Safàrides: diferència entre les revisions

El 870 Yaqub va fer una campanya militar que el va portar (871) a [[Kabul]], [[Bamiyan]] i [[Panjhir]], creuant tot el [[Zabulistan]] a través de Gazni perseguint al fill de l'antic ''zunbil''; venint de [[Balkh]], Yakub va destrossar els temples budistes de [[Bamiyan]] abans de conquerir [[Kabul]] i fer-ne fora els [[Turki-xahis]]. Des de llavors, aquests territoris, fins aquí consagrats al budisme, es convertiran progressivament al l'islam (els dominats per dinasties musulmanes) o al hinduisme. una segona expedició (872) li va permetre capturar al fill del ''zunbil'' a la fortalesa de Nay Laman; la seva sort és desconeguda però probablement fou executat. Yaqub va seguir des d'aquesta fortalesa cap al nord, en direcció a [[Balkh]], que va arrabassar al seu sobirà Dawud ibn Abi Dawud, de la dinastia [[Abu Dawúdida]]; aquesta campanya li va donar el control temporal de les mines de plata del Panjhir i del [[Badakhxan]], i es van encunyar monedes entre 872 i 875. Aquestes operacions van posar fi a la dinastia dels ''[[zunbils]]'' que fins aleshores (i durant dos segles) havien aturaraturat la progressió dels àrabs cap a l'est.

[[Abd-Al·lah as-Sijzí]] es va revoltar contra Yaqub ibn al-Layth, però fou derrotat i es va haver de refugiar amb el tahírida [[Muhàmmad ibn Tàhir]], que el va nomenar governador dels districtes d'at-Tabasayn i [[Kuhistan]]; això va donar excusa a Yaqub per envair el [[Khorasan]]. Muhammad va enviar una ambaixada per negociar però Yaqub ja havia buscat aliats al Khorasan entre els malcontents i les converses no van reeixir. L'agost del 873 (o encara el 872 segons alguna font) Yaqub va entrar a la capital [[Nishapur]] sense lluita i va fer presoner a Muhammad ibn Tahir, que no havia volgut fugir. Després va avançar cap a les costes de la [[mar Càspia]] perseguint a l'imam alida zaydita [[al-Hasan ibn Zayd]] (864-884). El califa va protestar el 873 per l'ocupació del Khorasan, però sobretot el 874 quan el tahírida [[Ubayd-Al·lah ibn Abd-Al·lah ibn Tàhir]], que havia reunit als pelegrins del nord i est de Pèrsia a [[Bagdad]], va denunciar davant d'ells les accions de Yaqub (fetes sense autorització del califa) i els va lliurar del jurament de fidelitat al califa. Yaqub llavors va parar i va dedicar els dos anys següents a consolidar el seu poder a Kirman i a Fars i [[Khuzestan]]: El 875 va marxar a Fars per segona vegada on va derrotar Muhammad ibn Wasil i va seguir cap a l'oest al Khuzestan i [[Ramhurmuz]]; això posava en perill el Baix Iraq, ja que es podia unir als rebels [[zandj]] revoltats contra el califat. Yaqub no obstant no tenia aquesta intenció, ja que va rebutjar les propostes d'aliança d'Alí ibn Muhàmmad, el líder dels [[zanj]], però la presència del seu exèrcit constituïa de fet un suport per la causa zanj. El califa al-Mutamid va proposar a Yaqub escollir entre diversos governs a canvi de parar el seu avanç, però Yaqub va refusar i va penetrar a l'Iraq. Els [[abbàssides]] li van presentar batalla i el van poder derrotar decisivament a [[Dayr al-Akul]], a la vora del [[Tigris]], el [[8 d'abril]] del [[876]]. L'exèrcit saffàrida es va desbandar i molts presoners van poder fugir incloent Muhammad ibn Tahir; l'amenaça sobre Bagdad es va esvair.