Víctor Balaguer i Cirera: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Enllaç intern: Los trobadors moderns |
mCap resum de modificació |
||
Línia 67:
== Biografia ==
=== Joventut i matrimoni ===
Víctor Balaguer nasqué l'11 de desembre de 1824 al carrer de Sant Pau de Barcelona com a fill únic.<ref name=Cuccu/> El seu pare es deia Joaquim Balaguer, metge de pensament molt liberal, morí el 1834 deixant-lo orfe quan encara era un infant. No obstant això Víctor Balaguer en prengué la mateixa ideologia.<ref name="Diccionari"/> La seva mare es deia Teresa Cirera. La relació amb ella anà tornant-se sempre més difícil. Ella volia que el seu fill fos metge o advocat i les seves idees avançades i la seva vocació per
Amb només 14 anys ja estrenà la seva primera obra el [[1838]]: ''[[Pepín el Jorobado]]'', que ja era un drama històric com molts dels que vindrien després; i el [[1843]] obtingué un bon èxit amb ''Enrique el Dadivoso''.<ref name="Diccionari"/> Després, enfrontat irremeiablement amb la seva mare, aquesta acabà desheretant-lo, motiu pel qual es posà a escriure més obres ja sense cap fre i també per a guanyar-se la vida.<ref name="Diccionari"/> Ingressà a la [[Universitat de Barcelona]] on començà els estudis de [[Dret]] i entrà en contacte amb la literatura de [[Voltaire]], [[Jean-Jacques Rousseau|Rousseau]], [[Alexandre Dumas (pare)|Dumas]], [[Víctor Hugo|Hugo]], [[Walter Scott|Scott]], entre d'altres.<ref>Pagès, Aniceto de, ''Don Víctor Balaguer'', a ''El Museo Universal''', número 45, Madrid, 7 de novembre de 1869. Any XIII, p 355-356.</ref> En aquesta època començà a col·laborar amb un diari titulat ''[[El Hongo]]''.
El 1845 es traslladà a [[Madrid]] sense haver acabat els estudis universitaris, fet que li va comportar una forta discussió amb la seva mare i haver de
El 1851 es casà amb Manuela Carbonell i Català al monestir de [[Sant Jeroni de la Vall d'Hebron]], adquirit pel pare de la núvia.<ref name=Cuccu/> Un any després realitzà un cicle de conferències sobre la [[història de Catalunya]] per encàrrec de la [[Societat Filharmònica de Barcelona]].
Línia 78:
Durant la dècada de 1850 entrà en contacte amb el [[General Espartero]] i amb el [[General Prim]], unint-se al [[Partit Progressista]], incrementant progressivament el seu pes i influència en el partit. Fou en aquest període que començà a recuperar la memòria històrica de l'antiga [[Corona d'Aragó]].<ref name=Cuccu/>
També en aquesta època començà a reivindicar la [[llengua catalana]] com una llengua literària. El seu primer poema en català es titulà ''[[A la Verge de Montserrat]]'' publicat el 1857. Progressivament esdevingué molt actiu en el procés de la [[Renaixença catalana|renaixença]] de la [[literatura catalana]], impulsant la restauració dels [[Jocs Florals]] el maig de 1859, esdevenint ell membre del primer consistori.<ref name="Diccionari"/> També llavors inicià els seus primers
Estigué uns anys exiliat a [[Provença]] entre el 1865 i el 1867 per haver participat en la conspiració del general [[Joan Prim i Prats|Prim]]. Allí conegué [[Frederic Mistral]] el [[1865]] i pogué participar en el [[Felibritge]], del qual en fou nomenat vicepresident. Fou membre de la delegació catalana que entregà la [[Copa Santa]] als escriptors occitans.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Badia i Margarit |nom=Antoni M. |cognom2=Camprubí |nom2=Michel |títol=Actes del vuitè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes |url= https://books.google.es/books?id=HaIATObfkToC&pg=PA165&dq=felibritge&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwijhKilj5jLAhWBVBoKHftgAiIQ6AEIKjAC#v=onepage&q=felibritge&f=false |llengua= | editorial=L'Abadia de Montserrat |data=1989 |pàgines=165 |isbn=8478260838}}</ref>
Línia 90:
[[Fitxer:Los bandolers catalans (1868).djvu|page=1|thumb|Edició de 1868 de ''Los bandolers catalans o lo ball d'en Serrallonga''.]]
=== Premsa ===
[[Francmaçoneria|Maçó]], liberal i d'idees [[Romanticisme|romàntiques]], col·laborà a diversos diaris liberals com ''E[[l Constitucional]]'', ''[[El Laurel]]'', ''[[El Genio]]'' i ''[[La Lira]]'' i el 1846
=== Teatre ===
Línia 138:
No en va, la seva prosa sobre la tradició constitucionalista de la Corona d'Aragó en general i Catalunya en particular seguia les petjades d'[[Antoni de Capmany de Montpalau i de Surís|Antoni de Capmany]] i [[Avel·lí Pi i Arimon]]<ref name="Diccionari"/> Tot i que és evident l'anacronisme de vincular les llibertats medievals i modernes de què gaudien els catalans amb les llibertats contemporànies del [[liberalisme]], també és cert que la tesi que afirma el caràcter [[Pactisme|pactista]] de la nació catalana és un tret prou consolidat al llarg del curs històric del país.<ref name="Diccionari"/> Amb aquesta premissa general Balaguer tragué nombroses interpretacions concretes que encara avui dia són vigents.<ref name="Diccionari"/>
Els seus primers
==== L'Eixample de Barcelona ====
En aquesta mateixa línia féu un projecte de nomenclatura
{{VT|Hodonímia de Barcelona}}
|