|
Fins a l'hivern del 1978-79, la mar Morta era formada per dues capes estratificades d'aigua que diferien en la temperatura, la densitat, l'edat, i la salinitat. La capa superior de 35 m, aproximadament, tenia un grau de salinitat que oscil·lava entre les 300 i 400 [[Concentració|parts per mil]] i mostrava una temperatura que oscil·lava entre 19 i 37°C. Sota d'una zona de transició, en el nivell més baix, hi havia aigües a una temperatura constants d'uns 21,3°C i una salinitat de 276 grams per quilogram.<ref name=overturn /> Com que l'aigua prop del fons era químicament saturada, la sal es precipitava al fons del llac.
A partir de la [[dècada del 1960]], l'entrada d'aigua a la mar Morta pel riu Jordà es va reduir com a conseqüència de la [[irrigació]] a gran escala i l'escassetat general de precipitacions. El 1975, la capa superior d'aigua de la mar Morta ja era més salada que la capa inferior. No obstant això, la capa superior va continuar suspesa per sobre de la capa més baixa, perquè les seves aigües eren més càlides i per tant, menys [[Densitat|denses]]. Quan la capa superior finalment es va refredar, la seva densitat va augmentar i quan va ser major que la de capa més baixa, les aigües del llac es van barrejar (1978-79). Per primera vegada en [[segle]]s, el llac era una massa homogènia d'aigua. Des de llavors, l'estratificació ha començat a desenvolupar-se una altra vegada.<ref name=overturn>{{ref-web|url=http://www1.american.edu/TED/deadsea.htm |títol=Dead Sea Canal |editor=American.edu |data=1996-12-09 |consulta=17 d'octubre del 2010}}</ref> El contingut de minerals de la mar Morta és molt diferent del dels oceans. La composició exacta de l'aigua de la mar Morta varia principalment amb l'[[Estació de l'any|estació]], la profunditat i la temperatura. A la [[dècada del 1980]], la concentració d'espècies iòniques (en [[gram|g]]/[[quilogram|kg]]) de l'aigua superficial del llac era Cl<sup>−</sup> (181,4), Br<sup>−</sup> (4,2), SO<sub>4</sub><sup>2−</sup> (0,4), HCO<sub>3</sub><sup>−</sup> (0,2), Ca<sup>2+</sup> (14,1), Na<sup>+</sup> (32,5), K<sup>+</sup> (6,2) i Mg<sup>2+</sup>. La salinitat total era de 276 g/kg.<ref>I. Steinhorn, ''In Situ Salt Precipitation at the Dead Sea'', Limnol. Oceanogr. 28(3),1983, 580-583</ref> Els resultats mostren que la proporció de sals com clorurs anhidres era: un 14,4% de [[clorur de calci]] (CaCl<sub>2</sub>), un 4,4% de [[clorur de potassi]] (KCl), un 50,8% de [[clorur de magnesi]] (MgCl<sub>2</sub>) i un 30,4% de [[clorur de sodi]] (sal comuna, NaCl). En comparació, la sal continguda a l'aigua de la majoria dels oceans i mars és en aproximadament un 97% [[clorur de sodi]]. La concentració de ions [[sulfat]] (SO<sub>4</sub><sup>2−</sup>) és molt baixa, mentre que la concentració de ions [[bromur]]s (Br<sup>−</sup>) és la més alta de totes les aigües a la Terra. El llac és abundant en minerals, la qual cosa fa que sigui considerat posseïdor de valor terapèutic.
La concentració de sal de la mar Morta fluctua al voltant del 31,5%. Aquesta proporció és inusualment alta i això comporta que la [[densitat]] nominal sigui d'1,24 kg/l. Per consegüent, fa que qualsevol persona pugui surar al llac a causa del [[principi d'Arquimedes]]. En aquest sentit, la mar Morta és similar al [[Gran Llac Salat|gran llac salat]] de [[Utah]] als [[Estats Units]].
|
