Batalla de Belvoir: diferència entre les revisions

Tan aviat com els guaites descobriren les maniobres de l'exèrcit musulmà, els comandaments de l'exèrcit croat determinaren traslladar el seu campament a un lloc més proper a la ruta de Saladí. Afegiren reforços, procedents de les fortaleses de la rodalia i marxaren primer cap a [[Tiberíades]]. Després giraren cap al sud i passaren la nit als peus del [[Fortalesa de Belvoir|castell de Belvoir]]. L'endemà l'exèrcit aiúbida s'enfrontà als croats.

L'exèrcit cristià avançà amb l'acostumada formació que empraven quan entraven en contacte amb els seus enemics. Els de la [[infanteria]] avançaven tots mot junts i en ordre, amb els llancers protegint d'atacs directes i els arquers mantenint els sarraïns a distància. Al darrere anava la [[cavalleria]], seguint el pas dels que anaven a peu, a punt per carregar contra els enemics de manera concisa, amb el control que donava el seu punt de vista més elevat. Els croats havien fet servir la mateixa tàctica a la [[batalla de Xaizar]] el [[1111]] i en la de [[batalla de Bosra|Bosra]] el [[1147]].

La tàctica del bàndol musulmà consistia en incomodar l'actuació del contrari, trencar la formació dels croats llençant fletxes des dels cavalls, complementat amb atacs parcials i fingint retirades que acabaven empaitant als perseguidors. Aquesta tàctica d'aproximació evitant l'enfrontament obert, fa que alguns historiadors considerin inadequat emprar la paraula ''batalla'' per definir l'enfrontament que hi hagué.{{sfn|Smail|1956|p=152}} En aquesta ocasió, els croats no arribaren a tenir un enfrontament obert ni pogueren aturar l'atac dels musulmans. Saladí, incapaç de vèncer, abandonà l'atac i ordenà la retirada cap a Damasc.