John Churchill (1r duc de Marlborough): diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: - D'acord a l'historiador + D'acord amb l'historiador |
m bot: - D'acord a [[G. + D'acord amb [[G. |
||
Línia 193:
== Valoració ==
Per als historiadors militars David Chandler i Richard Holmes, Marlborough és el major comandant britànic de la història, una afirmació compartida per d'altres, incloent el [[Arthur Wellesley|Duc de of Wellington]], qui afirmà que ''no puc concebre ningú major que Marlborough al capdavant d'un exèrcit anglès.'' Però l'historiador Whig, Thomas Macaulay, denigra a Marlborough a les pàgines de la seva ''History of England'', qui segons l'historiador [[John Wilson Croker]], persegueix al Duc amb ''més ferocitat que no pas sagacitat, com un gos.''<ref>Macaulay: ''The History of England'', 32</ref> Macaulay adoptà aquesta lectura desfavorable de Marlborough directament de Swift i dels pamfletistes Tory de la darrera part del regnat d'Anna. D'acord
Marlborough era despietadament ambiciós, implacable en la persecució del poder, la riquesa i l'ascens social, la qual cosa li va fer valer una reputació d'avar. Aquests trets poden haver estat exagerats amb els propòsits de la facció de partit però, com afirma Trevelyan, gairebé tots els estadistes d'aquella època es dedicaven a fundar famílies i a acumular finques a expenses del poble; Marlborough només diferí en que donà molt més valor al reconeixement que als diners.<ref>Trevelyan: ''England Under Queen Anne'', I, 182</ref> En aquesta recerca per la fama i els interessos personals podia no tenir escrúpols, com així ho demostra la seva deserció de Jaume II. Segons Macaulay això és vist com una mostra de la seva traïció egoista contra el seu senyor; una anàlisi compartida per [[G. K. Chesterton]]: «Churchill, com per afegir quelcom ideal per a la seva imitació de l'[[Judes Iscariot|Iscariot]], va anar a Jaume amb una professió d'amor i lleialtat... i després tranquil·lament lliurà l'exèrcit a l'invasor».<ref>Chesterton: ''A Short History of England'', 137</ref> Per Trevelyan, el comportament de Marlborough durant la revolució de 1688 va ser un signe de la seva «devoció a les llibertats d'Anglaterra i a la religió protestant».<ref>Trevelyan: ''England Under Queen Anne'', I, 180</ref> Però, la seva posterior correspondència amb Saint-Germain no va ser noble. Tot i que Marlborough no volia una restauració Jacobita el seu doble joc va fer que Guillem III i Jordi I no estiguessin mai disposats a confiar plenament en ell.<{{sfn|Chandler|2003|p=317}}
| |||