Israel: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: -com a conseqüència de +a conseqüència de |
|||
Línia 193:
Després de la guerra, el govern britànic provà de negociar una solució, però, el 1947, declarà que no podia aconseguir cap solució acceptable per tant per als àrabs com per als jueus, i renuncià al mandat de Palestina.<ref>{{ref-publicació|url= http://domino.un.org/UNISPAL.NSF/0a2a053971ccb56885256cef0073c6d4/2248af9a92b498718525694b007239c6!OpenDocument | editorial=United Nations |data=1949-04-20 | consulta=2007-07-31 |títol=Background Paper No. 47 (ST/DPI/SER.A/47)}}</ref> La nova [[Organització de les Nacions Unides]] aprovà amb una majoria de dos-terços el [[Pla de les Nacions Unides per a la partició de Palestina|Pla de Partició de l'ONU]], en la Resolució 181 de l'[[Assemblea General de les Nacions Unides|Assemblea General]], el 29 de novembre de 1947, dividint el territori en dos estats: un d'àrab i un de jueu. Jerusalem seria designada com a ciutat internacional—un ''[[corpus separatum]]''—administrat per l'ONU per prevenir els conflictes sobre el seu estatus.<ref>{{harvnb|Best|2003|pp=118–9}}</ref> La comunitat jueva acceptà el pla,<ref>{{ref-web|url= http://www.mfa.gov.il/MFA/Facts+About+Israel/History/HISTORY-+Foreign+Domination.htm | editor=Israel Ministry of Foreign Affairs |títol=History: Foreign Domination |data=2006-10-01 | consulta=2007-07-06}}</ref> però la [[Lliga Àrab]] l'[[Alt Comitè Àrab]] el rebutjaren.<ref>{{harvnb|Bregman|2002|p=40–1}}</ref> L'1 de desembre de 1947, l'Alt Comitè Àrab proclamà una vaga de tres dies i la violència esclatà al territori.
El 14 de maig de 1948, el dia anterior a la fi del Mandat Britànic, l'[[Agència Jueva per la Terra d'Israel|Agència Jueva]] proclamà la independència i anomenà el país "Israel", segons el pla de partició de l'ONU. L'endemà, els exèrcits de cinc països àrabs—Egipte, Síria, Jordània, el Líban i l'Iraq—[[Guerra araboisraeliana de 1948|envaïren Israel]],<ref name="npr">{{ref-web|url=http://www.npr.org/news/specials/mideast/history/history3.html |editor=National Public Radio |títol=Part 3: Partition, War and Independence |obra=The Mideast: A Century of Conflict |consulta=2007-07-13 |data=2002-10-02}}</ref> segons el pla del comand militar àrab d'abril.<ref name=palestine/> Tanmateix, atesa la divisió entre els governants àrabs mateixos, que sospitaven que el rei [[Abd-Al·lah I de Jordània|Abd Allah ibn Husayn]] de Transjordània volia dominar Palestina, les forces israelianes pogueren repel·lir els exèrcits invasors i aconseguiren guanys territorials que expandien llurs fronteres més enllà dels límits del pla de partició original.<ref name=palestine/> Des del començament del conflicte, els atacs sionistes havien produït un èxode de la població palestina; en total, per a l'armistici de 1949, i
Durant els primers anys de l'estat, el moviment sionista laboral, encapçalat del primer ministre [[David Ben-Gurion]] dominà la política israeliana.<ref>{{harvnb|Lustick|1988|pp=37–9}}</ref><ref>{{ref-web|url= http://lcweb2.loc.gov/frd/cs/iltoc.html | editor=Library of Congress |títol=Israel (Labor Zionism) |obra=Country Studies}}</ref> Aquests anys foren marcats per la immigració massiva dels sobrevivents jueus de l'Holocaust i dels que fugien de la repressió dels països àrabs. La població d'Israel cresqué de 800.000 el 1948 a 2 milions el 1958.<ref>{{ref-web|url= http://www1.cbs.gov.il/reader/shnaton/templ_shnaton_e.html?num_tab=st02_01&CYear=2006 | editor=Israel Central Bureau of Statistics | consulta=2007-08-07 |any=2006 |títol=Population, by Religion and Population Group}}</ref> La majoria arribaren com a refugiats sense possessions i foren albergats en camps temporals coneguts com a ''[[mabarot]]''. Per al 1952, més de 200.000 immigrants vivien en aquestes ciutats de tendes. La necessitat de resoldre la crisi forçà Ben-Gurion a signar un [[Acord de Reparacions entre Israel i Alemanya Occidental|Acord de Reparacions amb Alemanya]] que provocà protestes massives de jueus molests per la idea de "fer negocis" amb Alemanya.<ref>{{harvnb|Shindler|2002|pp=49–50}}</ref>
|