Francesc Pujols i Morgades: diferència entre les revisions

El mateix any,1905 realitzà la seva primera conferència a l'[[Ateneu Barcelonès]] parlant del pintor [[Marià Pidelaserra]], iniciant així una trajectòria com a crític d'art agrupada posteriorment al llibre ''Recull de crítica artística'' ([[1921]]). Es distingeix com un dels primers defensors de ld'aleshores controvertit arquitecte [[Antoni Gaudí]], a qui consagra el llibre ''La visió artística i religiosa d'en Gaudí'' ([[1927]]), traduït al francès pel pintor [[Salvador Dalí]] i editat a [[Lausana]] el [[1970]]. Dalí es va sentir especialment captivat per la filosofia de Pujols: el 1960, va pintar l'obra a l'oli ''Cel Hiparxiològic'', i el 1974 va publicar el llibre ''Pujols per Dalí'', on es referia a les seves nombroses converses amb Pujols. Finalment, Dalí va erigir un monument a Francesc Pujols, davant l'entrada del seu [[Teatre-Museu Dalí|Teatre-Museu]] a [[Figueres (Alt Empordà)|Figueres]].

L'any [[1906]], amb el pseudònim Augusto de Altozanos, publica la seva única novel·la, ''El Nuevo Pascual o la Prostitución'', obra humorística, escrita en un castellà traduït directament del català. Viatja a [[Madrid]], on aprofundeix els seus estudis pictòrics i filosòfics, i coneix el polític [[Francesc Cambó]]. El [[1908]], de retorn a [[Barcelona]], comença a fer de crític d'art en diverses publicacions. Es funda la societat de[[Les arts i es artistes]], va ser el seu secretari i impulsor. També freqüenta la Penya de l'[[Ateneu Barcelonès]], entitat de la qual serà secretari a partir de [[1924]], quan [[Pompeu Fabra]] n'era president. Participa en la fundació de l'agrupació Les Arts i els Artistes, i del setmanari ''[[Papitu]]''. En aquesta revista satírica, signa al principi amb el pseudònim "Arpol"<ref>{{Ref-web|url=http://www.lavanguardia.com/cultura/20150326/54428478688/llibres-de-l-index-recupera-arpoliques-del-polifacetico-francesc-pujols.html|títol=Arpoliques del polifaceticopolifacètic Francesc Pujols|consulta=|llengua=|editor=|data=}}</ref> un seguit de cròniques d'ironia transgressora –ironia que incorpora a la seva obra posterior, especialment en la prosa filosòfica– i n'esdevindrà director i responsable de l'evolució de la revista cap a la sicalipsi i l'erotisme. En el vessant teatral, publica ''El llibre de Job'' ([[1922]]), escrit en [[vers pitarresc]], i la tragèdia ''Medeia'' ([[1923]]).