Satèl·lit artificial: diferència entre les revisions

Un '''satèl·lit artificial''' (o orbitador) és un objecte fabricat per l'home i llançat a l'espai que, gràcies a la seva velocitat, és capaç de mantenir-se en una òrbita estable al voltant de la terra o un altre cos celeste sense precipitar-se contra la superfície d'aquest.

 

 

Encara que tant les [[estació espacial|estacions espacials]], els vehicles espacials tripulats i les últimes etapes propulsores dels [[coet]]s [[Vehicle de llançament|llançadors]] que resten en [[òrbita]], són tots satèl·lits artificials segons la definició estricta del terme, normalment s'utilitza per a les plataformes automatitzades d'instruments en òrbita terrestre que serveixen per a fins científics, militars i/o comercials. La resta d'aquest article només prendrà en compte aquesta darrera accepció.

; Òrbita terrestre baixa (anglès ''Low Earth Orbit'', LEO): S'aplica a les òrbites a alçades entre 100 km (límit inferior de l'espai) i 1000 km. Són, amb diferència, les òrbites més comunes. Les utilitzen principalment els satèl·lits d'observació i alguns satèl·lits de comunicació moderns. Al ser properes a la Terra, en faciliten l'observació. D'especial interès són les '''òrbites polars''':

 

; Òrbita terrestre mitjana (anglès ''Medium Earth Orbit'', MEO): Són les òrbites entre 1000 i 30000 km. Degut a la seva alçada, els satèl·lits poden ser vists des d'extensions més grans de la terra. Són utilitzades pels satèl·lits de navegació.