[[Fitxer:Haller and blue army.jpg|thumb|dreta|200px|El general [[Józef Haller]] (tocant la bandera) i el seu Exèrcit Blau.]]
L'opinió pública occidental era profundament pro-soviètica. El [[Primer Ministre del Regne Unit|Primer Ministre britànic]] pressionà Polònia perquè signés la pau d'acord alsamb els termes soviètics i refusà donar cap ajuda a Polònia que pogués afavorir als Blancs a la guerra civil russa. L'[[11 de juliol]] de 1920, el govern de [[Gran Bretanya]] envià un ultimàtum de facto als soviètics, on s'instava als soviètics al cessament d'hostilitats amb Polònia i l'Exèrcit Blanc Rus (l'Exèrcit Blanc a Rússia Meridional liderat pel Baró Wrangel), i a acceptar el que posteriorment seria anomenada la [[línia Curzon]] com a frontera temporal amb Polònia, fins que es pogués establir mitjançant negociacions una frontera permanent. En cas de refús soviètic, els britànics amenaçaven d'ajudar a Polònia de totes les formes possibles, les quals, en realitat, estaven limitades per la situació política interna del Regne Unit. El [[17 de juliol]] els soviètics refusaren i van fer una contraoferta per a negociar un tractat de pau directament amb Polònia. Els britànics van respondre amenaçant de tallar les negociacions comercials si els soviètics llançaven més ofensives contra Polònia, però les seves amenaces van ser ignorades. El [[6 d'agost]] de [[1920]], el [[Partit Laborista (Regne Unit)]] britànic publicà un pamflet on afirmava que els treballadors britànics mai prendrien part en la guerra com a aliats de Polònia, i els sindicats bloquejaren a la Força Expedicionària Britànica que ajudava als Russos Blancs a [[Arcàngel]].
La postura de [[Lituània]] era majoritàriament anti-polonesa, i el país s'havia unit al bàndol soviètic al juliol de 1919. La decisió va ser dictada pel desig d'incorporar la ciutat de Vílnius i les zones properes a Lituània i, en menor grau, per la pressió diplomàtica soviètica, suportada per l'amenaça de l'Exèrcit Roig estacionat a les fronteres lituanes.
