Nabucco: diferència entre les revisions

 

El cant en 4/4 suau i líric funciona amb una base de sisets. El moment en el qual mes força hi ha conté les paraules «Arpa d'or dei fatidici vati» abans de repetir una última vegada («O t'ispiri il Signore un concento») enriquida amb floritures en les fustes.

 

L'orquestra de Nabucco reflecteix plenament la pràctica musical italiana de l'època, que en la majoria de teatres principals planejava orquestres de mida mitjana, amb un nombre menor d'intèrprets que en altres països europeus. Verdi utilitza l'orquestra segons la tradició italiana, preferint el color brillant i evitant combinacions inusuals; només en alguns casos, com en l'oració de Zacaries en el segon acte, el compositor utilitza el color orquestral amb finalitat expressiva. No obstant això en aquesta etapa de la seva carrera, no buscava solucions tímbriques originals o un ús semàntic del color orquestral fora de la tradició operística italiana. Prova d'això és, per exemple, l'ús de l'arpa per acompanyar el cant de la verge jueva, els 'lamenti' d'oboès i trompes al final del cantabile en la profecia de Zacaries (n. 11), o els trombons que acompanyen Nabucco al Finale II mentre que es proclama a si mateix rei i déu dels Jueus; de fet es tracta de situacions bastant típiques - donzelles que canten, profecies, proclames - que incloïen un ús codificat de determinats instruments. Fins i tot l'ús de la banda darrere de l'escenari i en l'escenari, que entona en diferents parts de l'obra la marxa dels assiris, és atribuïble a una moda molt estesa als teatres italians de l'època, que Verdi però, no dubtarà gaire en abandonar. Tot i això, s'ha de fer èmfasi en què el compositor recorre a la tradició només quan s'ajusta a la situació dramàtica, i està sempre disposat a abandonar-la i buscar solucions originals, com ara en l'oració de Zacaries, quan la tradició no ofereix solucions adequades a la seva imaginació escènica.