Ofensiva del Tet: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja d'infotaules militars |
→Fases II i III: amplio contingut |
||
Línia 181:
[[File:Marines in DaiDo Vietnam during Tet Offensive 1968.jpg|thumb|200px|Marines movent-se enmig de les runes del llogaret de Dai Do, després de diversos dies de lluita]]
Per tal d'assolir una postura política més forta a les converses de París, que havien d'inaugurar-se el 13 de maig, els nord-vietnamites començaren la segona fase de l'Ofensiva General a finals d'abril. Les fonts de la intel•ligència dels Estats Units estivaren entre febrer i maig que els nord-vietnamites mogueren 50.000 homes per la Ruta Ho Chi Minh per substituir les pèrdues d'inicis de la lluita.<ref name="DouganWeiss145">Dougan and Weiss, p. 145.</ref> Alguns dels combats més prolongats de la guerra començaren el 29 d'abril i s'estengueren fins al 30 de maig, quan els 8.0000 homes de la 320a Divisió del EPV, amb suport d'artilleria, amenaçaren la base logística estatunidenca a [[Dong Ha]], al nord-oest de la província de Quảng Tri. En el que es coneix com la [[batalla de Bai Do]], els nord-vietnamites lluitaren salvatgement les tropes dels Marines, de l'exèrcit de l'ARVN abans de retirar-se. S'estima que els nord-vietnamites van perdre uns 2.100 homes, després de causar 290 morts i 946 ferits entre els invasors i els seus aliats locals.<ref>Schulimson, p. 307. Potser el més indicatiu de les pèrdues nord-vietnamites van ser els 41 [[presoner de guerra|presoners]] capturats pels aliats i la recuperació de 500 armes, 132 de les quals eren servides amb tripulació. Per a una descripció més detallada d'aquesta batalla, veure, ''The Magnificent Bastards: The Joint Army-Marine Defense of Dong Ha, 1968''. New York: Dell, 1994., de Keith William Nolan </ref>
Durant les primeres hores del 4 de maig, les unitats comunistes iniciaren la segona fase de l'ofensiva (coneguda pels sud-vietnamites i els estatunidencs com el "Petit Tet") atacant 119 objectius a Vietnam del Sud, incloent Saigon. Aquesta vegada, però, la intel·ligència aliada estava millor preparada, eliminant l'element sorpresa. La major part de les forces comunistes van ser interceptats per pantalles aliades abans no arribessin als seus objectius. 13 batallons del Viet Cong, però, aconseguiren esmunyir-se entre el cordó i de nou portaren el caos a la capital. Diversos combats van tenir lloc a Phu Lam (on costà dos dies expulsar el 267è batalló de la Força Local del Viet Cong), al voltant del Pont-Y i a Tan Son Nhut.<ref>Una vívida descripció de la participació dels quatre batallons de la 9a divisó Americana a la lluita a Cholon pot trobar-se a Keith Nolan's ''House to House: Playing the Enemy's Game in Saigon, May 1968''. St. Paul MN: Zenith Press, 2006.</ref> El 12 de maig, però, tot havia acabat. Les forces del Viet Cong es retiraren de la zona deixant uns 3.000 morts.<ref name="Hoang98">Hoang, p. 98.</ref>
[[File:TetMap4.jpg|thumb|right|200px|Atacs sobre Saigon, Fase II, maig de 1968]]
Els combats tot just havien acabat a Saigon quan les tropes estatunidenques a la província de Quàng Tin patí el que, sense dubte, va ser la derrota estatunidenca més seriosa de la guerra. El 10 de maig dos regiments de la 2a divisió PAVN van atacar [[batalla de Kham Duc|Kham Duc]], el darrer camp de les forces especials del I Cos. 1.800 soldats estatunidencs i sud-vietnamites van quedar aïllats i sota un atac intens quan el MACV va prendre la decisió d'evitar una situació reminiscent del que succeí a Khe Sanh. Kham Duc va ser evacuat per aire sota el foc, i abandonat als nord-vietnamites.<ref>La millor descripció es troba a [[Ronald H. Spector]], ''After Tet''. New York: The Free Press, 1993, pp. 166–175 i a Lieutenant Colonel Allen Gropman, ''Air Power and the Airlift Evacuation of Kham Duc''. Washington, D.C.: Office of Air Force History, 1985.</ref>
Els comunistes tornaren a Saigon el 25 de maig i llançaren una segona onada d'atacs contra la ciutat. Els combats durant aquest fase diferien del "Tet Mau Than" i del "Mini-Tet" en que no s'atacà cap instal•lació estatunidenca. Durant aquesta sèrie d'accions les forces del Viet Cong ocuparen sis pagodes budistes en la creença errònia que serien immunes de l'artilleria i els atacs aeris. Els combats més ferotges van tenir lloc de nou a Cholon. Un fet notable va tenir lloc el 18 de juny, quan 152 membres del Regiment ''Quyet Thang'' el Viet Cong es rendiren a les forces de l'ARVN, la major rendició de comunistes de tota la guerra.<ref name="Hoang101">Hoang, p. 101.</ref> Les accions també comportaren més morts i patiments entre els habitants de la ciutat. Uns 87.000 quedaren sense llar, mentre que unes 500 van ser mortes i unes 4.500 més resultaren ferides.<ref name="Spector163">Spector, p. 163.</ref> Durant la segona fase (5 a 30 de maig) les baixes estatunidenques ascendiren a un 1.162 morts i 3.954 ferits,<ref name="Spector319">Spector, p. 319.</ref> mentre que 143 soldats sud-vietnamites van ser morts i 643 van ser ferits. <ref name="Hoang101" />
[[File:Kham Duc Evacuation during Vietnam War May 12th 1968.jpg|thumb|left|200px|Kham Duc durant l'evacuació]]
La fase III de l'ofensiva començà el 17 d'agost i comportà atacs als Cossos I, II i III. Significativament, durant aquesta sèrie d'accions només participaren forces nord-vietnamites. L'ofensiva principal va estar precedida per atacs sobre les ciutats frontereres de [[Tây Ninh]], [[An Lộc]] i [[Loc Ninh]], on s'iniciaren per tal de retirar les tropes defensives de les ciutats.<ref>Spector, p. 235.</ref> Una amenaça contra Da Nang va ser avortada pels marines estatunidencs el 16 d'agost. Seguint amb les seves operacions de neteja de les fronteres, tres regiments nord-vietnamites van pressionar al camp de les forces especials estatunidenques a Bu Prang, a la província de Quang Duc, a només cinc kilòmetres de la frontera amb Cambodja. Els combats acabaren dos dies abans que els nord-vietnamites broke it off; els combats resultaren en la mort de 776 nord-vietnamites, 114 sud-vietnamites i 2 estatunidencs.<ref name="Hoang110">Hoang, p. 110.</ref>
Saigon va ser atacat de nou durant aquest fase, però els atacs van ser menys prolongats i de nou van poder ser rebutjats fàcilment. El MACV quedà amoïnat, assumint que l'ofensiva d'agost havia estat "un trist fracàs."<ref name="Spector240">Spector, p. 240.</ref>. En cinc setmanes de combats i després de la pèrdua de 20.000 soldats, ni un sol objectiu havia estat assolit durant aquesta "fase final i decisiva".<ref name="Spector240"/> Durant el mateix període, les forces estatunidenques van patir uns 700 morts en acció.<ref name="DouganWeiss152">Dougan and Weiss, p. 152.</ref>
L'immens nombre de baixes i el patiment sofert per les unitats comunistes durant totes aquestes operacions estava començant a fer-se palès. El fet que no hi havia guanys militars aparents que poguessin justificar tota la sang i esforços tan sols exacerbaren la situació. Durant la primera meitat del 1969, més de 20.000 tropes comunistes es dirigiren cap a les forces aliades.<ref name="Hoang117">Hoang, p. 117.</ref> El 5 d'abril de 1969, el COSVN publicà la "Directiva 55" per a totes les seves unitats subordinades: «''Mai més i sota cap circumstància hem de posar en risc tota la nostra força militar per a un únic objectiu. Pel contrari, hauríem de protegir el nostre potencial militar per a futures campanyes.''»<ref name="Hoang118">Hoang, p. 118.</ref>
== Conclusions ==
== Referències ==
| |||