Domini britànic: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de 88.15.199.39. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió.
Etiqueta: Reversió
m bot: - d'acord a s.57 + d'acord amb s.57
Línia 36:
: {{mida|1=En el seu inici en 1867, l'estatus colonial de Canadà estava marcat per una subjugació política i legal a la supremacia imperial britànica en tots els aspectes de govern - legislatiu, judicial, i executiu. El Parlament Imperial a Westminster podia legislar en qualsevol afer relacionat amb Canadà i podia invalidar qualsevol legislació local, la cort final d'apel·lació per a la litigació canadenca roman amb el Comitè Judicial del Consell Secret a Londres, el Governador General tenia un rol substantiu com a representant del govern britànic, i el màxim poder executiu estava investit en el Monarca britànic - qui era aconsellat només pels Ministres britànics en aquest exercici. La independència canadenca es va aconseguir quan cadascun d'aquestes subordinacions van ser remogudes eventualment.<ref name="Heard">{{ref-web|títol=Canadian Independence|autor=Andrew Heard|url=http://www.sfu.ca/~aheard/324/Independence.html|any=1990|data=05-02-2008}}</ref>}}
Heard documenta el considerable cos de legislació passat pel Parlament Britànic en la part final del segle XIX que mantindria i expandiria la seva supremacia imperial per restringir les seves colònies, incloent el nou govern del Domini.
: {{mida|1=Quan el Domini del Canadà va ser creat en 1867 se li van conferir poders d'autonomia per ocupar-se de tots els seus assumptes interns, però Gran Bretanya mantenia la supremacia legislativa total. Aquesta supremacia imperial podia ser exercida a través de diverses mesures estatutàries. En primer lloc, l'Acta de Constitució de 1867 estableix en s.55 que el Governador General pot reservar-se qualsevol legislació aprovada per les dues Cambres del Parlament per a "la significació del plaure de La seva Majestat", que és determinat d'acord aamb s.57 per la Reina (britànica) en Consell. En segon lloc, s.56 estableix que el Governador General ha d'enviar a "un dels Principals Secretaris de l'Estat de La seva Majestat" a Londres una còpia de qualsevol legislació federal que hagi estat aprovada; dins dels dos anys a partir de la recepció d'aquesta còpia, la Reina (britànica) en Consell pot desestimar un Acta. En tercer lloc, quatre peces de legislació imperial restringien les legislatures canadenques. L'Acta de Validesa de Lleis Colonials de 1865 va establir que cap llei de la colònia podria vàlidament discrepar, esmenar o revocar legislació Imperial que explícitament o per necessària implicació apliqués directament a aquesta colònia; L'Acta d'Embarcacions Mercants, 1894 així com l'Acta de Corts Colonials d'Almirallat, 1890 van requerir la reserva de la legislació del domini en aquells tòpics per a aprovació pel govern britànic; i, l'Acta de Reserves Colonials de 1900 va establir la prohibició de legislació del Domini que el govern britànic sentís que pogués perjudicar accionistes britànics de títols fiduciaris del Domini. Més important, no obstant això, el Parlament Britànic podia exercir el dret legal de superació que posseïa en el dret anglosaxó per aprovar qualsevol legislació en qualsevol tema que afectés a les colònies.<ref name="Heard"/>}}
 
No obstant això, com Heard explica posteriorment, el govern britànic rares vegades invocava els seus poders sobre la legislació canadenca. De fet, en el context canadenc, els poders legislatius britànics sobre política interna canadenca va ser en gran part teòrica i el seu exercici va ser cada vegada més inacceptable durant 1870 i 1880. El naixement de l'estatus de domini i la posterior independència del Canadà i altres colònies no esdevindria per l'atorgament de títols o reconeixement similar pel Parlament Britànic, sinó per iniciatives preses per governs colonials per afirmar la seva independència i establir precedents legals constitucionals.