Ripoll: diferència entre les revisions

 

La [[desamortització]] propugnada pel ministre [[Juan Álvarez Mendizábal|Mendizábal]] suposà que els béns monàstics passessin a mans de l'Estat, que l'abat i els monjos abandonessin el monestir i marxessin de Ripoll, i que el recinte monàstic fos saquejat i incendiat per individus descontents amb els impostos que fins aleshores havien hagut de pagar. Això passava l'any [[1835]], però per als ripollesos el moment més dolent no arribà fins al maig de [[1839]], quan el comandant carlí [[Charles d'Espagnac]] atacà la població. Després de durs combats, el 27 de maig els carlins ocuparen la població i, no prou satisfets amb la victòria, incendiaren i aterraren cases, ponts i altres construccions. A Ripoll hi havia uns 3.200 habitants abans de 1839; en acabar la guerra només eren un miler. Finalitzat el conflicte, alguns dels habitants tornaren i van emprendre la tasca de reconstrucció de les seves cases amb material (pedres i fustes) que en alguns casos anaren a buscar als edificis abandonats que integraven el monestir. Alhora, l'Estat procedí a la venda per subhasta de dependències monàstiques entre els anys [[1844]] - [[1850]]. La guerra, a més d'aquests canvis, en l'aspecte econòmic va fer de frontera entre un passat metal·lúrgic i un futur que vindria marcat pel predomini del sector tèxtil.

L'aprofitament de les aigües dels rius Ter i Freser, a la segona meitat del segle XIX, comportà l'establiment de nombroses fàbriques gràcies a l'empenta d'industrials forans (com els [[Can Barrera (Ripoll)|Barrera]]), els quals, a més, es van beneficiar de les millores urbanístiques que experimentà la vila en aquell període: instal·lació de la xarxa d'aigua potable ([[1882]]), d'enllumenat elèctric (1892), i l'arribada del ferrocarril (1880), fruit de la necessitat de transportar a Barcelona el carbó que s'extreia de les mines d'Ogassa i de Surroca, juntament amb el projecte de fer arribar la línia fins a Puigcerdà i França. Aquests canvis suposaren un augment de població, que passà a viure a la perifèria, en especial a les zones pròximes a la via fèrria i a les carreteres que conduïen a altres poblacions.