Catedral de Palerm: diferència entre les revisions

== Els primers cultes ==

La primera prova de la difusió del culte cristià de la ciutat de Palerm ve donada per la presència dels cementiris de catacumbes i de cementiris a ''cel obert''. Les fonts històriques documenten que un d'aquests últims estaven situats on ara s'alça l'actual catedral. Es creu que aquesta ja era una àrea sagrada pagana, i potser, un santuari de la [[Salut]]. Tanmateix, des del primer moment, l'església palermitana sofrí les conseqüències de les violentes diatribes doctrinals que sacsejaren el [[cristianisme]] des dels seus orígens. Els grecs i els llatins oraven de manera diferent al mateix [[déu]]. A més, s'hi afegí una actitud agressiva per part dels [[vàndal]]s de l'Àfrica: els aris. L'any [[440]], en una de les seves freqüents incursions per [[Sicília]], els vàndals de [[Genseric]] atacaren Palerm per sorpresa i capturaren el bisbe Mamilià, Eustolzi, Pròcul, Golbodeu i altres personatges de rang, entre els quals hi havia la jove [[Ninfa]]. Tots ells van ser, posteriorment, proclamats sants i els van enviar presoners al nord d'Àfrica per demanar-ne després el rescat.

S'ignora si és del tot certa la notícia que explica que, a la seu de Mamilià, Genseric, s'hi instal·là un bisbe ari anomenat ''Massimino'' -cap d'una banda de vàndals- que amenaçà amb les armes. Aquest episodi és esmentat en una carta del [[Papa Lleó I]] al clergat sicilià, el [[21 d'octubre]] del [[447]]. Segons els historiadors sicilians dels segles passats, la catedral d'aquests segles, fins a la [[Conquesta musulmana de Sicília|invasió sarraïna]] del [[827]], era un edifici més aviat gran i concebut com a basílica, però de planta quadrada, amb tres absis que estaven dirigits vers l'[[Orient]]. Segurament devia tenir tres naus habituals, més una quarta en forma de pòrtic obert pel costat meridional, on es trobava el cementiri destinat als personatges més nobles de la ciutat. L'edifici, dedicat a la [[Verge Maria]], estava rematat per cobertes a dues aigües i, segons les reconstruccions fetes per arquitectes i historiadors, al costat septentrional d'aquella construcció, podrien coincidir amb les façanes dels edificis i de les esglésies que donen al nord de la via Incoronazione.

 

[[Fitxer:Duprà, Domenico - Victor Amadeus III in Armour.jpg|thumb|150px|esquerra|Víctor Amadeu III.]]

Era la primera vegada que un Savoia arribava a ser rei. Víctor Amadeu donà a la seu una llàntia d'argent (avui davant la capella de santa Rosalia), però no s'interessà per les necessitats de restauració del vell edifici. Finalment, amb la pujada al tron de [[Carles III d'Espanya|Carles III]] i l'inici de la dinastia homònima, la situació semblà presentar-se favorable. L'última coronació d'un sobirà a la seu fou, precisament, la de Carles de Borbó, i fou la més fastuosa de totes, no sols pels grandiosos adorns amb què fou decorat el temple, sinó també, per la completa participació del clergat, l'aristocràcia i l'entusiasta acollida que la població de la capital féu al nou sobirà. La cerimònia va tenir lloc el [[3 de juliol]] del [[1735]], i fou seguida de nombrosos dies de festa. En aquesta ocasió, el nou sobirà es pogué adonar directament de l'estat de deteriorament de la catedral i va prometre'n les necessàries intervencions per a la restauració. També hi donà una gran llàntia d'argent, avui col·locada davant la capella del Santíssim Sagrament.

Els bisbes de Palerm s'hagueren, doncs, de dirigir directament al sobirà, ja que, com a protector del ''duomo'', li competien les intervencions econòmiques i tècniques de certa importància. El [[1741]], de fet, fou efectuada una inspecció pel reial visitador [[De Ciocchis]], de resultes de la qual l'arquebisbe [[Melendez|Meléndez]] encarregava, a l'arquitecte [[Giovanni Battista Vaccarini]] (famós per les esglésies que havia projectat a [[Catània]] després del terratrèmol del [[1693]]), la redacció d'un informe tècnic per a la restauració del ''duomo''. Aquest informe fou lliurat el [[1752]], però restà en lletra morta. La iniciativa fou represa per l'arquebisbe [[Serafino Filangeri]], el qual demanà que fos el mateix [[Ferdinando Fuga]], arquitecte del rei, qui s'ocupés del problema. Fuga anà a Palerm i, després d'estudiar atentament la catedral, redactà el seu projecte i en realitzà una maqueta de fusta. Després de lliurar-ho tot a l'arquebisbe, tornà a Nàpols el [[1767]]. Semblava que l'afer estava resolt, però, en realitat, hagué de passar encara molt de temps. El projecte s'aturà en la comissió reial que havia d'examinar-lo, comissió que estava presidida pel gran arquitecte [[Luigi Vanvitelli]]. Mentrestant, les condicions d'estabilitat del ''duomo'' anaven empitjorant i, el [[1774]], s'hi hagué de realitzar un treball enorme d'apuntalament de sostres. Passaren més anys abans que el projecte de Fuga pogués convertir-se en realitat, però, el [[1781]], finalment, començaren els treballs. Havien passat quaranta anys des de la inspecció tècnica del reial visitador De Ciocchis i catorze des del lliurament del projecte de Fuga.

 

 

Així començà el culte popular, fins al punt que molta gent, en l'aniversari de la seva mort, anava en peregrinació fins a la gruta del Mont Pellegrino, on ella havia viscut com a eremita. Així s'arriba a l'any [[1624]], quan una nau provinent de [[Berberia]] portà a Palerm la [[pesta]]. La gent moria a centenars i res semblava portar consol a la població. Ni les precaucions sanitàries, ni les súpliques col·lectives a les patrones de la ciutat: santa Oliva, santa Ninfa, santa Cristina i santa Àgata. Llavors, succeïren dos fets miraculosos. Un caçador, que havia anat al [[Mont Pellegrino]], va tenir la visió de santa Rosalía que, indicant la seva gruta, li digué que la pesta desapareixeria si el poble de Palerm l'honorava. Una dona, a punt de morir, va tenir la mateixa visió i es guarí immediatament. Les dues persones foren interrogades pel bisbe de la ciutat, el cardenal [[Giannettino Doria]]. Diverses persones que havien anat a la gruta començaren a excavar i trobaren ossos humans que, portats a la ciutat, foren examinats per una comissió mèdica nomenada pel bisbe, mentre que una altra comissió teològica examinava els dos episodis miraculosos precedents.

El senat, vist que el temps passava inútilment, pressionava sobre el bisbe Doria perquè les comissions es decidissin i hi expressessin un veredicte. Finalment, en fou positiu i els ossos, en una urna, foren portats en processó per la ciutat. Des d'aquell any, la processó de l'urna s'ha realitzat fins als nostres dies, i al seu redós han sorgit altres manifestacions (com la processó del Carro Triomfal i d'altres menors), que transformaren aquesta manifestació en una gran festa que, de fet, els palermitans anomenaren ''Festino,'' i que es féu famosa arreu d'Europa, sobretot a partir del {{segle|XVIII}}.