Antígona (Salvador Espriu): diferència entre les revisions

{{Infotaula de llibre

|títol= Antígona

| autor = [[Salvador Espriu i Castelló|Salvador Espriu]]

|país= [[Catalunya]]

| llengua original = Català

| editor = Editorial Moll (Palma)

| gènere = Teatre

| data de publicació = 1955

}}

'''''Antígona''''' és una peça teatral culta de l'escriptor català [[Salvador Espriu]]. Fou escrita el 1939, poc després de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, però no fou fins al 1955 que sortí publicada.<ref>[https://traces.uab.cat/record/42327 Fitxa a traces.uab.cat]</ref> També fou el 1939 que el pare d'Espriu morí i poc temps abans havia mort el gran amic d'estudis del poeta de [[Sinera]], [[Bartomeu Rosselló-Pòrcel]]: tres cops durs per a un escriptor que tenia molts projectes, sobretot l'estudi d'història i llengües antigues i egiptologia, però que s'hagué de resignar a una feina de segona fila.

Només Eumolp ajudarà Antígona i suportarà el destí tràgic. Així dos éssers extrems dins l'ordre social són agermanats per la mateixa noblesa d'esperit. La seva presència incomoda el poder. A més de la rebel·lia i la pietat envers els morts, l'heroïna ens remet també al tema de la ceguesa, constant en Espriu "Qui fos cec com el meu pare, per no veure aquest dia!" En Antígona, però el procés serà contrari al del seu pare Èdip. Edip es buida els ulls, ja que aquests no li revelaren la veritat. Vell i cec augura la guerra entre germans; així li ho diu a Polinices:" No pot ser que enderroquis aquells murs. No, abans cauràs sollat de sang i el consanguini teu caurà igualment"

Antígona, en canvi, sap que les profecies s'han acomplert i voldria esdevenir cega per tal de no conèixer la fatalitat, i tot i així la seva ceguesa no alteraria la veritat. Per això el seu únic destí, perquè no pot suportar la realitat, serà la mort. Una mort que comportarà la presència de la fosca " No sé si moro justament però sento que moro amb alegria. Privada de llum, en una lenta espera, recordaré fins al darrer moment la meva ciutat." A la cova li serà permès de veure-hi, amb la puresa del record, amb la memòria que la salvarà. Cal veure un cert paral·lelisme amb l'autor que al pròleg ens diu que ell també estima Tebes, la font Dirce, el riu ...

Ismene és la germana d'Antígona, d'Etèocles i Polinices i simbolitza la indecisió i l'oblit. Ella que ha vist la mort dels germans no és capaç d'actuar amb la noblesa d'Antígona. El record del pare només li produeix horror. Diu " Aquest vell ( Tirèsies ) m'horroritza, em recorda el pare quan ja era cec ." Ismene és feble, no pot suportar la visió del seu germà voltat d'ocells " No reconec Polinices en aquest cos podrit ". Ismene és guiada per la por i per la llei del tirà " No puc violar la llei ni vèncer la meva por ". Esdevindrà un ésser buit, sense memòria, mort " una conca que no tindrà nebots ".