Solsona: diferència entre les revisions

L’edat moderna

A la meitat de la setzena centúria i més endavant, la vila es caracteritza per la gran quantitat de menestrals: mercaders, botiguers de llana, barbers, sastres, mestres de cases, barreters, calceters, ferrers, fusters, forners, boters, picapedrers, hostalers, pellissers, daguers, teixidors, flassaders, apotecaris, notaris, treballadors, bracers i fins molts pagesos; tots els quals consten en els manuals notarials d’aquest temps. També és remarcable la gran quantitat de capellans i clergues que hi residien.

D’altra banda, amb vista a la defensa del territori hispànic de les doctrines i propaganda protestant, al rei Felip II de Castella li interessà de refermar la frontera amb nous bisbats, i demanà al papa que un d’aquests fos el de Solsona. Climent VIII hi estigué d’acord, i amb butlla del primer d’agost de 1593 erigia nou bisbat amb seu a Solsona, població a la qual donava també la categoria de ciutat. Felip II, amb cèdula reial del 30 de juliol de 1594, confirmava el títol de ciutat a Solsona, amb totes les prerrogatives que tinguessin les altres dels seus regnes. El nou bisbat s’anà formant a partir de parròquies pertanyents a l’Urgell i a Osona, no sense reticències dels bisbes corresponents. Lluís Sanç (natural de Puigcerdà i fins aleshores sagristà de la catedral de Barcelona), fou designat per Climent VIII bisbe de Solsona. Inicialment el nou bisbat comprenia els arxiprestats de Bagà, la Pobla de Lillet, Sant Llorenç de Morunys, Berga, Solsona, Montmajor, Gironella, Navars, Cardona, Torà de Riubregós, Cervera, Tàrrega, Bellpuig d’Urgell i Mollerussa, o sigui tot el Solsonès, el Berguedà, un sector del N del Bages i, vers el SW, gran part de la Segarra i de l’Urgell. El 1957 se li afegiren, del bisbat de Vic, Balsareny, Súria, la Molsosa i un ample sector de la Segarra que forma l’arxiprestat de Sant Guim de la Rabassa. També se li va afegir un antic enclavament de Lleida que comprenia Sant Ramon, la Manresana i les Oluges.