Israel: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: -com a conseqüència de +a conseqüència de
Línia 193:
Després de la guerra, el govern britànic provà de negociar una solució, però, el 1947, declarà que no podia aconseguir cap solució acceptable per tant per als àrabs com per als jueus, i renuncià al mandat de Palestina.<ref>{{ref-publicació|url= http://domino.un.org/UNISPAL.NSF/0a2a053971ccb56885256cef0073c6d4/2248af9a92b498718525694b007239c6!OpenDocument | editorial=United Nations |data=1949-04-20 | consulta=2007-07-31 |títol=Background Paper No. 47 (ST/DPI/SER.A/47)}}</ref> La nova [[Organització de les Nacions Unides]] aprovà amb una majoria de dos-terços el [[Pla de les Nacions Unides per a la partició de Palestina|Pla de Partició de l'ONU]], en la Resolució 181 de l'[[Assemblea General de les Nacions Unides|Assemblea General]], el 29 de novembre de 1947, dividint el territori en dos estats: un d'àrab i un de jueu. Jerusalem seria designada com a ciutat internacional—un ''[[corpus separatum]]''—administrat per l'ONU per prevenir els conflictes sobre el seu estatus.<ref>{{harvnb|Best|2003|pp=118–9}}</ref> La comunitat jueva acceptà el pla,<ref>{{ref-web|url= http://www.mfa.gov.il/MFA/Facts+About+Israel/History/HISTORY-+Foreign+Domination.htm | editor=Israel Ministry of Foreign Affairs |títol=History: Foreign Domination |data=2006-10-01 | consulta=2007-07-06}}</ref> però la [[Lliga Àrab]] l'[[Alt Comitè Àrab]] el rebutjaren.<ref>{{harvnb|Bregman|2002|p=40–1}}</ref> L'1 de desembre de 1947, l'Alt Comitè Àrab proclamà una vaga de tres dies i la violència esclatà al territori.
 
El 14 de maig de 1948, el dia anterior a la fi del Mandat Britànic, l'[[Agència Jueva per la Terra d'Israel|Agència Jueva]] proclamà la independència i anomenà el país "Israel", segons el pla de partició de l'ONU. L'endemà, els exèrcits de cinc països àrabs—Egipte, Síria, Jordània, el Líban i l'Iraq—[[Guerra araboisraeliana de 1948|envaïren Israel]],<ref name="npr">{{ref-web|url=http://www.npr.org/news/specials/mideast/history/history3.html |editor=National Public Radio |títol=Part 3: Partition, War and Independence |obra=The Mideast: A Century of Conflict |consulta=2007-07-13 |data=2002-10-02}}</ref> segons el pla del comand militar àrab d'abril.<ref name=palestine/> Tanmateix, atesa la divisió entre els governants àrabs mateixos, que sospitaven que el rei [[Abd-Al·lah I de Jordània|Abd Allah ibn Husayn]] de Transjordània volia dominar Palestina, les forces israelianes pogueren repel·lir els exèrcits invasors i aconseguiren guanys territorials que expandien llurs fronteres més enllà dels límits del pla de partició original.<ref name=palestine/> Des del començament del conflicte, els atacs sionistes havien produït un èxode de la població palestina; en total, per a l'armistici de 1949, i com a conseqüència de la guerra, més de 700.000 palestins havien fugit a les àrees àrabs de Palestina o als altres estats àrabs,<ref name=palestine/><ref name="un">{{ref-publicació|url=http://domino.un.org/unispal.nsf/9a798adbf322aff38525617b006d88d7/93037e3b939746de8525610200567883 |títol=General Progress Report and Supplementary Report of the United Nations Conciliation Commission for Palestine, Covering the Period from December 11, 1949 to October 23, 1950 |consulta=2007-07-13 |editorial=The United Nations Conciliation Commission |data=1950-10-23}} (U.N. General Assembly Official Records, Fifth Session, Supplement No. 18, Document A/1367/Rev. 1)</ref> i des d'aleshores la xifra de refugiats palestins ha arribat als 4.255.120, repartits entre els camps de refugiats de [[Judea]] i [[Samaria|Samària]] (687.542), Gaza (961.645), el Líban (400.582), Síria (424.650), Jordània (953,012) i altres països, segons dades de l'ONU.<ref name = ONU_refugiats> [http://www.un.org/unrwa/publications/pdf/rr_countryandarea.pdf Total registered refugees per country and area (PDF). 2005] [[Organització de les Nacions Unides|ONU]], 20 de novembre de 2007</ref> Al final de la guerra, la Legió Àrab de Transjordània prengué el control del centre de Palestina, segons un pla que havien negociat el rei de Transjordània i els líders israelians. Els acords d'armistici entre tots cinc països—Israel, Transjordània, Egipte, el Líban i Síria—foren negociats sota els auspicis de l'ONU el 1949. Transjordània annexà [[Jerusalem Est]] (la ciutat vella) i Palestina central—el territori de Cisjordània—i Egipte mantingué el control de la [[Franja de Gaza]]. Israel, per altra banda, a més del 56% de Palestina que l'havia estat donada segons el pla de partició de l'ONU, mantingué el control de les àrees addicionals de Galilea i altres regions del nord, centre i sud del país, així com la Nova Ciutat de Jerusalem.<ref name=palestine/> Israel fou admès com a membre de les Nacions Unides l'11 de maig de 1949.<ref>{{ref-publicació |url=http://domino.un.org/UNISPAL.NSF/1ce874ab1832a53e852570bb006dfaf6/0b3ab8d2a7c0273d8525694b00726d1b |editorial=The United Nations |títol=Two Hundred and Seventh Plenary Meeting |data=1949-05-11 |consulta=2007-07-13}}</ref> El futur dels refugiats palestins encara és tema contenciós en el [[conflicte araboisraelià]].<ref>{{ref-web|url=http://web.mit.edu/cis/pdf/VanEvera_flashpointsinwar.pdf |format=PDF |editor=Massachusetts Institute of Technology |cognom=Van Evera |nom=Stephen |consulta=2007-09-11 |títol=Nature of the Flashpoint |obra=Center for International Studies}}</ref><ref>{{harvnb|Reveron|Murer|2006}}</ref>
 
Durant els primers anys de l'estat, el moviment sionista laboral, encapçalat del primer ministre [[David Ben-Gurion]] dominà la política israeliana.<ref>{{harvnb|Lustick|1988|pp=37–9}}</ref><ref>{{ref-web|url= http://lcweb2.loc.gov/frd/cs/iltoc.html | editor=Library of Congress |títol=Israel (Labor Zionism) |obra=Country Studies}}</ref> Aquests anys foren marcats per la immigració massiva dels sobrevivents jueus de l'Holocaust i dels que fugien de la repressió dels països àrabs. La població d'Israel cresqué de 800.000 el 1948 a 2 milions el 1958.<ref>{{ref-web|url= http://www1.cbs.gov.il/reader/shnaton/templ_shnaton_e.html?num_tab=st02_01&CYear=2006 | editor=Israel Central Bureau of Statistics | consulta=2007-08-07 |any=2006 |títol=Population, by Religion and Population Group}}</ref> La majoria arribaren com a refugiats sense possessions i foren albergats en camps temporals coneguts com a ''[[mabarot]]''. Per al 1952, més de 200.000 immigrants vivien en aquestes ciutats de tendes. La necessitat de resoldre la crisi forçà Ben-Gurion a signar un [[Acord de Reparacions entre Israel i Alemanya Occidental|Acord de Reparacions amb Alemanya]] que provocà protestes massives de jueus molests per la idea de "fer negocis" amb Alemanya.<ref>{{harvnb|Shindler|2002|pp=49–50}}</ref>