Ofensiva del Tet: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors |
|||
Línia 186:
Els combats tot just havien acabat a Saigon quan les tropes estatunidenques a la província de Quàng Tin patí el que, sense dubte, va ser la derrota estatunidenca més seriosa de la guerra. El 10 de maig dos regiments de la 2a divisió PAVN van atacar [[batalla de Kham Duc|Kham Duc]], el darrer camp de les forces especials del I Cos. 1.800 soldats estatunidencs i sud-vietnamites van quedar aïllats i sota un atac intens quan el MACV va prendre la decisió d'evitar una situació reminiscent del que succeí a Khe Sanh. Kham Duc va ser evacuat per aire sota el foc, i abandonat als nord-vietnamites.<ref>La millor descripció es troba a [[Ronald H. Spector]], ''After Tet''. New York: The Free Press, 1993, pp. 166–175 i a Lieutenant Colonel Allen Gropman, ''Air Power and the Airlift Evacuation of Kham Duc''. Washington, D.C.: Office of Air Force History, 1985.</ref>
Els comunistes tornaren a Saigon el 25 de maig i llançaren una segona onada d'atacs contra la ciutat. Els combats durant aquest fase diferien del "Tet Mau Than" i del "Mini-Tet" en que no s'atacà cap instal•lació estatunidenca. Durant aquesta sèrie d'accions les forces del Viet Cong ocuparen sis pagodes budistes en la creença errònia que serien immunes de l'artilleria i els atacs aeris. Els combats més ferotges van tenir lloc de nou a Cholon. Un fet notable va tenir lloc el 18 de juny, quan 152 membres del Regiment ''Quyet Thang'' el Viet Cong es rendiren a les forces de l'ARVN, la major rendició de comunistes de tota la guerra.<ref name="Hoang101">Hoang, p. 101.</ref> Les accions també comportaren més morts i patiments entre els habitants de la ciutat. Uns 87.000 quedaren sense llar, mentre que unes 500 van ser mortes i unes 4.500 més resultaren ferides.<ref name="Spector163">Spector, p. 163.</ref> Durant la segona fase (5 a 30 de maig) les baixes estatunidenques ascendiren a un 1.162 morts i 3.954 ferits,<ref name="Spector319">Spector, p. 319.</ref> mentre que 143 soldats sud-vietnamites van ser morts i 643 van ser ferits.
[[File:Kham Duc Evacuation during Vietnam War May 12th 1968.jpg|thumb|left|200px|Kham Duc durant l'evacuació]]
La fase III de l'ofensiva començà el 17 d'agost i comportà atacs als Cossos I, II i III. Significativament, durant aquesta sèrie d'accions només participaren forces nord-vietnamites. L'ofensiva principal va estar precedida per atacs sobre les ciutats frontereres de [[Tây Ninh]], [[An Lộc]] i [[Loc Ninh]], on s'iniciaren per tal de retirar les tropes defensives de les ciutats.<ref>Spector, p. 235.</ref> Una amenaça contra Da Nang va ser avortada pels marines estatunidencs el 16 d'agost. Seguint amb les seves operacions de neteja de les fronteres, tres regiments nord-vietnamites van pressionar al camp de les forces especials estatunidenques a Bu Prang, a la província de Quang Duc, a només cinc kilòmetres de la frontera amb Cambodja. Els combats acabaren dos dies abans que els nord-vietnamites broke it off; els combats resultaren en la mort de 776 nord-vietnamites, 114 sud-vietnamites i 2 estatunidencs.<ref name="Hoang110">Hoang, p. 110.</ref>
Línia 205:
[[File:Vietcong2.jpg|thumb|left|150px|Un guerriller del Vietcong esperant ser interrogat després de ser capturat durant els atacs sobre Saigon.]]
Les grans pèrdues causades sobre les unitats del Vietcong colpejaren al cor de la infrastructura irremplaçable que havia estat construïda durant una dècada. El MACV estimà que 181.149 tropes del Vietcong i nord-vietnamites havien resultat morts durant 1968.<ref name="Smedberg, M 2008 p. 196">Smedberg, p. 196</ref> Des d'aquest moment en endavant, Hanoi va ser forçat a omplir un terç dels comandaments del Vietcong amb regulars nord-vietnamites.
No va ser fins a la conclusió de la primera fase de l'ofensiva que Hanoi se n'adonà que els seus sacrificis podien no haver estat en va. El general Tran Do, el comandant nord-vietnamita a la batalla d'Huế, donà alguna perspectiva de com la derrota va ser convertida en una victòria:
{{cita|''Honestament, no vam assolir el nostre objectiu principal, que era que esclatessin alçaments pel Sud. Tot i això, vam causar greus baixes als estatunidencs i a les seves titelles, i això va ser un guany enorme per a nosaltres. I per causar un impacte als Estats Units, que no havia estat la nostra intenció— però que es convertí en un resultat afortunat".<ref>Karnow, p. 536.</ref>}}
Hanoi no havia previst l'efecte polític i psicològic que l'ofensiva tindria sobre els líders i la població dels Estats Units.
El 5 de maig, [[Trường Chinh]] s'aixecà per dirigir-se al membres del Partit a un congrés i procedí a castigar els militants i la seva oferta per la ràpida victòria. La seva "facció-pallissa" inicià un seriós debat al lideratge del partit que durà quatre mesos. Com a líder de la facció "principal força de guerra" i "ràpida victòria", Lê Duẩn també va patir greus crítiques. A l'agost, l'informe de >Chinh sobre la situació va ser acceptat, publicat i emès via Ràdio Hanoi.
Línia 218:
Vietnam del Sud va ser una nació agitada tant durant com després de l'ofensiva. El conflicte entrava a les ciutats per primera vegada. Mentre que les tropes del govern es traslladaven per defensar les zones urbanes, el Vietcong es mogué per omplir el buit al camp. La violència i la destrucció vista durant l'ofensiva deixà una profunda ferida psicològica a la població civil sud-vietnamita. La confidència en el govern es trencà, car l'ofensiva semblava mostrar que fins i tot amb el gran suport estatunidenc, el govern no podia protegir els seus ciutadans.<ref name="DouganWeiss118">Dougan and Weiss, p. 118.</ref>
[[File:Cholon after Tet Offensive operations 1968.jpg|thumb|right|250px|Civils es mouen entre les runes de les seves llars a Chlon, el molt malmès barri xinès de Saigon]]
El cost humà i material pel Vietnam del Sud va ser enorme: el govern estimà que havien mort uns 14.300 civils, a més de 24.000 més ferits.<ref name="DouganWeiss116">Dougan and Weiss, p. 116.</ref> S'havien generat 630.000 nous refugiats, unint-se als 800.000 més ja desplaçats per la guerra. A finals de 1968, un de cada dotze sud-vietnamites vivia a un camp de refugiats.
A més a més, a les moltes baixes civils causades per les forces estatunidenques per reconquerir les ciutat del NLF i del NVA, la presència dels combatents del NLF als pobles exposaren les seves bases rurals a atacar. Segons escriu [[Marilyn Young]]:
: «''A la província de Long An, per exemple, les guerrilles locals que van prendre part a l'ofensiva de maig-juny van ser dividides en diverses seccions. Només 775 dels 2.018 d'una secció van sobreviure; un altre els perdé tots llevat de 640 sobre 1.430. La mateixa província va estar subjecte al que un historiador batejà com "My Lai des del cel" – a causa dels bombardeigs sense aturador dels [[B-52]].''»<ref>Marilyn Young, The Vietnam Wars: 1945—1990 (New York: Harper Perennial, 1991), p. 223</ref>
A l'albada de l'ofensiva, però, el govern de Thieu mostrà una determinació fresca. L'1 de febrer Thieu declarà l'estat de [[llei marcial]] i, el 15 de juny, l'Assemblea Nacional acceptà la seva petició per a una mobilització general dela població i la introducció de 200.000 reclutes a les forces armades a finals d'any (un decret que havia caigut al parlament només 5 mesos abans a causa de la gran oposició política).<ref name="Zaffiri293">Zaffiri, p. 293.</ref> Aquest increment va portar a que l'exèrcit sud-vietnamita comptéss amb uns 900.000 homes.<ref>Hoang, pp. 135–6.</ref><ref name="DouganWeiss119">Dougan and Weiss, p. 119.</ref> La mobilització militar, les campanyes anticorrupció, les demostracions d'unitat política i les reformes administraves aviat van ser dutes a teme.<ref>Tres dels quatre commandants de cos de l'ARVN van ser rellevats per la seva pobre actuació durant l'ofensiva.</ref> Thiệu també establí un Comitè Nacional de Recuperació per supervisar la distribució de menjar, reallotjament i construcció de llars pels nous refugiats. Tant el govern com els estatunidencs es mostraren encoratjats per la nova determinació que mostraven els ciutadans ordinaris de la República. Molts habitants urbans es mostraren indignats pel fet que els comunistes llançaren els seus atacs durant el Tet i molts que es mostraren apàtics s'arrengleraren amb el govern de manera activa. Periodistes, figures polítiques i líders religiosos, fins i tot els budistes militants, confessaren confiança en els plans del govern.
[[File:Nguyen Van Thieu with map (cropped).jpg|thumb|left|200px|El President de Vietnam del Sud, [[Nguyễn Văn Thiệu]]]]
Thiệu va veure una oportunitat per consolidar el seu poder personal i l'aprofità. El seu únic rival polític era el vicepresident Ky, l'antic comandant de les Forces Aèries, que havia estat superat per Thiệu a les eleccions presidencials de 1967. Després del Tet, els seguidors de Ky a l'exèrcit i a l'administració van ser ràpidament retirats del poder, arrestats o exiliats.<ref>Hoang, p. 142.</ref>
Línia 234:
L'Ofensiva del Tet creà una crisi a l'administració Johnson, que cada cop es veié més impossibilitada per convèncer l'opinió pública nord-americana que havia estat una gran derrota per als comunistes. Les optimistes afirmacions fetes abans de l'ofensiva per l'administració i [[Departament de Defensa dels Estats Units|El Pentàgon]] va rebre grans crítiques i van ser enormement ridiculitzades com el ''[[dèficit de credibilitat]]'' que es va obrir el 1967 es va ampliar a un abisme.<ref>Clifford, pp. 47–55.</ref>
El shock que reverberava des del camp de batalla van continuar ampliant-se: el 18 de febrer de 1968 el MACV publicà les majors xifres de baixes estatunidenques durant una sola setmana durant tota la guerra: 543 morts i 2.547 ferits.<ref>Clifford, p. 479.</ref> Com a resultat dels durs combats, 1968 seria l'any més mortífer per a les forces estatunidenques de tota la guerra, amb 16.592 soldats morts.<ref>Smedberg, p. 195.</ref> El 23 de febrer el Sistema de Servei Selectiu dels Estats Units anuncià una nova lleva de 48.000 homes, la segona més alta de la guerra.<ref name="Palmer258">Palmer, p. 258.</ref> El 28 de febrer, [[Robert S. McNamara]], el Secretari de Defensa que havia supervisat l'escalada del conflicte entre 1964–1965, però que finalment s'havia manifestat en contra, abandonà el càrrec.
====Petició de tropes====
Durant les dues primeres setmanes de febrer, els generals Westmoreland i Wheeler comunicaren la necessitat de reforços o d'un increment de tropes al Vietnam. Westmoreland insistí en que només necessitava aquestes forces ja fos al país o que el seu desplegament estigués programat i que estava
estava desconcertat pel sentit de la urgència injustificada en les consultes de Wheeler.<ref name="Zaffiri304">Zaffiri, p. 304.</ref> Westmoreland estava temptat, però, quan Wheeler emfatitzà que la [[Casa Blanca]] podria deixar les restriccions i permetria les operacions a Laos, Cambodja o, fins i tot al mateix Vietnam del Nord.
Els estranys suggeriments de Wheeler van ser influïts per la forta pressió que imposaven els militars nord-americans pel compromís de Vietnam, que havia estat realitzat sense la mobilització de les seves forces de reserva. La Junta d'Estats Majors repetidament havia fet peticions per a una mobilització nacional, no només per preparar una possible intensificació de la guerra, sinó per assegurar-se que la reserva estratègica de la nació no quedava buida.<ref name="Westmoreland356">Westmoreland, p. 356.</ref> Obliquament, en ordenar a Westmorealnd que demanés més tropes, Wheeler estava intentant resoldre dos problemes.<ref name="Karnow549"/> En comparació amb les comunicacions anteriors del MACV, que estaven plenes de confiança, optimisme i resolució, la petició de Westmoreland del 12 de febrer per 10.500 soldats era molt més urgent: «''que necessito desesperadament... temps és l'essència''».<ref>Schmitz, p. 105.</ref> El 13 de febrer, 10.500 marines i tropes aerotransportades, ja prèviament autoritzades, van ser enviades a Vietnam del Sud. La Junta d'Estats Majors llavors jugà la seva mà, advertint el President Johnson que denegués la petició d'una divisió de reforç per part del MACV a no ser que reclutés uns 1.234.001 marines i reservistes de l'Exèrcit.
Johnson envià Wheeler a Saigon el 20 de febrer per determinar els requeriments militars en resposta a l'ofensiva. Tant Wheeler com Westmoreland estaven eufòrics que en només 8 dies McNamara seria substituït pel bel•licós [[Clark Clifford]] i que els militars finalment obtindrien permís per ampliar la guerra.<ref name="Zaffiri308">Zaffiri, p. 308.</ref> L'informe del viatge redactat per Wheeler, però, no feia cap menció a noves contingències, estratègies o la construcció d'una reserva estratègica. Estava redactat en un greu llenguatge que suggeria que la petició de 206.756 homes era una qüestió d'una necessitat militar vital.<ref>Clifford, p. 482. See also Zaffiri, p. 309.</ref> Westmoreland va escriure a les seves memòries que Wheeler deliberadament havia manipulat la veritat per tal de forçar la qüestió de la reserva estratègica al President.
El 27 de febrer, Johnson i McNamara discutires sobre la proposta de l'increment de tropes. Per assolir-ho requeriria un increment de 400.000 homes i gastar $10 bilions addicionals durant 1969 i $15 bilions més durant 1970.<ref>Lyndon B. Johnson, ''The Vantage Point''. New York: Holt, Rinehart, & Winston, 1971,
Línia 251:
==== Avaluació ====
Per avaluar la petició de Westmoreland i el seu possible impacte en la política domèstica, Johnson reuní el "Clifford Group" el 28 de febrer i encarregà als seus membres una avaluació política completa.
L'1 de març, Clifford havia succeït McNamara com a Secretari de Defensa. Durant aquell mes, Clifford, que havia arribat al càrrec com a un decidit seguidor del compromís a Vietnam i que s'oposava a les opinions de desescalament de McNamara, es posicionà contra la guerra. Segons Clifford, «''La simple veritat és que els militars fracassaren en mantenir una argumentació respectable per a la seva posició.''» <ref name="Clifford402">Clifford, p. 402.</ref> Entre els resultats del Tet i les trobades del grup que portava el seu nom, es convencé que el desescalament era la única solució per als Estats Units. Creia que l'increment de tropes només portaria una escala més violenta i buscà d'altres a l'Administració que l'ajudessin a convèncer el President a revertir l'escalament, fins assolir nivells de 550.000 homes, per buscar negociacions amb Hanoi, i deixar la responsabilitat dels combats als sud-vietnamites.<ref>Major General Phillip Davidson, Westmoreland's chief of intelligence, reflected how the military men thought about Clifford's conversion in his memoir: "Clifford's use of the Wise Men to serve his dovish ends was a consummate stroke by a master of intrigue...what happened was that Johnson had fired a doubting Thomas (McNamara) only to replace him with a Judas." Phillip Davidson, ''Vietnam at War''. Novato CA: Presidio Press, 1988, p. 525.</ref> Clifford silenciosament trobà aliats i fou assistit en els seus esforços per l'anomenat "8:30 Group" - Nitze, Warnke, Phil G. Goulding (Assistent del Secretari de Defensa per als Afers Públics), George Elsey i el coronel de la Força Aèria Robert E. Pursely.
Línia 260:
Una gran acord s'ha comentat pels historiadors sobre com els mitjans van influir en la percepció del ''turning point'' de la guerra sobre el públic estatunidenc. El locutor de la [[CBS]] [[Walter Cronkite]] afirmà durant un telenotícies el 27 de febrer «''Massa sovint hem estat desenganyats per l'optimisme dels líders estatunidencs, tant a Vietnam com a Washington, per tenir fe en les línies de llum que troben sobre els núvols negres''» i afegí que
"ens sentim embolicats en un impasse que només podria acabar amb la negociació, no amb la victòria."<ref>Stephens, Bret, "American Honor", ''Wall Street Journal'', January 22, 2008, p. 18.</ref> Lluny de patir una baixada de la moral, però, la majoria dels estatunidencs se situaren al costat del President. Una enquesta de Gallup de gener de 1968 revelà que el 56% dels enquestats es consideraven hawks on the war and 27 percent doves, amb un 17% no opinaven.
Johnson, però, va fer alguns comentaris a la premsa durant o immediatament després a l'ofensiva, deixant una impressió d'indecisió en el públic. Va ser per aquesta manca de comunicació que feu augmentar la desaprovació per la seva conducta durant la guerra. A finals de febrer, la taxa d'aprovació havia caigut del 63% al 47%. A finals de març el percentatge d'estatunidencs que expressaven confiança en les polítiques militars estatunidenques al Sud-Est asiàtic havia caigut del 74 al 54%.<ref>Braestrup, 1:687.</ref>
| |||