siglos XIV i XV''. Obra citada. </ref>]]
 
==== Fam, guerra i pesta ====
El segle XIV començà amb una onada de fred glacial, que féu créixer la [[fam]] i la misèria. La crisi demogràfica s'agreujà pel desequilibri entre una població en alça i una producció d'aliments estancada dins del marc de l'agricultura senyorial. Com la producció de cereals era insuficient, generà un augment de preus que estengué la fam, la misèria i la mortaldat dels més humils. L'afebliment de les reserves biològiques preparà perquè dos factors externs (la guerra i la pesta) provoquessin una veritable catàstrofe demogràfica.
 
La [[Guerra dels Cent Anys|Guerra dels cent anys]], les guerres civils castellanes, etc., posaren noves dificultats (nous impostos, devastació dels camps) a una economia rural dèbil. Però fou la [[pesta negra]] el fet que causà la mortaldat més gran, ja que mèdicament es desconeixien els [[microbis]] i els mecanismes de contagi. L'any [[1347]], arribà procedent d'Orient i, en poc més de quatre anys, a Europa moriren uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció foren inútils: s'ordenaren quarantenes, es prohibí el comerç entre ciutats, es tapiaren cases amb malalts a dins… Tot fou debades, i es veieren afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats. L'epidèmia acabà al final del segle, després de successius rebrots. La pesta deixà una profunda petja en la [[demografia]], l'[[economia]] i l'imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava… El món feudal trontollà i aquell ordre medieval que semblava inamovible des de feia segles demostrà que podia canviar.<ref>Sontag, Susan. ''La malaltia com a metàfora''. Barcelona: Ed. Empúries, 1997</ref> A la [[corona d'Aragó]], aquesta època de crisi, iniciada el [[1333]] per unes males collites, passà a l'imaginari col·lectiu com "[[lo mal any primer]]".
 
I és que la pesta comportà efectes importants: l'excedent de roba, que amb un procediment es podia convertir en paper, comportà que el paper baixés molt de preu, i que es fabriqués en grans quantitats. Això escampà l'hàbit de llegir per Europa, i amb els llibres es va estendre la cultura. A més, la pesta accentuà la decadència de l'[[imperi Romà d'Orient|Imperi romà d'Orient]], que començà a patir una emigració sostinguda de bizantins cap a les ciutats occidentals, que durà gairebé un segle. Amb ells, Europa redescobrí la tradició grecoromana, i l'interès pel passat clàssic cresqué en tot el continent, especialment a la península Itàlica, on el [[Renaixement]] prengué volada.<ref>Van Doren, Charles. ''Breve historia del saber''. Barcelona: Planeta, 2006.</ref>
[[Fitxer:Les Très Riches Heures du duc de Berry juin.jpg|thumb|300px|Il·lustració de [[les molt riques hores del Duc de Berry|les molt riques hores del duc de Berry]]. [[Carles de França (duc de Berry)|El duc de Berry]] fou un dels nobles més destacats de la França del segle XV: la màxima expressió de la seva biblioteca personal és aquest llibre pintat entre els anys 1412 i 1416, i conté diverses parts, la més destacada de les quals és una sèrie de dotze iŀlustracions a pàgina sencera que descriuen amb un detallisme incomparable activitats corresponents als dotze mesos de l'any.<ref>Morales, Joan, a ''El llibre més bonic del món'', revista Sàpiens'', número 69. Juliol 2008.</ref> L'escena del mes de juny correspon a les tasques agrícoles, al fons les muralles de la ciutat. Les formes rudimentàries d'explotació del camp es contrapesen amb el creixement de les ciutats i la seva atrevida arquitectura. Tanmateix, l'economia continua basant-se en l'extracció i distribució de l'excedent productiu del camp]]
 
==== L'afebliment de l'economia senyorial ====
El descens demogràfic, entre un 35 i un 40% de la població europea, es notà al camp i la depressió agrària produí conseqüències socials i econòmiques: despoblament rural, manca de mà d'obra, retrocés dels conreus, dislocació dels preus i dels salaris i caiguda de les rendes senyorials.<ref>Heers, J. ''Occidente en los siglos XIV y XV''. Barcelona: ed. Labor. 1968.</ref> La despoblació del camp es traduí en un descens de la mà d'obra agrícola disponible i de l'espai cultivable. Els senyors es veieren obligats a pagar salaris més alts en el moment en què la baixa de preus agrícoles i la disminució de l'espai conreat havien fet disminuir els seus ingressos.
 
A la ciutat, la crisi del segle XIV se sentí amb menys força i moltes ciutats augmentaren l'extensió durant la [[baixa edat mitjana]] ([[París]], [[Florència]], [[Gènova]]…). La indústria tèxtil va desenvolupar-se a [[Anglaterra]]; s'inicià el [[treball a domicili]] en la indústria tèxtil de base rural; el sector siderúrgic visqué un avenç per la demanda d'armes de foc i de la indústria naval.
 
Moltes zones rurals fins aleshores aïllades entraren en contacte amb les ciutats, i aquestes augmentaren els contactes entre si mercès a les fires i a una intensa circulació de mercaderies.<ref>Scheneidman, J. Lee.''L'imperi catalano-aragonés (1200-1350)''. Barcelona: Edicions 62. </ref> Per tant, el camp, i en especial les explotacions senyorials, anaren abandonant l'economia d'autosuficiència i tendiren, cada cop més, a orientar la producció cap a la venda.
 
==== Les tensions socials al camp i a la ciutat ====
La depressió econòmica perjudicà els senyors, que augmentaren els vells drets senyorials ([[mals usos]]) i els impostos sobre els pagesos. Aquests factors més el descens dels preus dels cereals foren decisius i incrementaren les tensions socials al camp. Així, esclataren a tot Europa una sèrie de revoltes antisenyorials, com per exemple la [[Jacquerie]] francesa ([[1358]]) o les revoltes als regnes hispànics en el segle XV ([[Guerra dels remences|aixecament remença]] a Catalunya, la [[revolta Forana|revolta dels forans]] a Mallorca i la [[revolta Irmandiña]] a Galícia). A Catalunya, la crisi econòmica i el desequilibri social provocà, en temps de [[Joan el Gran|Joan II]], una guerra civil que devorà els darrers recursos del país.<ref>Vicens Vives, Jaume. ''Els trastàmares''. Barcelona: edicions Vicens Vives, 1991.</ref>
 
A les ciutats, les calamitats del segle XIV agreujaren les tensions. Artesans i treballadors s'aixecaren, al llarg del segle XIV i al principi del segle XV, contra la minoria de grans mercaders (patricis i oligarquia urbana) que monopolitzaven el govern municipal. Aquestes revoltes urbanes tenien objectius concrets: accés als càrrecs municipals, dret al treball, augment dels salaris… Tingueren un caràcter més polític que les revoltes pageses. S'estengueren per les grans capitals europees occidentals ([[Gant]], [[Florència]], [[París]], [[Barcelona]]…) i finalitzaren amb l'entrada dels artesans dins els consells municipals. A Barcelona, la crisi pel govern de la ciutat es traduí en conflictes entre [[la Biga i la Busca]].
 
Malgrat la inestabilitat, el comerç entre ciutats assolí un progrés notable i es desenvoluparen tècniques financeres, creacions de societats mercantils i el sorgiment de noves rutes i nous centres comercials. Per exemple, a principis del segle XV, aparegueren les primeres institucions públiques de crèdit (com la [[Taula de canvi]] de Barcelona); es generalitzaren les [[Lletra de canvi|lletres de canvi]] i les societats de comerç que es dedicaren a operacions comercials, industrials i bancàries. Alhora, en els segles XIV i XV, a causa de la [[Guerra dels cent anys]], es van desplaçar les antigues rutes comercials de la [[Xampanya]] i del [[Roine]] per les [[fira|fires]] de [[Ginebra]] i les rutes del [[Rin]].<ref>[http://www.catradio.com/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=944 ''En guàrdia!''. Programa 132. ''La vida urbana a la baixa edat mitjana'']. Programa de Catalunya Ràdio dirigit per Enric Capelna i Oriol Jonqueras</ref>
 
=== La consolidació del poder monàrquic i el desprestigi del papat ===
{{principal|Monarquia autoritària}}
 
S'albira un nou marc: el dels estats moderns amb el poder centralitzat en la figura del rei, en detriment de les pressions de nobles i corts. El desequilibri econòmic i social de la [[baixa edat mitjana]] tingué repercussions polítiques: els monarques es recolzaren en la força creixent de la [[burgesia]], que els hi donà suport perquè amb les unificacions territorials obtenia una major amplitud dels seus mercats. Així, els monarques s'enfrontaren al poder de la [[noblesa]] fins a imposar un nou tipus de monarquia més centralitzada i autoritària, en què la institució monàrquica es feia càrrec del poder militar, dels drets d'encunyar moneda, de l'administració de la justícia… Fou el cas dels parlaments anglesos, els Estats Generals del Regne de França i les Corts castellanes.
 
El prestigi del papat travessà un dels seus pitjors moments: trasllat a [[Avinyó]] ([[1309]]-[[1377]]). La tornada del papat a Roma ([[1377]]), com a conseqüència de la inestabilitat política del Regne de França, originà l'anomenat ''[[cisma d'Occident]]'' ([[1378]]-[[1417]]), que representà l'existència de dos, i fins i tot tres, papes en un mateix moment. En aquest context d'inestabilitat i de descrèdit de les institucions eclesiàstiques, sorgiren pertot arreu veus crítiques contra el poder temporal de l'Església, teories conciliaristes (supremacia del [[concili]] per sobre del papa) i moviments heterodoxos: al Regne de França, se cercà crear una Església "estatal" sotmesa al poder civil ([[gal·licanisme]] a partir de la [[Pragmàtica Sanció de Bourges]]); a [[Anglaterra]], el professor d'[[Oxford]] [[John Wyclif]] i a [[Bohèmia]] [[Jan Hus]]. Ambdós refusaren totalment l'autoritat de l'Església i defensaren la formació de comunitats de predestinats que prepararen el camí a la [[reforma protestant]].
 
El [[concili de Constança]] ([[1414]]-[[1417]]) posà fi al cisma amb l'elecció de [[Martí V]] com a única autoritat. Amb tot, no se solucionaren problemes plantejats com l'autoritat del papa o del concili, o el de l'excessiu luxe eclesiàstic. El segle XV, i sobretot el XVI, foren de profundes commocions i d'enfrontaments religiosos.
 
<div align="center">
<gallery>
Fitxer:Europe_in_1328.png|Europa el [[1328]]
Fitxer:Europe in 1430.PNG|Europa el [[1430]]
Fitxer:Europe in 1470.PNG|Europa el [[1470]]
</gallery>
</div>
 
=== Cap al Renaixement ===
[[Fitxer:GiovanniDaMilano.jpg|thumb|300px|[[Giovanni da Milano]]. ''Naixement de la Verge'', 1365 (església de Santa Croce, Florència). Elegant realisme d'aquesta escena burgesa (actituds, vestits, llit), feta amb un pinzell atent als fets quotidians. El cofre llarg voreja el llit en tota la seva extensió i una lleugera, i elegant, cortina està disposada per ser desllaçada. La imatge ens transporta a una casa rica]]
La [[baixa edat mitjana]] és una cultura de trànsit i portadora d'elements de canvi que anunciaven el [[Renaixement italià]] com la ''[[Divina Comèdia|Divina comèdia]]'' ([[1312]]) de [[Dante Alighieri|Dant Alighieri]], que mostrà uns nous sentiments; l'aparició de les novel·les de cavalleria (''[[Tirant lo Blanc]]'', ''[[Amadís de Gaula]]''…) són llibres d'aventures de gust burgès (fama, honor, viatges…). Sobretot a les ciutats de la península Itàlica i a les flamenques, les més comercials i riques, el [[Renaixement]] s'anuncia amb més claredat. La burgesia urbana es convertí en consumidora d'art. Així, es desenvolupà una cultura amb signes burgesos: exaltació de la bellesa, la riquesa, la glòria terrenal… que obrí nous camins als artistes fora dels reduïts àmbits eclesiàstics.
 
La literatura reflectí també aquests nous gustos: el ''Decameró'' de [[Boccaccio]] o els ''Contes de Canterbury'' de [[Chaucer]] plasmaren ja un sentiment irònic i desimbolt. També la pintura reflectí, cada cop més, el gust de qui la pagava: les escenes de la vida familiar i quotidiana de la burgesia començaren a ser el tema predilecte dels pintors flamencs ([[Jan van Eyck]], [[Roger van der Weyden]], [[Hans Memling]]…) L'arquitectura canvià amb els nous gustos burgesos: les cases es convertiren en petits palaus de construcció àmplia, confortable i decorada al nou gust. Algunes famílies burgeses i prínceps de repúbliques comercials es convertiren en mecenes de poetes, músics, escultors o pintors.
 
== Vegeu també ==
Usuari anònim