La [[pintura bizantina]] es va desenvolupar a través de dos mitjans principals: els [[mosaic]]s (en parets i cúpules) i els [[icona]]s (en taules, el lloc a les esglésies era el [[iconostasi]] que separa els fidels de l'altar). La major part de la producció de la seva primera època ha desaparegut com a conseqüència de diverses onades de destruccions, amb motiu de la [[querella iconoclasta]] (un enfrontament intern), les successives [[expansió de l'Islam|invasions islàmiques]] (àrabs a Síria, Palestina i Egipte; turcs a Anatòlia i els Balcans), i les [[croades]] (en què el saqueig va ser a les mans dels cristians llatins). Testimonis excepcionals són els mosaics bizantins de primera època localitzats en [[Ravenna]] ([[Sant Vital de Ravenna]], [[Sant Apolinar de Rávena]]), i els de [[Sant Marc de Venècia]]. A Orient s'han conservat alguns d'època posterior ([[Mistra]], [[Hosios Loukas]]). El [[Monestir de Santa Catalina de la Muntanya Sinaí]], respectat malgrat els segles de domini musulmà, conserva una extraordinària col·lecció d'icones. La tradició de pintura d'icones, que es va conservar amb rígids convencionalismes, es va continuar als països [[eslaus]] ([[pintura russa]]) amb una evolució en subtils variacions.
[[Fitxer:Rose Nord Cathédrale de Laon 181008 04.jpg|thumb|esquerra|180px| La geometria, vitrall del medalló de la rosassa del transsepte nord de la [[Catedral de Laon]]; començament del segle XIII.]]
