Mateu I Visconti: diferència entre les revisions

Mateu Visconti fou un home d'armes que va servir fidelment alel seu oncle-avi [[Otó Visconti]] en les lluites que aquest va lliurar per a prendre el poder ena la [[Senyoriu de Milà|ciutat de Milà]]. El desembre de [[1287]], amb 37 anys d'edat, el seu oncle-avi el nomenà ''Capità del poble'' i fou confirmat en el càrrec dos anys després. L'any [[1291]] el Consell General de la ciutat el nomenà [[senyor de Milà]], sense que existís però un veritable mandat oficial del [[Rei dels Romans]] [[Rodolf I d'Habsburg]]. Finalment el maig de [[1294]], un correu del rei, el nomenà vicari general per a [[Llombardia]].

El [[1295]], a la mort d'Otó, començà un període de batalles per a prendre elde poder a [[Milà]] entre els seguidors del vicari imperial ([[gibel·lins]]) i els partidaris del [[papa]] ([[güelfs i gibel·lins|güelfs]]), conduïts per la família [[Torriani]]. No sense dificultats Mateu es va mantenir al capdavant de la ciutat fins al juny de [[1302]], moment en el qual va haver d'enfrontar-se a una lliga que agrupava alsels partidaris milanesos dels Torriani i els enemics dels [[Visconti]] de les ciutats de [[Cremona]], [[Pavia]], [[Piacenza]], [[Novara]], [[Vercelli]], [[Lodi]], [[Crema (Llombardia)|Crema]] i [[Montferrat]], dirigida per Albert Scotti. Aquests tingueren un exèrcit de 10.000deu mil homes i obligaren a Mateu a exiliar-se de la ciutat. La residència milanesa dels Visconti fou saquejada i destruïda, i els Torriani supervivents pogueren retornar a la ciutat, sent nomenat senyor de Milà. [[Guiu Torriani]], nebot de l'últim Torriani que havia governat la ciutat va ser nomenat senyor de Milà. Mateu va romandre exiliat diversos anys a [[Motteggiana]], com a hoste de la família Scaligeri de [[Verona]].

Al novembre de [[1310]] Mateo es trobà amb el Reirei dels Romansromans [[Enric VII del Sacre Imperi Romanogermànic|Enric VII]] a la ciutat d'[[Asti (municipi italià)|Asti]] ([[Comtat de Savoia]]) i aconseguí d'ell una delegació per a buscar la [[pau]] a la [[Llombardia]]. El [[4 de desembre]] se signà un acord entre Mateu i l'arquebisbe Cassono Torrini pel qual decidiren repartir els càrrecs i el poder entre ambdues famílies. Entre desembre de [[1310]] fins al febrer de [[1311]] tractà de buscar llocs de trobada entre els güelfs Torriani i els gibel·lins Visconti, però el [[13 de febrer]] soldats [[Sacre Imperi Romanogermànic|imperials]] d'Enric VII entraren en lluita amb membres de la família Torriani i aquests últims són expulsats de la ciutat. Enric VII torna a replantejar-se les seves aliances milaneses, renunciant al suport dels Visconti o dels Torriani i preferí reclutar als carrers a uns quants ciutadans que es reuniren a la Societat dels Fidels i juraren fidelitat al rei.

El [[13 de juliol]] de [[1311]] l'emperador va vendre a Mateu el càrrec de ''vicari imperial'' per a la ciutat de Milà. Mateu, novament cap de la ciutat, no aconseguíreeixí pas no obstant això lliurar-se dels Torriani. Així, s'organitzà una nova lliga gibelina que inclogué les ciutats fidels a l'emperador: [[Milà]], [[Como (ciutat d'Itàlia)|Como]], [[Novara]], [[Vercelli]], [[Bèrgam]], [[Brèscia]], [[Lodi]], [[Cremona]] i [[Piacenza]]. Les tropes güelfes de Passerino Torriani finalment foren derrotades alel març de [[1312]] a [[Soncino]].

El [[29 de juny]] de [[1312]] Enric VII és coronat [[Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic|emperador]] pel [[papa]] [[Climent V]]. El seu regnat com a emperador serà molt curt, ja que morí el [[24 d'agost]] de [[1313]] a [[Buonconvento]] ([[Toscana]]). Aprofitant la seva mort [[Robert I de Nàpols|Robert d'Anjou]] prengué el lideratge del partit güelf i fou proclamat vicari pontifici de la Llombardia pel mateix Clement V, ajudat al seu torn per la família Torriani. Els fills de Mateu intentaren posar ordre a la situació, aconseguint la derrota dels güelfs a les batalles de Gaggiano i [[Rho]], aturar l'act de [[Piacenza]] i aconseguir l'enclavament de [[Tortona]]. El [[1315]] Marco Visconti aconseguí derrotar el senescal angeví prop de [[Voghera]] i posteriorment s'ocuparen les ciutats de [[Montecatini Terme]], [[Pavia]], [[Alessandria]] i [[Verceil]]. El [[1316]] una revolta popular expulsa de [[Parma]] al güelf Gibert de Correggio, vicari angeví.

L'agost del mateix any [[Joan Visconti]] fou escollit [[arquebisbe de Milà]] pel capitolicapítol milanès però el papa es negà a acceptar aquest nomenament i nomenà el clergue [[franciscà]] [[Aicardo Antimiani]], partidari dels Torriani. El [[1318]], els bisbes d'[[Asti]] i [[Bisbat de Como |Como]] acusen a Mateu d'[[heretgia]] i és [[excomunicació|excomunicat]]. El papa confirma l'excomunió a l'abril i l'estén als gibel·lins [[Cangrande I della Scala]], senyor de [[Verona]] i [[Passerino Bonacossi]], senyor de [[Màntua]].

Durant aquest temps, les quatre grans famílies de la [[República de Gènova]] es disposaren a enfrontar-se. D'una banda els [[Grimaldi]] i els [[Fieschi]], güelfs i pròxims al rei [[Robert I de Nàpols|Robert d'Anjou]], i per una altra banda els [[Spínola]] i els [[Doria]], gibel·lins i propers als [[Visconti]]. AlEl març de [[1318]] els Dòria, amb l'ajuda de Marc Visconti, prenen [[Albenga]] i [[Savona]] i alel maig de [[1318]] procedeixen a assetjar la ciutat de [[Gènova]], setge que prosseguí fins al [[1320]].

El [[1319]] un exèrcit compost de güelfs [[Florència|florentins]] i [[Bolonya|bolonyesos]] s'apoderà de [[Brèscia]] i [[Cremona]]. [[Lluc Visconti]] derrotà alel senescal angeví Hug dels Baus, el qual que desitjava apoderar-se d'[[Alessandria]]. El príncep [[Felip VI de França|Felip de Valois]] fou reclamat pel papa perquè acabés amb les forces pro-viscontinianesproviscontinianes, així es trobà a l'agost de [[1320]] amb les tropes llombardes a les ribes del riu [[Sesia]] però davant el poder d'aquestes esperà un mes i retornà a França.

EnEl [[1320]] s'inicià ena la nova seu papal, establerta en aquells moments a [[Avinyó (França)|Avinyó]] un procés contra Mateu en el qual se l'acusà de [[nigromància]] per a provocar la mort del [[papa]], amb la complicitat de [[Dante Alighieri]]. Mateu es negà al setembre del mateix any a anar fins a Avinyó al·legant la seva avançada edat (70 anys) i la seva mala salut. El tribunal d'Avinyó dictà la seva sentència el febrer de [[1321]] i Mateu fou condemnat en rebel·lia de les seves acusacions de nigromància i al desembre del mateix any el papa sol·licità a l'arquebisbe de Milà que iniciàs un nou procés contra Mateu i el seu fill [[Galeàs I Visconti|Galeàs Visconti]] per heretgia.

DesA dels inicisl'inici de 1322 semblà que l'[[Església Catòlica]] havia decidit acabar amb els Visconti. El [[cardenal]] i [[legat]] papal [[Bertrand du Poujet]] proclamà, des d'[[Asti (municipi italià)|Asti]], la santa creuada contra els Visconti amb reunió dels ''croats'' a [[Valenza]]. Al març de 1322 l'acusació d'heretgia va estendre's a tots els fills de Mateu i foren enviades 1.465 citacions per a comparèixer davant el tribunal. L'arquebisbe de Milà, Aicardo Antimiani, condemnà Mateu Visconti per heretge i foren confiscatsconfiscà els seus béns i s'anul·laren tots els seus honors.

A finalsfinal de maig Galeàs va deixar el govern de [[Piacenza]] a la seva esposa [[Beatriu d'Este]] i al seu fill [[Assó Visconti|Assó]] per a fer-se càrrec del [[Senyor de Milà|govern de Milà]], que li confià Mateu abans de retirar-se a [[Crescenzago]], on morí.