Tomàquet: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Altres noms
DCVB Tomacó: m. Tomàquet més petit que l'ordinari, i sobretot el que es penja per conservar-lo (Sta. Col. de Q., País Valencià).
Línia 5:
| autoritat = {{Versaleta|[[Carl von Linné|L.]]}}
}}
El '''tomàquet''' (''Solanum lycopersicum'') és el [[fruit]] de la tomaquera. És de color vermellvermella, carnós i sucós, amb la superfície llisa i brillant i la polpa plena de llavors planes i groguenques. Molt utilitzat en l'alimentació.
 
També es coneix com a ''tomata'', ''tomàtec'', ''tomaca'', ''tomàtiga'', ''tomàtic'' o ''domàtiga'',<ref>{{dcvb|domàtiga}}</ref> i probablement també com ''tomacó'' o ''tomaco''.{{CNhttps://ldc.espais.iec.cat/files/2017/02/735-El-tomàquet.pdf}} {{https://books.google.ga/books?id=tFSkDwAAQBAJ&}}
 
La tomaquera pertany a la família de les [[solanàcies]], que inclou cap a 75 gèneres i unes 2.300 espècies de plantes productores d'[[alcaloide]]s tòxics. S'hi troben la [[belladona]], la [[mandràgora]] i el [[jusquiam]]. Són pocs els fruits de solanàcies comestibles, però la seva importància en l'alimentació humana és considerable.
Línia 14:
L'origen de la planta silvestre és dins la zona compresa entre el nord de [[Xile]], el [[Perú]] i l'[[Equador]], i va ser a [[Mèxic]] on es va domesticar i cultivar per primera vegada ja abans de l'arribada dels conqueridors espanyols. El nom del fruit deriva de la paraula [[nàhuatl]] ''xitomatl'', "fruit amb melic". Actualment és un ingredient imprescindible de la [[cuina mediterrània]].
 
Versemblantment els primers fruits que arribaren a Europa eren de color groc cosa que explicaria el seu nom italià de ''pomodoro'' ([[poma]] d'or). Actualment els tomàquets de color grocgroga tenen encara un bon mercat a Itàlia.<ref>Fernando Nuez, ''El cultivo del tomate'', Mundiprensa 1995</ref>
 
A [[Europa]] els tomàquets no es van conèixer fins al contacte amb Amèrica, portats pels espanyols, al final del segle XV. A la resta de la Mediterrània, va ser lenta però molt profunda, de manera que des del segle XVIII n'és un ingredient fonamental en la dieta i la cultura gastronòmica.